|
Dijous, 12 de juny de 2008
No celebrar
| |
Ahir un que juga amb Suïssa no va voler celebrar el gol que marcà contra Turquia perquè hi va néixer. També un que va néixer a Polònia no volgué celebrar els gols que li féu ara que vesteix la samarreta alemanya. Hi ha una dignitat que s’expressa no celebrant. Fins i tot un turc no celebra per molt que jugui amb Suïssa. Els catalans tenim que Espanya ens prohibeix tenir seleccions nacionals. Per tant, cada victòria d’Espanya és un punyal que encara fa més crua aquesta prohibició humiliant. No és ni que ens robin el partit, és que no ens deixen ni jugar-lo. Ara penso en Capdevila, Xavi, Sergio Garcia, Fernando Navarro, Cesc, i el capità del Barça Carles Puyol. Penso en els catalans que juguen amb Espanya. Penso en catalans que s’avenen a jugar amb la selecció que ens humilia no deixant-nos tenir la nostra. Diuen que no tenen més remei que anar-hi si els crida el seleccionador. És mentida, però deixem-ho. Oleguer va saber-se explicar millor. Però fins i tot acceptant que no poden negar-s’hi, que no els convé negar-s’hi, digues-li com vulguis; fins i tot acceptant aquesta mentida, podrien com a mínim no celebrar els gols. Un gest petit, discret, una petita dignitat restaurada. Tothom acaba tenint aquest petit gest interior, tothom, encara que ja no siguis turc perquè t’hagis nacionalitzat suís, encara que la teva selecció sigui una altra. Tothom. Menys els catalans, que no barregen futbol amb política. Menys els catalans, que es deuen a la seva carrera professionals. Menys els catalans, que no tenen ni temps ni espai ni moral per salvar ni que només sigui el més petit racó de dignitat. |
|
Imprimir ·
Comentaris (33)
Entre Manolo i l cabra (Article de l'AVUI)
| |
Llegeixo al diari més canalla de la premsa espanyola un article que es pregunta si els Estats Units estan realment preparats per tenir un president negre. És aquesta infundada suficiència dels espanyols. Aquesta paternalisme a l’hora de parlar dels americans, com si fossin imbècils. No sé si guanyarà Obama: espero que no, francament. Però els Estats Units d’Amèrica són la primera democràcia del món, la més completa, la més nítida, la més real, la més directa. En nom de qui o de què es permeten els espanyols donar lliçons? Quin negre o quina dona ha pogut mai ni tan sols somiar presentar-se a president del govern? En nom de quin currículum, de quina història s’atreveixen els espanyols a donar lliçons si fa 2 dies mitja Espanya era franquista i l’altra comunista? Aquests espanyolots que no són capaços de respectar ni el dret que tot poble té a la seva autodeterminació. Espanya és una cabra pedant que pontifica des del cul moral del món. Els dies previs a l’Eurocopa, les delegacions oficials anaven arribant als poblets on es concentraven, i les autoritats locals les rebien a peu d’avió. Qui sortí primer de l’avió d’Espanya no fou ni tan sols una persona. Fou un tambor. El seu propietari Manolo, a continuació. Manolo el del Bombo. Manel el del tambor. Espanya és això. L’essència d’Espanya és una cabra colpejant un tambor. Els Estats Units estan preparats per tenir de president un negre, una dona, i tot aquell a qui els americans votin. Les preguntes hauríem de fer-les als espanyols. Està Espanya preparada per deixar de robar-nos? Està Espanya preparada per deixar-nos d’ocupar? Està Espanya preparada per superar la cabra i el timbal? O més simplement encara: està Espanya preparada?
|
|
Imprimir ·
Comentaris (24)
Dimecres, 11 de juny de 2008
Sobre l'article dels croissants i altres molles
| |
Més avall publico un article que no té res a veure amb mi ni amb què ahir fos el dia del meu aniversari. Gràcies pels missatges d'ahir felicitant-me. No m'agrada dur menjar als llocs el dia del meu aniversari. Se sopa a taula, oi? M'agrada sopar o dinar, o les dues coses, amb les persones que estimo. Ahir vaig dinar amb la meva àvia, feia dies que no dinàvem. Està fantàstica. Diu que ha estripat el carnet d'identitat, farta que tothom li demani l'edat. Especialment els metges. "Això a l'Amèrica no ho fan, perquè la Sanitat és un negoci". I aleshores completa l'argument raonant que aquí com que tot està colgat de costum públic, els metges et demanen l'edat per saber si ja ets massa gran per interessar-se pel teu cas. Ha estripat el carnet d'identitat.
Parlem d'amor i de matrimoni i em diu que els dos eixos que més acaben degradant la vida de parella són l'amor i el sexe, quan no n'hi ha. Si hi ha diners i sexe, totes dues coses tenen només la seva importància. Si alguna de les dues coses fallen, o totes dues, es converteixen en fastames molt pesats. Diners i sexe. Que n'hi hagi. L'amor, esclar, es dóna per descomptat.
Hi ha una pueril tendència occidental a veure les coses només pel seu costat més superficial. Són inconsistències que no es permetien els nostres avis. El director general volia fer festa diumenges i va presentar el seu calendari de vacances. Va posar-ho per escrit i va demanar de veure's amb la propietat de l'empresa. Tot just després d'acabada la conversa ja no era director general.
Les coses que saps caduquen, la força t'abandona, els negocis ja no es porten com abans. Cada època té les seves circumstàncies, el seu argot, les seves tàctiques. No podem pretendre viure com si sempre fóssim contemporanis. Tot el que d'alguna manera depèn del teu moment, dels teus coneixements, i al capdavall dels altres, tard o d'hora ho desaprèns, o comences a adonar-te que la teva informació ha quedat superada. Només les aptituds innates poden, amb sort, mantenir-se intactes. la intuïció, per exemple, el pensament esmolat com una daga. Velocitat mental de cavallet rampant.
Després cau la tarda, i el cansament cau també, molt abans del que queia quan els dies s'allargaven moltes hores sense parar de treballar. Hi ha un impuls esmorteït pels anys i una tendresa que aflora, com una debilitat.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (3)
La safata de croissants (Article de l'AVUI)
| |
Hi ha una fosca passió dels periodistes per les coses gratis. Hom ha dut croissants per celebrar el seu aniversari i un estol de boques famolenques s’ha llençat sobre les safates. No es paguen sous tan baixos. No hi ha cap periodista que pugui dir que passa gana. Però els croissants han trigat menys temps a desaparèixer del que triguen els voltors a escurar la moribunda daina. Hi ha una misèria de fons que acompanya sempre els periodistes. Per això és tan fàcil comprar-los. Amb altíssimes excepcions, esclar. Per això sol ser tan fàcil comprar-los. No hi ha gaires rics que es dediquin al periodisme. És un ofici de classes mitges tirant a baixes. Conegueren el luxe fent enquestes, i és així que la feina els posa davant d’escenes que no poden entendre. Hi ha un menyspreu del luxe, de l’etiqueta i de les maneres que no existia abans de l’eclosió del periodisme, amb el seu exèrcit de desplaçats socials posats a comentar situacions per a la comprensió de les quals no foren educats. I vet aquí que aleshores els ensenyes coses que brillen i hi acudeixen com rere el flautista anaren les rates: viatges, regals, presentacions, promocions, etcètera. En l’argot del ram, aquestes propines es coneixen amb el nom de pessebres. Versions més o menys recargolades de l’elemental safata croissantera. Moltes vegades he escrit que només persones a partir d’una certa hisenda haurien de poder-se dedicar al periodisme, persones amb la vida financera resolta. Per evitar-nos segons quins espectacles, tan poc edificants. És perillosíssim posar tan a la vora la temptació i la necessitat. Mira la safata: ja no queda ni un sol croissant. En 2 o 3 minuts han estat tots rampinyats. Era el dia del seu aniversari. Ben pocs l’han felicitat.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (11)
Dimarts, 10 de juny de 2008
Dues respostes
| |
Dues respostes no tan breus. Gorka Agirre deia ahir del Crónicas i de les subvencions de l’AVUI. En el meu article em queixava, sobretot, de la baixa qualitat de TV3, de la pobra factura dels programes i dels informatius. Vull dir d’entrada que estic molt orgullós d’haver treballat a Crónicas Marcianas, i que era un gran programa. Era un programa d’una factura impecable. Tot era perfecte. Una altra cosa és que t’agradessin o no aquells continguts, aquell model de programa, però el que és indiscutible és que era d’una qualitat altíssima, un magnífic producte televisiu, que aconseguia perfectament el propòsit d’entretenir el seu públic. I sense cap arrogància vull dir que per molt GH que fos el tema, sempre hi havia una lectura intel·ligent que sobrevolava cada taula, alguna cosa interessant s’hi deia sempre sobre la condició humana. Calia una certa audàcia per seguir-la. En tot cas, recalcar que el que sobretot li discutia a TV3 era la qualitat, la factura, que en cap cas a Crónicas podria discutir-se-li.
Pel que fa a les subvencions, l’AVUI és el diari que menys en rep de tots els que es fan a Catalunya. La Vanguardia, El Periódico o El Punt en reben moltes més. Fins i tot les paginetes d’El País que es fan des d’aquí quasi reben més diners que l’AVUI. Això per no dir les subvencions, directes i indirectes, que reben els diaris espanyols del seu govern. L’AVUI, jo mateix i Catalunya sencera, tenen i tenim molts defectes que poden ser comentats, alguns de tan graciosos que se’n pot fer broma molt àcida. També recórrer al lloc comú de la telescombraria sense fer distincions entre una cosa i l’altra, ho he trobat escassament treballat. El debat era sobre TV3. Aquest “ i tu, mes”, m’ha semblat de parvulari, a més de fals. Em sembla deixadesa intel·lectual disparar contra el tòpic tan fàcilment refutable. He llegit algun comentari del senyor Agirre que prometia més que aquesta darrera missiva.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (22)
|
