Buf! Tot el dia llegint i preparant l'espectacle (mai millor dit, lamentable) de dijous (que no sigui res). Em poleixo un llibre  sobre Pujol (aprofito aquests dies tontos per començar a mirar-m'ho) Serà més difícil que el Companys; massa informació, poca perspectiva i molta susceptibilitat. Ganes d'anar a la facultat, demà; necessito veure gent, les alegres becàries: quin quartet! L'article d'aquest mes de gener de Benzina, i au:

Com que el públic d’aquesta revista està obert a tot tipus d’experiències no escandalitzaré ningú si dic que estic content de no haver començat a llegir −i encara amb moltes precaucions− fins als 23 anys. No vull dir només literatura amb cara i ulls, obres d’aquestes que anomenem clàssics, sinó també novel·les d’entreteniment. Si exceptuem els dos volums de Jim Botó i Luques el maquinista, La historia interminable i algun llibre de Tom Sharpe, es pot dir que fins als 23 anys em vaig dedicar a somiar truites jo solet. Feia campana amb els amics, veia passar els núvols, engolia cerveses, mirava molt la tele i a l’hora dels exàmens me’n sortia justet: era jove i creia que per viure sempre en tindria prou amb les meves forces.

Als llibres, i especialment a la literatura considerada seriosa, no hi vaig caure fins que la desgràcia no m’hi va empènyer. Fins que no vaig començar a tenir por: un gran amor que falla, l’avi preferit que es mor, el desengany d’una vocació, un dolor físic que et doblega. Va ser aleshores que em van venir ganes de llegir. Primer m’hi vaig posar amb molta calma, com qui es fica dins d’una piscina d’aigua freda; després, cada vegada amb més vici i compulsió. Fins aleshores, i encara ho penso, sempre havia cregut que llegir era cosa de gent feble i retorçada, el que vulgrament se’n diria una mariconada. Com a molt em permetia arreplegar algunes frases enginyoses que em servien per tenir una idea bàsica de la vida, tipus: “No n’hi ha prou de ser feliç, cal que els altres siguin desgraciats” o “Surem entre diverses opcions: No volem res lliurement, res absolutament, res constantment”. Teòricament la primera és de Bob Kennedy i la segona de Montaigne; les vaig treure d’uns sobrets de sucre molt abans de llegir el gran assagista francès i no les he oblidat mai més.

Amb tot això vull dir que la lectura, com l’escriptura, que per mi ha estat la conseqüència de llegir, són, sobretot, lamentables crisis de voluntat. Desconfio dels escriptors vocacionals que no voldrien haver estat una altra cosa, tenir un altre caràcter, una altra vida. I no entenc els lectors que admiren els escriptors en comptes de compadir-los.

Llegeixes per consolar-te, escrius per consolar-te. La literatura només té sentit com a segona oportunitat. És una forma de fugir del foc per rostir-se (més lentament) a les brases. Això els que hem començat a llegir tard ho sabem perquè portem gravat al cor el vertigen de l’experiència nua i recordem com era enfrontar-se al món sense escuts de paraules, i l’emoció d’aconseguir una victòria a pit descobert, total, rotunda, autèntica. També el sabor indescriptible de la derrota.

Qui hagi començat a llegir abans de tenir por, abans d’haver tingut temps de cansar el seu cos pensant i somiant pel seu compte, no m’entendrà. Dirà que sóc un provocador i un cretí. Com més hagis cregut i més por hagis tingut abans de començar a llegir, més t’aprofitarà la lectura perquè més fina serà la teva visió del caos i més precís, intens i personal serà el teu enyorament de l’absolut. 

Per treure profit dels llibres s’ha de llegir poc i bé. En nen que troba gust als llibres el primer dia que li ho diu el mestre, i ja mai més no para, potser arribarà a catedràtic però difícilment serà mai brillant o tindrà alguna cosa a dir que valgui la pena. Les bones idees es treuen de la vida i no dels llibres. La literatura ha de ser un balancí per jubilar-hi l’experiència, s’hi ha d’anar després d’haver viscut, sinó és una escola de lloros pedants i perversos. Sense memòria, la literatura només és una font d’impostures i dogmes, podreix l’ànima, mata la intel·ligència.

Dic tot això ara que vénen les festes nadal perquè potser els lectors tenen criatures. Potser tenen una família normal i celebren els reis com déu mana. Potser els nanos han fet una llista de reis. Jo la vaig fer durant molts anys i, per sort, només a casa la meva tieta àvia, on la llista no arribava i no sabien què regalar-me, em portaven llibres (que mai no llegia: Tom Sawyer, Res de nou al front de l’oest, etc.). Si el seu fill demana llibres en comptes de joguines no ho celebrin dient que és molt intel·ligent, preocupint-se: segurament té un problema.

P.D. Collons que bé que escriu aquesta Blanca! Qui és?

Estava al Gavà amb A. i un italià diu: "En Nàpoles nadie se pone el casco. No te multan por ir sin casco, te multan si lo llevas puesto." Me'l miro una mica estranyat, i matisa: "Si vas con casco seguro que la poli te para. Creen que vas a hacer algo malo". Baixet, li dic a A.: "Aquests italians de tot en fan èpica. Igual et venen un oli que la màfia."

La idea de la propaganda m'ha recordat un retall del Corriere que vaig portar de Milà. Fa poc corria per casa. Gran article. Quan el veia, pensava: "L'has de passar". Era fàcil de traduir, però com que anava enfeinat no trobava mai el moment. Avui ho he regirat tot: res. M'ha servit per fer de neteja: increïble la merda acumulada a la meva taula; encara apunts de l'entrevista amb el carceller de Puig Antich (sembla que faci mil anys i fa tres mesos!).

L'article contraposava Milà i Roma, i la fama de ciutat grisa i avorrida que té una, amb la imatge de Dolce vita que dóna l'altra. La tesi era que a Milà només li falta saber-se vendre. Era ideal per complementar l'entrada del dietari que vaig fer quan hi vaig anar. Quina meravella la terrasseta interior de l'hotel on escrivia amb el meu petit ordinador nou: les plantes, l'enrajolat, les taules i les cadires de ferro forjat, els punts de llum que es van encendre quan es va començar a fer fosc. Amb un mapa i una mica de paciència podria recrear tot aquell dia fil per randa, encara. Des de les 10 del matí que vaig arribar, fins a les deu del dia següent que vaig marxar, amb els estats d'ànim i el color del cel i la temperatura corresponent.  I els personatges: els dos xulos que controlaven els autocars de l'aeroport, la velleta que em va indicar el camí de l'hotel, el negre que no em deixava mirar tranquil el Duomo, el cambrer simpàtic que em va servir la pizza, les dues japoneses que seien al restaurant, el dependent pedant de la botiga de llibres d'art, l'Urbano, l'amo de la fruiteria, la senyoreta de l'hotel que em va fer la factura al marxar, la cara agra que em va atendre a l'estació de tren, les trucades del Fèlix, el Sostres i l'Alicia, i l'sms de la Ni: "Vola alt, vola, que si caus ja et recollirem." (o un cosa així).

Com m'agradaria escriure un llibre de viatges: els tinc tots al cap amb pèls i senyals. Cadascun, a més, representa, en la meva vida, un eixamplament, una descoberta. Suposo que per això no sóc partidari de viatjar compulsivament. Però parlava de l'article: ja apareixerà.

El Xesco diu que em compri l'Adam i Eva de Mark Twain, que ha tret Angle Editorial. L'he trobat aquest matí al carrer Tallers: "Per ser dilluns fas molt bona cara, tio!". "I què vols? Tot el cap de setmana dormint, en conserva". M'ha vist ell primer; avui feia un d'aquest dies grisos fatals per la miopia: silueta fent-me senyals i les seves bambes fosforescents. Després me l'he tornat a trobar a la porta de recerca fent tertúlia. Sempre xerrant, sempre donant joc, sempre al lloro de l'última notícia. I després vé: "T'has de comprar aquest llibre o aquest altre". No sé d'on treu el temps però està en plena forma. Ha estat oli en un llum.

A la nit miro un programa sobre vidus i vídues. M'ha fet sentir molt poqueta cosa. El Moisès Broggi surt amb una frase de casinet, enginyosa i bonica: "El amor es todo lo contrario del dinero. Con el dinero, cuanto más das menos tienes; con el amor cuanto más das más recibes y más tienes". Com a principi ètic està molt bé, però em temo que no funciona exactament així, si no el món aniria més greixat. La psicòloga, insuportable: alliçonant els afligits, que si la vida és canvi, que si no hi ha res permanent, que si hem d'aprendre a no aferrar-nos a les coses. Quines imbecil·litats; el que distingeix l'home dels animals és la seva obsessiva lluita per fer durar les coses; si no fos per això encara estaríem a la prehistòria. Una pèrdua és una pèrdua i ja t'hi pots posar fulles, queda el buit i res no l'omple. Per això tanta gent arribada a una edat es cansa de viure; és la fatiga d'arrossegar un buit cada vegada més gran el que els ha cansat.

P.D. Llegeixo l'entrada del Sostres: quins collons reduir-me a la frase aquesta: "tan li fot fer com no fer". Quan se li fot una ceba al cap, cony, no escolta. HI HA D'HAVER DE TOT, ÒSTIA, GENT QUE FACI I GENT QUE DESFACI, COM AMB LA CIRCULACIÓ, COTXES PARATS I COTXES EN MARXA, COM AMB ELS ESPECTACLE, GENT QUE ACTUI I GENT QUE MIRI; TOTHOM VOLENT FER ALGUNA COSA PER L'HUMANITAT A L'HORA  ÉS LA TERCERA GUERRA MUNDIAL, HOME! L'INFERN PLE DE BONES INTENCIONS.

21.01.07

Després de la piscina, abans de dinar, m’he estirat al sofà i m’he posat a llegir Montaigne. De tant en tant m’endormiscava, passava cinc o deu minuts als llimbs i tornava a reprendre la lectura amb força. Com m’agrada Montaigne, i no exactament pel que diu; de vegades trobo que diu autèntiques animalades, com si oblidés que l’home ve del mico. Em sembla que li ho vaig llegir a Balzac: el problema dels moralistes és que parlen com si la vida tingués alguna gràcia sense les passions −o, senzillament, com si les passions es poguessin aïllar. No: Montaigne m’agrada pel seu ritme interior; per la manera de viure, de raonar i de dir les coses; és un sedant, per mi. Aquest cap de setmana, amb l’Aramis a Múrcia, el Sostres ocupat, la família de viatge a Núria, i etcètera, etcètera; sol, corria el perill que la imaginació se’m disparés i la feina fos meva per conservar la paciència i la disciplina. Ja em conec i, quan he vist que la cosa se'm podia descontrolar, pum, he agafat el llibre i les decisions m'han tornat a semblar ben preses, i el temps un amic.

Gran capítol, el de la imaginació. Les persones suggestionables, i Montaigne devia ser-ho molt, ens hem de guardar de la imaginació; la imaginació ens treu de nosaltres mateixos i ens posa a mercè dels altres, ens confon a l’hora de prendre decisions, ens dóna més informació de la que necessitem conèixer i ens fa jutjar-nos amb una duresa excessiva i sentir vergonya massa fàcilment, ens porta carregar amb responsabilitats que no són nostres i ens omple d’excitació i de desitjos i ens refreda quan tenim el que volem a l’abast; la imaginació ens porta a embolicar la troca. Montaigne diu que la imaginació tracta més de defugir-la que de resistir-la. A mi em sembla que més que defugir-la, que és impossible (tothom es mira el món a través de la seva imaginació en tingui molta o poca), es tracta d'aprendre a conviure-hi, de treure'n un rendiment. “Una imaginació forta genera l’esdeveniment”, comença el capítol. Doncs això, es tracta d’intentar convertir-la en una aliada dels nostres objectius; defugir-la demana una tensió massa constant. Cal prescindir-ne a l'hora de fixar els objectius, això sí. Per fixar els objectius cal posar en una balança freda l’experiència i la voluntat, però després, si no et deixes anar una mica, tard o d’hora petes. Per això, més que de fugir-ne jo seria partidari d’aprendre a donar-li, de tant en tant, la volta, encara que, de vegades, això vulgui dir anar amb els calçotets girats. L’habilitat de viure crec que ve d’aquí: de saber quan no val la pena resistir-se a la imaginació, encara que ens perjudiqui; quan li podem donar la volta, i quan és hora de fugir-ne.

En aquest volum primer, Montaigne es fa un autoretrat que m’ha fet gràcia perquè m’hi he trobat molt ben pintat.

“Tinc per naturalesa un estil graciós i privat, però amb una forma pròpia, gens adequat per a les negociacions públiques, com és el meu llenguatge en totes les seves maneres: molt dens, desordenat, tallat, personal, i no entenc de cartes cerimoniosos que no tenen cap altra substància que un bell seguit de paraules corteses. Ni tinc la facultat ni el gust per a aquests llargs oferiments d’afecte i servei. I  em desplau dir una cosa diferent d’allò que crec. (...)

Odio a mort les maneres de l’adulador, fet que m’inclina a un parlar sec, redó i cru que, per a qui no em coneix per altres coses, s’inclina una mica cap al menyspreu. Honoro més a qui menys honors li faig i, on la meva ànima camina més alegrement, oblido els passos de la conveniència. (...)
Per donar la benvinguda, acomiadar-se, donar les gràcies, saludar, oferir els serveis, en tot aquests compliments verbals de les normes cerimoniosos de la nostra civilització, no conec persona amb un llenguatge més nèciament estèril que jo.”

Qui hagi seguit el dietari aquest, i els problemes que he tingut a la facultat i al diari, fins i tot els retrets que m’han fet els meus amics, estarà d’acord que sóc bastant així. Miro de corregir-me  en la mesura del possible −i això també crec que en el dietari es nota.

Després de dinar discussió amb el Sostres. Diu que Lost in Translation és una pel·lícula Ciutadans pel Canvi, elogi de la falsa complexitat. “Si tothom tingués l’actitud dels dos protagonistes, el món s’aturaria”. D’acord. Però tothom té dret a un parèntesi, ell i ella viuen un moment de transició. Ell, actor en decadència, amb les ambicions fa temps satisfetes, comença a adonar-se que és hora de retirar-se, de buscar un lloc a l’ombra, lluny dels focus; la glòria ja no l’omple i viu, amb la incomoditat que es viuen tots els començaments, un procés de replegament cap endins. Ella va en direcció contrària: és jove, però no tant, i comença a tenir la necessitat de sortir de l’ou, de deixar-se anar: és com jo fa cinc anys; per por, per inseguretat, perquè té imaginació (allò que deia) i és massa dura amb ella mateixa i amb els altres, ha tancat les seves ambicions amb pany i clau. I què passa? Les ambicions li surten en forma d’arrogància i d’orgull, i la fan estar malament amb ella i amb el món. És aquell diàleg que tenen al llit: “Res del que escric m’agrada”, “És igual, escriu”. Als qui per una raó o una altra (sempre relacionada amb l’aïllament), hem desenvolupat un orgull monumental i un perfeccionisme malaltís, ens costa entendre que és molt més amena la frustració que ve del fracàs que la que ve de la covardia de no intentar les coses.

El fet és que un i l’altre es complementen en aquesta transició. Ell s’adona que també podrà ser útil, tenir un paper, fora de les pantalles, i ella que pot deixar-se anar una mica i que només ha de buscar la companyia adient (o sigui que ha de deixar el marit fashioneti aquell, tot i que això no surt). El Sostres no entén que l'actor no se la intenti follar; a mi també em sembla una mica inversemblant l'escena de les carícies amb els peuets. Però un polvo allà només complica la trama sense canviar en res la situació personal dels dos personatges, que és el que tracta d'explicar la pel·lícula. D’altra banda, és una pel·lícula que toca molt bé l'efecte suggestiu dels petits detalls, amb un humor molt fi i una direcció molt pensada i intencionada. Té gust la Coppola. A mi m’ha agradat. Vaig passar-hi una bona estona ahir. En aquest punt em temo que no ens entendrem mai amb el Salvador: ell viu cap enfora, jo cap endins; la vida interior no em sembla menys vida que l'exterior, ni les excuses que ens posem a nosaltres mateixos menys lícites que les que posem als altres; l'únic que em dol, en tot cas, és no saber-les combinar millor.

19.1.07

Entrevista a Moustaki: explica que, ja quan era petit, deia que volia ser vell. Jo no era tan atrevit: ho pensava però no ho vaig dir mai. Sobretot ho pensava quan s’acostava el final de les vacances (d’estiu, de nadal, de setmana santa, és igual). Envejava la meva àvia, vídua i jubilada, que anava tot el dia amunt i avall sense obligacions, paladejant els seus records, gaudint de l’airet i xerrant amb les velles amigues amb un cafè, un bitter o una cervesa davant. Aquesta vida aparentment anodina i desordenada m’entusiasmava i d’aquí va venir que, durant un temps, digués que volia ser taxista o discjockey d’un programa de matinada. La meva aspiració era dedicar-me a alguna cosa que em permetés anar tant a la meva bola com fos possible, que la maquinària social no m’interrompés les palles mentals, viure cap endins, amb les meves fantasies. Quan la meva àvia explicava que s’havia quedat fins a les cinc del matí escoltant la ràdio, o que havia anat a futbol amb les amigues, un diumenge, i després s’empassava les repeticions de les jugades a la tele fins a les tantes, quan jo ja dormia perquè l’endemà havia d’anar a col·legi, o quan marxava de viatge entre setmana o m’explicava un llibre de l’Agatha Christie que s’havia llegit per enèssima vegada, em moria d’enveja. Viure sense rellotge, heus aquí què representa ser vell. Quan ets molt petit prescindeixes del temps per inconsciència; quan ets gran perquè ja estàs de tornada de tot i, si has après les lliçons, no perds energies provant de controlar res que no estigui al teu abast ni de demostrar res a ningú.  Ser vell amb una bona salut, fantàstic! Si tens salut és igual tenir 70 anys que 90.

Esclar que com estan les coses, ja veurem què passa quan hi arribi jo. Al  Sostres, que de vegades és l'únic amb prou humor per entendre'm, li dic sovint  que, quan ens fem vellets, ens mataran en un plató de televisió, i no precisament de cop; el concursant guanyador serà el que ens mati més lentament. Avui ha sortit el tema amb el Xesco. Davant d'un cafè sempre li surten frases brillants. Parlàvem de com està el món i em diu: "És molt bèstia tio: quan m'imagino de vell, m'imagino corrent, fugint". Doncs això.

Hi ha dues tendències antagòniques que es reforcen. La dels que s'agafen a la lletra petita de la llei per passar-se de llestos i els que cada dia confien menys en el sistema i només creuen en el seu esforç. Aquests últims, que representen l'antiga classe mitjana, hi haurà un dia que es prendran la justícia per la seva mà. És el cas del propietari d'un pis segrestat pels okupes que va sortir l'altre dia per la tele: al final li sortiria més barat llogar uns matons albanesos per espantar els okupes; vindrà el dia què això passarà. Així com als anys 30 la revolució la van fer els pollosos (que deia Abad de Santillán) la pròxima revolució la farà la classe liberal putejada per les exigències dels col·lectius de vividors: especialistes en subsidis, okupes, funcionaris etc.

La mateixa divisió es produeix en el camp de la identitat. Hi ha els arrelats, gent amb una identitat més aviat monolítica, i els desarrelats, gent amb una identitat més fragmentada, immigrants, fills d'immigrants, etc. Això es dóna a tot Europa. La confusió fa (i és un fenomen que creixerà) que els que poden s'aferrin a les arrels, als morts, a la identitat nacional. Exemple d'Escòcia, que es vol independitzar. La pertinença a una tradició és un valor en alça, perquè no es pot comprar. I els que, per biografia, no ho tenen fàcil per integrar-se en alguna pressionen perquè això no sigui un tret distintiu: com que ells tenen una identitat confusa i aigualida, treuen importància a la identitat o pretenen que tothom la tingui igual d'aigualida que ells. La pugna està servida, i si no al temps. El Xesco mateix, avui em deia: "cada dia trobo més cambrers que no m'entenen. L'altre dia li vaig dir a una cambrera que em va dir, "no te entiendo": no perdona, sóc jo que no t'entenc a tu." I té tota la raó: si estàs de cara al públic, el català com a mínim l'has d'entendre. A la llarga, la permissivitat en aquest camp portarà més problemes que beneficis. I ho dic amb preocupació no pas amb ressentiment. Amb els fonaments d'una societat passa com amb l'educació dels nens, una bufetada a temps estalvia molts mals de cap.

Tornant als avis, llibre per demanar: "Els malsons dels nostres avis", del Sebastià Roig, sobre la recepció del cinema de terror de primers  de segle a Catalunya. Les memòries del Sentís, em diu el Xesco, decepcionants. "No cal llegir-les. El mateix títol en el fons ja és una enganyifa: què vol dir Memòries d'un espectador, d'espectador ell res, hi era, va estar a tot arreu."