21.12.06

Nit surrealista, ahir. Els dies de col·lapse emocional hauria d’aprendre a quedar-me a casa, quietet. No es pot sortir de casa tan dispers. La necessitat de resoldre dubtes, però, em va empènyer a mig forçar la trobada. Anàvem dins del cotxe, tensos. Ella va treure el tema del castellà, com sempre que està girada i tracta de caure’m malament. Jo tenia la meitat del pensament surant en una altra galaxia. A una cantonada de casa, llums de la Guàrdia Urbana. M’adono qe no dúiem els cinturons posats. Però es veu que això només era un detall. L’urbà em demana el carnet de conduir: vaja, m’havia deixat la cartera a casa. Mirada d’ella així com dient, mira que ets tonto. L’urbà m’esbronca i m’amenaça: “Li puc posar fins a cinc denúncies”. I tot seguit:

− Ha begut.
− No home no. Faci’m bufar si vol.
− Ho faré.

Vam estar ben bé mitja hora retinguts. Em van posar, dient que em feien un favor, tres multes. Una per no dur el cinturó. Una altra per passar un semàfor en vermell (que jo diria que estava en taronja) a deu per hora, i una altra per girar per un lloc per on no es pot girar, però per on jo he girat tota la vida. Em van perdonar la de no portar el carnet a sobre, i l’altre no sé quina era. El test d’alcohol va donar 0.0.

Tot això, a més d'una conversa incòmode i absurda em va costar poder arribar a una conclusió.

Però mira: avui m’he aixecat amb l’esperit més lleuger. Feia un dia maco. He anat a la perruqueria a arreglar-me la calva i amb els pantalons nous he baixat fins a la Plaça Catalunya xiulant je suis le plus beau du quartier. He trucat a L.: ja no cal que t’allunyis, podem anar al cine quan vulguis. La multa encara no sé quan puja. Tampoc sé quant em costarà l’absurda conversa però el temps ja anirà posant les coses al seu lloc, sobretot vull passar un nadal tranquil: els dos últims anys han sigut un infern. He pensat en els regals que faré. M’he analitzat a mi mateix: “Ets una mica burro i, per por de ferir o que et fereixin, sempre emboliques la troca; però fas el que pots per ser bon tiu.” Potser m’estic reconciliant amb mi mateix o tornant optimista. Un optimista que abans no ha sigut pessimista és un pobre idiota, diu la dita.

18.12.06

En el llibre que em va donar dissabte Xavier Pla, "Joan Fuster: relacions personals, relacions literàries", trobo aquesta cita d’Ors:

Imagineu un periodista que, en lloc de detenir-se en lo exterior, en les pareiències, en la closca, reuneix tots els fets que atresora, ab universal curiositat, i els despulla, els pela, per a dir-ho així, i extreu d’ells la sucosa pulpa simbòlica. I en rima els símbols, i en descobreix son joc d’harmonies. I en aquest joc d’harmonies, prescindeix encara de lo accidental i troba en son fons, magnífica i sobirana, la llei; i enfondint, enfondint, veu, entre els valors ideals que l’envolten, qual són supèrstites del passat, quals pressentiments d’avenir i quals roca viva de lo etern. I que, un cop lograt tot això, sap, desinteressadament, en un moment donat, derribar i contradir les coses dites i borrar les escrites, perquè ha escoltat una nova  palpitació que sembla contradictòria. I que, després, aquesta palpitació que havia semblat contradictòria és precisament una rima més en sa construcció, i que aquesta, altre cop, apareix com apoteòsicament verdadera a la llum...
−aquest serà el suprem periodista. Aquest serà el qui oeixi les palpitacions dels temps (p.116)

Qui hi ha, avui a Catalunya, que faci millor això que Salvador Sostres? Em sembla que no cal dir res més. Els qui, amb condescendència, em diuen que jo milloro el Sostres amb la meva crítica, o que estic encegat per l’amistat, que facin un exercici de generositat o que llegeixin una mica més. A partir d’uns mínims es poden discutir tots els peròs que calgui. Però és intolerable que en una reunió de professors jo hagi de sentir un cap de departament despatxant el cas Sostres dient que és un imbècil, i que ningú piuli.

Un lector em demana que expliqui per què ja no escric a l'Avui i que passa a la universitat. Les naus no s'han de cremar mai totes fins que no has perdut tota l'esperança de poder tornar. Que ho explicaré ho tinc claríssim: però encara no sé ni quan ni com (la forma, la forma és molt important). I no per esperit de venjança, que la venjança sempre et rebota; em consideraré pagat si en trec una mica de literatura i deixo una mica avisats els que vinguin darrera meu a menjar-se el món amb el lliri a la mà.

Dinar, tarda i vespre a Figueres  (i els voltants) amb Xavier Pla. Molt bé. He tornat revifat.

Havíem quedat a les dues al Motel Empordà i tots dos hi hem arribat en punt, exactes. En el meu cas té mèrit perquè venia de Barcelona i no conec gens la zona (a més condueixo molt poc). El Xavier em va dir: “És un edifici molt lleig a la sortida de Figueres”. Jo travessava la ciutat i anava pensant: “però si tots són horrorosos, com ho trobaré?” El Motel no és l'edifici més lleig, n'hi ha un de molt pitjor, estret i llargarut com una tallarina dreta als quatre vents, també als afores i que es veu des de tot arreu. Després ho comentàvem: “Amb un hort de 60 metres quadrats en aquest país et pots fer un gratacels de 8 pisos.” Aquí la gent no s’ha estat de res a l’hora de fer diners. I la ciutat encara empitjora a la nit: tot són neons de colors de quan els neons estaven de moda, i aquelles llums brutes, revellides i pampalluguejants, sumades a les ombres dels edificis enormes i vulgars, creen un ambient sòrdid, de sala de màquines escurabutxaques, que és per apretar a córrer.

En tot cas, a mi em feia il·lusió conèixer el Motel Empordà; era el restaurant  de Josep Pla. El Xavier em va avisar que ens clavarien i em va proposar alternatives. Però com que estic una mica passota li vaig dir que ja treballava prou i que a mi el  diners m’eren igual. La veritat és que, malgrat que no em sobren, els diners han deixat de fer-me patir, ara que tinc un parell feines pels pròxims dos anys i que no tinc cap pla de futur.  Vull dir que venia disposat a gastar-me’ls de gust. Però ha acabat pagant ell, pobre: així qualsevol! No sé si ja ho tenia pensat o han estat les misèries de la universitat que li he explicat: “Ai!, jo em pensava que hi donaves classe”, m’ha dit. No és el primer. En tot cas, ha sigut un gest molt bonic, sobretot tenint en compte que havia triat jo el restaurant i que, em temo, ell ja venia sabent que menjaríem car i no especialment bé perquè ja hi havia estat. No m’ha volgut aigualir la festa i a més me l’ha pagat, no es pot demanar res més a algú del qual respectes molt la seva feina i que pràcticament no coneixes.

La veritat és que el Motel no té cap interès. I el record de Pla es redueix a uns quadres horrorosos; cap homenatge remarcable, país de desagraïts.

Ha sigut entaular-nos, doncs, i fer broma del local, que és d’un luxe arnat, estil Vacaciones en el mar. M’ha recordat l’Hotel Colón de Caldetes quan hi anava amb els meus avis, abans que el reformessin. Tons marrons, i aquell aire de transatlàntic jubilat. El menjador, això sí, espaiós, lluminós, amb grans finestrals i força bona vista. El servei empalagós, i tot plegat bastant pedant: et porten una carta d’aigües extensíssima que no sé si cal i que ridiculitza encara més la cuina.

La conversa molt bé. Josep Pla per tot arreu, que és el nostre amic comú. Hem parlat una mica de la seva vida sexual i d’altres tafaneries. També ha sortit George Simenon: “Simenon i Proust són el millor de la literatura francesa”. L’hauré de llegir, tot el que en sé és a través de Pla. Començaré amb L'home que veia passar els trens. El Xavier m’ha dit que és l’autor més traduit del món, més de 500 milions d’exemplar venuts. També que vivia amb tres dones i que a la tarda encara anava de putes, que no en tenia mai prou. I quan escrivia? “De vuit a dotze del migdia, els diumenges descansava i feia un capítol cada setmana.” Escriptors d’aquesta mena aquí només tenim Sierra i Fabra: vull dir en productivitat literària.

Tot això ve de què X.P. està enllestint un assaig sobre les connexions entre Simenon i la literatura catalana. Un dels protagonistes del llibre, a més de Pla, és Ferran Canyameres, que li va comprar els drets per traduir-lo al castellà i al català just després de la Guerra Civil. Es veu que es va presentar per sorpresa a casa l’escriptor, el va raspatllar una mica i li va treure un contracte milionari. Canyameres devia ser un d’aquests catalans encantadors, amb bon ull pel negoci i una mica galtes, que de les pedres en fan pans: pipa a la boca, panxeta i una ganyota irònica a la boca permanent. L’home confiava poder tornar a Espanya, acabada la II Guerra Mundial; si no hagués sigut per Franco, s’hauria fet multimilionari. Una de les primeres ressenyes que vaig fer pel suplement de cultura de l’Avui, és a dir una de les primeres coses que vaig publicar, va ser una crítica d’un llibre de memòries seu. Deixava el Puig i Ferrater de volta i mitja. No em va impressionar gaire, tot i que llavors tot just començava a llegir. El Xavier m’ha dit que té uns dietars bastant bons; també m’ha dit que m’he de llegir els del Maurici Serrahima, que acaben de sortir ara publicats per l’Abadia de Montserrat.  

Diu que aquest dietari a destemps és interessant: bé, ha dit molt interessant. No és una pèrdua de temps; al contrari, és un bon mètode de treball. No ho sé, si ell ho diu ja és molt. També m’ha dit que allò de Luz de Gas és bo: jo ara em miro aquell reportatge i em posa la pell de gallina (tant fotut i enrabiat s'ha d'estar per escriue coses bones?) No sé si publicar-lo, canviar algunes coses, ja veurem. De X.P. me’n refio molt, però. Va estar al tribunal de la meva tesi. Va ser el que va fer el discurs menys complaent i amable, tot i que va elogiar molt el capítol sobre la relació entre Pla i Luján. El vaig posar al tribunal perquè havia llegit un parell d’estudis seus que m’havien tocat. Primer, la seva tesi doctoral, Josep Pla: ficció autobiogràfica, veritat literària, que em vaig haver de mirar endues etapes, perquè la primera vegada no vaig entendre gairebé res. Recordo que vaig pensar: “Collons, si que és difícil això de fer una tesi doctoral”; perquè ja es veia que el problema el tenia jo, no el text.

L’altre cosa que em va agradar molt són l’edició que va fer dels diaris que van servir a Pla de base per escriure el Quadern Gris. Recordo que els llegia i m’agafava angoixa: hi veia reflectides moltes coses que no volia veure de mi. La idea de X.P. que Pla comença a ser Pla quan accepta la veu del seu dietari com a bona i comença a treballar-la, és a dir, la idea que els dietaris són una escola d’estil em sembla molt encertada. Relacionat amb aquest dietari també recordo una agra discussió amb G.H. sobre si era o no lícit publicar aquest material. No comment.

Després de dinar m’ha dut a veure un amic seu, també filòleg de la Universitat de Girona: August Rafanell. Casa del segle XVI a Avinyonet de Puigventós. Restaurada i decorada amb molt bon gust. Preciosa. Al pis de baix, un saló amb un llit de princesa estil medieval, no per dormir-hi sinó per fer bonic; al segon pis, un despatx-llibreria impressionant, l’habitació de la filla i la de matrimoni; a dalt, la cuina i una sala d’estar amb una vidriera enorme, que dóna a una petita terrassa; encara hi ha una sortida al safareig amb una mena de trona, que si t’hi enfiles veus, per sobre les teulades del poble, la punta del canigó.
 
No he tret l’entrellat de com havia pagat tot allò, com havia aconseguit la casa i per què s’havia exiliat en aquell raconet de món. Per ser el primer dia potser era demanar massa. Però déu n’hi do quin personatge, l’August. Fan una parella graciosa amb X.P. Sembla que són molt amics. X.P. és alt i  consistent, té un cos contundent i pelut. De natural sembla una persona rígida i seriosa, rumia el que diu i tendeix a fer cara de concentració, amb les mandibules tenses i el punt de fuga entre les celles. Quan es relaxa, les faccions se li endolceixen i pots veure-hi el nen bonàs i somiatruites, però molt disciplinat, que devia ser. Porta ulleres de muntura fina.

L’August és tot el contrari: petit, prim, barbamec i sense ulleres. És calb i es tapa els buits a l'estil Anasagasti. Tot ell és una mica desvertebrat; té la cara tova, un nas aguilenc i uns ullets negres, escrutadors. És un irònic malaltís. Tot i que d'impostura perquè ha fet un llibre de 1.500 pàgines. És caòtic i expressiu. Com que a més té unes orelles força grosses i llargues podria passar per un d’aquests follets trapelles de les comèdies barroques, per un bufó medieval o, si li posessis una túnica i una fulla de llorer, passaria per un procurador romà cínic i hedonista, de tornada de tot.

M’ha tractat molt bé. M'ha posat al corrent de la vida social del poble. M’ha deixat un llibre de Carles Soldevila que no tenia controlat. I m’ha donat una referència sobre l’oncle del Carod Rovira que no sabia: Víctor Alba en parla a Sísif i el seu temps. Es deia Saturnino Carod, era de la CNT, i a la presó explicava que una vegada havia quadrat els milicians anarquistes baixant-se els pantalons i posant literalment els collons sobre una taula. Ara em lliga encara més el populisme anys trenta de Carod. Hem quedat que em passarà una altra referència sobre el seu pare. No entenc que la tradició familiar dels polítics catalans hagi de quedar amagada; això no passa en cap país civilitzat del món, em penso.

En fi, gust de parlar amb dues persones amb conversa i sense pretensions. A Barcelona tothom té pretensions. Tothom et perdona la vida i sembla que hagi de dir l’última paraula. M’han explicat perquè CiU no va fer millors resultats a Girona i hem parlat molta estona del Salvador. Són sostrians incondicionals. Tots dos fil·lòlegs, tots dos professors universitaris, tots dos doctors, tots dos d’acord que és el millor que ha passat literàriament parlant en aquest país els últims 30 anys. X.P. em diu que el Sostres és l’Eugeni d’Ors d’ara: jo li havia dit exactament el mateix al Salvador una nit a Luz de Gas, borratxo, però perfectament conscient del que deia. X.P. també sap què es diu: és el curador dels glosaris de l'Ors que publica Quaderns Crema i ens ha fet un excel·lent article  sobre el pantarca pel monogràfic de Trípodos que hem preparat sobre periodisme català (tothom ha coincidit que era el millor)

S'han compromès a organitzar-me la presentació del llibre a Girona. I jo els he promès que els portaré el Salvador i els he recomanat que llegissin Lucia. He sortit content que dos professors universitaris valorin tant el Sostres. Fa pena l'ignorant (o envejós) menyspreu amb què en parlen algunes estrelletes de la facultat de periodisme. Abans d'acomiadar-me de X.P. ha sortit el tema de la tesi: potser encara trobaré la manera de publicar-la. Una idea que potser mereix un article: contra la dispersió de l'esperit que imposa el bombardeig d'estímuls sensuals, contra la infinitat de possibilitats, el respecte als morts i a les pedres.

He tornat conduint de nit, molt content. Fins i tot malgrat els imbècils que a l’autopista et vénen per darrera a tota castanya i se t'enganxen fent-te llums perquè els deixis passar, ara immediatament. Aquests fills de puta (i n'he comptat una dotzena) haurien d’anar tots a la presó.

17.12.06
L'article d'ahir al Singulardigital. Van sortir alguns comentaris dient que semblava un article del Salvador. Quan vaig començar a escriure els articles curts de l'Avui també m'ho deien, alguns: sostrejes. Alguns eren gent important i fins vaig estar a punt d'escriure'n un article: Jo no sóc Salvador Sostres però també tinc sentiments. Per provocar, naturalment: la intel·ligència té a veure amb la capacitat d'identificar les diferències, d'entendre el matís. Un dofi i una vaca són mamífers , i no per això el dofí vaqueja o la vaca dofineja, etc.

Un altre dia, quan m'hagi passat la mandra d'escriure, desenvoluparé el tema. Me'n vaig a Girona, al Motel Empordà, amb Xavier Pla. Menjarem, beurem i parlarem del nostre amic de l'ànima, al cel sigui.

Follar (15.12.06)

Un amic em titlla de desaprensiu perquè insinuo que fa punts per follar-se una tia bona. Em diu que sóc un animal, que la bellesa està per contemplar-la no per cruspir-se-la, perquè la bellesa té valor per l’univers que representa no pel què és, i que només els bàrbars cauen en el parany de voler posseir allò que és immaterial. Molt maca la teoria, però a la pràctica no acabo de veure perquè una tia bona no te la pots follar. Abans i després de contemplar-la, si vols. Una noia no és un quadre. I ho dic jo que mai no vaig directe a barraca, que esgoto tots els preliminars possibles. L’amic em diu que hi ha noies que són com París, on els soldats arriben i converteixen la ciutat en una festa en comptes de saquejar-la. A mi em sembla que a París li falta precisament això, el dolor d’haver estat profanada. I no és casualitat que al meu amic li agradi molt més Londres, que és una ciutat plena de cicatrius. Una mica de profanació dóna profunditat a la bellesa no la destrueix pas. Si jo tingues la Gioconda a casa, segurament li acabaria pintant uns ullals amb un rotulador; sempre amb molt d’amor, això sí. Amb una noia bonica passa el mateix. D’entrada la imatge mental que et fas d’ella t’imposa i la tindries en una vitrina. Després et fiques al llit amb ella i només l’abraçaries. Però poc a poc l’univers de fantasia que representa va quedant encartronat i no resisteix una rascada sense caure a trossos com una capa de pintura vella. Vol dir que s’acosta l’hora de la Veritat, que és la màxima expressió de Bellesa, Justícia i Bé, segons els antics. Comences a veure la noia tal com és, a la crua llum de la vida, i tens ganes de penetrar-la, de posar-la de quatre grapes i deixes de sentir-te incòmode quan te la llepa. És llavors, quan udola i fa la porca, que saps si podràs estimar-la de debò; que la seva bellesa agafa profunditat moral i et posa en relació amb el món. Si tens imaginació el xoc entre la imatge que et fas del món i el món mateix sempre és un xoc de trens dolorós, que fa mandra i por. Però l’experiència estètica és aquest moment de síntesi entre els extrems oposats del món ideal i el món sensible. La bellesa que no resisteix tots els moments de la vida no és bellesa, és una palla mental.