És una dona que em cau fatal. Demagoga i tot el que es vulgui, però algun cop hi toca. En general, en matèria d'ensenyament hauríem anat molt més bé si s'haguessin aplicat algunes tesis del PP. Esperanza Aguirre proposa el retorn de les tarimes, que mai no haurien hagut de desaparèixer. Alumnes i professors no poden estar al mateix nivell perquè el nivell d'alumnes i professors no és el mateix i perquè el professor ha de ser ben visible per part de tots els alumnes i perquè el professor ha de tenir una visió completa del conjunt de l'aula. Les condicions actuals no permeten ni una cosa ni l'altra. En les matèries que s'anomenen "troncals" encara és possible, esforçant-hi molt, mantenir un cert ordre. Però quan es tracta de les "maries", i Déu n'hi do les que hi ha, la cosa canvia molt i tot plegat es converteix en una pèrdua de temps. I no parlem de tots els nois i noies que cursen això que se'n diu "Alternativa a la religió". Quin gran error! Però el problema ve ja de les seves famílies, perquè els alternatius, per desgràcia, són els seus pares i les seves mares. I així, sense preceptes, sense models positius, sense cap tensió, creixen una mena d'adolescents, no tots és clar, sense nord, sense respecte, sense educació, mimats, consentits, que si els renyes ni tan sols t'entenen i fan aquella cara d'estranyats mentre al damunt encara se'ls escapa el riure. Desconeixedors del silenci i del que significa la paraula esforç. A Catalunya, que amb això hem volgut sempre ser tan "moderns", segurament no en farem cas. Però cal una marxa enrere total, cal refer tot el camí, cal enfortir l'autoritat de mestres i professors, cal repensar itineraris, calen dotacions econòmiques de veritat per no haver de dependre de les donacions de les associacions de pares i mares (Ampes), cal recuperar la tarima. Actualment tampoc Quim Monzó no és gaire sant de la meva devoció. Però hi toca del tot en el seu article de L.V. d'ahir.

Si a Guardiola se li ha girat feina, imagina't als altres. 9 punts de 9, 10 gols a favor i 2 en contra, i ja busquen brega i embolicar la troca. Guardiola el que ha fet és avisar. Ha avisat a tots aquells que ara diuen que se li ha girat feina que, si comparen aquesta temporada amb la passada, hi sortirem perdent. Em sap greu, un cop més, que un dels avisos hagi sortit de l'Avui. Santi Mayor, per exemple. Deixin estar Messi. Deixin de parlar-ne. Deixin que sigui ell qui parli al camp. Deixin fer. No sé a què ve aquesta falta de confiança. 

Montilla veu bé que s'apugin els impostos. Així milloraran les prestacions socials, diu. Mentida. Demana que paguem el famós i vergonyós finançament. La socialdemocràcia, o el que sigui, sempre igual. ¿Per a quan un tancament de caixes?

En B. em trucà dissabte per dir-me que era al camp del Barça a punt de desplegar una pancarta amb la inscripció: Montilla, 2 - Arenys de Munt, 6. Gol Nord, primera graderia. No sé si per TV s'ha vist. La idea em semblà boníssima i no cal afegir-hi res més. Res més tret d'aquests  rumors que diuen que pensen fer coincidir les eleccions nacionals amb les espanyoles. Això no ha agradat a Zaragoza, que és de qui deu haver sortit la idea, i aleshores s'ho fa venir bé per afirmar que tal cosa, escampar aquest rumor, és una mostra del nerviosisme de CiU. Em semblen uns rumors versemblants i és el PSC que no toca vores perquè saben que la derrota serà històrica i és per això que s'aferren a l'esperança d'aconseguir fer coincidir les eleccions. Doble patacada que ni la bossa de vots del Baix i de l'àrea metropolitana no salvarà aquesta vegada. No hi ha nervis a CiU, hi ha serenitat. Estem guanyant per golejada i ja no falta gaire perquè el partit s'acabi. A Arenys de Munt no hi hagué cap ideologia. Només hi hagué Catalunya i el PSC no hi va comparèixer, no hi va ser. I ara vindrà Berga i tots els altres pobles. I el PSC no hi serà tampoc. El PSC, és a dir el PSOE, mai no hi és quan es tracta de Catalunya. Les màscares són a punt de caure i són comptats els dies d'aquest govern. Montilla, 2 - Arenys de Munt, 6.

L'aura pudent, aquest tuf d'entranya podrida, de la ventositat que acaba de deixar escapar la senyora Alícia Sànchez-Camacho, candidata del PPC a la presidència de la Generalitat. "No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular de l'escola". El PPC, per començar, podria haver tingut la bona educació de triar una candidata més guapa. És que és molt i molt lletja, aquesta senyora tan botiflera. PSOE i PP, per a Catalunya, són la mateixa cosa, ja ho sabem. I jo, ja ho he dit altres vegades, si fos espanyol, votaria el PP. Però, és clar, a Catalunya és un partit que té aquest problema amb la llengua del país. I de tant en tant deixen anar una d'aquestes gansades que fan tanta i tanta pudor. No cal el permís del PPC. L'única cosa que cal és que respectin la llei. Que es catalanitzin d'una vegada. O que acceptin de ser tractats com a estrangers.

Sensació que les campanyes de foment de la lectura fracassen. No perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. Hi ha també una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s'han convertit, però, massa vegades en una altra mena de llars d'infants.

Em sembla, d'altra banda, que Duran i Lleida, si veu que es va formant una majoria, acabarà apuntant-se també al sobiranisme.