Les eleccions presidencials franceses són sempre un gran esdeveniment. Al nostre país no existeixen presidencials perquè el càrrec l’ocupa el rei dels espanyols, encara que el primer ministre Rajoy o el cap del govern regional i els seus predecessors insisteixin en ser anomenats “president”, però ho són del govern i de res més i per tant són primers ministres, com a molt. (l’altra raó per la qual al nostre país no existeix un president és perquè no som país ni som res.) El president francès en canvi té algunes atribucions exclusives força sexis, per exemple, quan va de cacera ho fa amb bombes atòmiques.

La campanya electoral dura moltíssim perquè el sistema d’elecció comença amb uns avals que els candidats han d’aconseguir per part de càrrecs electes i que a la pràctica limiten el nombre de candidatures definitives al voltant d’una desena, tot i que no eviten algunes extravagàncies. Ben bé dos mesos abans de les eleccions la història es comença a mobilitzar: les primeres entrevistes, declaracions, punts de vista. Malgrat que la durada del sidral hauria de jugar en contra dels limitats recursos dels partits minoritaris aquests esgarrapen una sèrie de vots molt útils i de vegades donen alguna sorpresa.

Com per exemple la sorpresa de a qui recomanaran votar a la segona volta. De moment, mirem al resultat del passat diumenge i el panorama és desolador. La cosa del Sarko ha fracassat però encara remena la cua, l’excèntric candidat socialista Hollande -que abandera propostes com ara la de pujar els impostos fins al 75% pels certs trams d’ingressos - ha guanyat de moment i el que els opinadors habituals anomenen “extrema dreta” de la Mme Le Pen ha obtingut un 17,9%, un èxit incontestable que només sembla haver sorprès als desgraciats del diari gratuít aquest anomenat La Vanguardia i satèl·lits varis.

Per la segona volta, mesdames et messieurs, faites vos jeux.

Ja fa uns dies que la primavera s'ha imposat de manera franca, indiscutible. Primer va ser una pujada de la temperatura, després algunes pluges i ara aquests dies on no se sap ben bé si plou, fa sol o ambdues coses. No sé què és pitjor: si tornar a casa encegat per la llum de la tarda tot traginant el paraigües o que et caci desprevingut un d'aquests núvols tan juganers i malparits. El paraigües és un dels darrers símbols sexuals que podem exhibir sense patir, una provocació necessària en una època de l'any tan eminentment femenina. Femenina en el pitjor sentit del terme, que naturalment és el que més ens agrada i ens atreu: el joc d'ara t'ensenyo el sol i ara te l'amago, ara et ruixo i ara et torro. Parlant del sol, els dies cada cop es fan més llargs i les terrasses dels bars s'omplen de gent d'aquesta que creu que la coca-cola és un aperitiu i que segueix parlant un any més –i en van quatre- de la crisis. En parlen tant que ni ells deuen recordar-ne exactament el significat però tant se val ja que insisteixo, prenen coca-cola com a aperitiu. Hi ha una relació diàfana entre beguda i pensament: l’Europa del segle passat es fa esquerdar entre glop i glop d’aquell vi negre tan aspre dels feixistes italians mentre les cerveseries alemanyes s’omplien per escoltar oradors encegats d’ira i esperança. El resultat va ser nefast però ara el meu dubte és què en sortirà de tanta beguda ensucrada i light. Res de bo, per descomptat. Com sempre, han florit les roselles, ja és primavera a El Corte Inglés i la senyora Rahola ha fet el seu article anual contra el zoo de la Feria de Abril.

Primavera d’aquest any, benvinguda siguis.

“S’ho volen carregar tot” fou l’encertadíssim lema de la vaga general del passat dijous. De vagues generals no hi entenc gaire i per això abans ho vaig haver de buscar al diccionari, on apareix al costat d’altres mots inquietants com ara “vagabund”, “vagància” o “vagarro”. La definició que en vaig trobar no caldrà que l’escrigui perquè com haureu imaginat, no parlava de gairebé res del que vam poder veure i sentir, malgrat el fum i les sirenes, s’entén. De fet, el que va passar a Barcelona la setmana passada és un escàndol, un més, només comparable amb l’extravagant lectura d’èxit que n’han fet la majoria de mitjans.

Comencem pels violents, que van ser els protagonistes del dia. Els diaris i el propi govern insisteixen una vegada i una altra en distingir-los de la majoria, tot i que una manifestació “pacífica” no existeix perquè ocupar l’espai públic és sempre un acte de violència. Com també és violència cridar, insultar, tallar el trànsit, fer pintades, apallissar persones, destrossar aparadors o cremar Starbucks’. Els responsables de la violència no són -només- uns misteriosos anarquistes estrangers sinó personatges ben visibles com per exemple en Josep Maria Alvarez, comandante en cap dels escamots de matons que ell mateix va tenir la ocurrència d’anomenar “piquets de la llibertat”.

Enfront dels 80.000 o 800.000 violents -segons la font- els ciutadans de bé paguem i paguem molt car per tenir una policia professional que ens protegeixi de la seva fúria. Tanmateix, els responsables polítics successius d’aquest magnífic instrument de llibertat -que és l’únic que tenim, amb permís del comandante Alvarez- han demostrat una altra vegada estar més preocupats per la integritat física d’uns quants delinqüents que per la dels aparadors i l’anomenat mobiliari urbà. La seva excessiva prudència amb els vàndals incendiaris els va fer perdre el control repetidament, situació que contrasta amb la duresa que exhibeixen alguns agents quan al davant hi tenen peluts indefensos.

I per cert, de la llei no se’n tocarà ni una coma: felicitats.

Cap de setmana cuinant. Això de la salsa bolognese, que per poc que t’hi posis sempre acabes emplenant la marmita fins dalt i mirant com fa xup-xup mentre beus un gotet i un altre del vi blanc aquest tan dolent però tan fresc que ha sobrat de fer la carn. Carbassó, albergínia, pastanaga, ceba, carn i tomàquet, molt de tomàquet. No he tingut mai clara la relació entre l’anomenada salsa bolonyesa i la cosa que jo preparo però invariablement sempre n’acaben sortint 10 o 11 paquets de 350 grams, que és una bona ració perquè la V. s’ho descongeli i s’hi acomodi uns spaghetti o una mica de cous-cous quan va atrafegada. Tampoc m'ha donat per calcular la diferència de preu entre el muntatge que m’ocupa tres bones hores i la salsa del supermercat que ve preparada en simpàtics potets i sempre té el mateix gust. Ni falta que fa. Qualsevol sacrifici val poder sortir de la cuina orgullós al dia següent i dir: “amor, n’han sortit onze bossetes!” L’altre gran moment és quan pelo la ceba. Des que vivim junts amb la V. que ja ho faig sense ulleres de sol. Abans n’utilitzava unes de molt particulars que tenia a casa dels meus pares i que feien que semblés en Tete Montoliu però en versió pelador de ceba i malgrat que m’evitaven el fet de plorar, em submergien en la més absoluta foscor. Foscor absurda perquè ben mirat, això de plorar marca els grans moments de la vida: el naixement, sobretot perquè si no plores de natural t’apallissen fins que ho fas; la mort, si et poses a pensar en les copes que t’has deixat per fer i el despullar d’una ceba per la teva estimada. De lluny escolto la tele regional que diu que hi ha hagut eleccions a Astúries i a Andalusia. Posats a donar noticies extravagants, sapigueu que també han votat a Hong Kong, Ossètia del Sud i el Senegal.

Matí de dissabte fent turisme per botigues de vestits de núvia. I sí el nuvi sóc jo. I no, no veuré el vestit definitiu, només estem fent una visita preliminar. Mentre la V. és al provador miro al meu voltant i no veig cap rastre de màgia ni de polsim d’estrelles, més aviat penso que l’indret s’assembla força a un bordell de luxe, o més aviat a la idea que els que no hi hem estat mai tenim del que podria ser un bordell de luxe. A l’entrada, la fredor del marbre i les mirades dels que hi porten més temps que tu. Molt ràpidament, l’empleada que ens toca o més aviat la madamme es troba amb ella a l’emprovador i l’ajuda a preparar-se per sortir a escena. Sento que li diu com ha d’entrar dins el vestit i alguns tecnicismes que desconec: reconec que hi ha poques coses més tendres -dins el món dels bordells, s’entén- que escoltar com la gata vella aconsella la novícia, que és tota puresa i innocència. Jo mentrestant m’assec a la butaca d’Ikea i quan porto un parell de minuts esperant em ve al cap que tot resultaria més natural si m’abaixés lleugerament els pantalons i el color predominant fos granatós o ocre, en tot cas lluny del blanc artificial i desgastat que m’envolta. Em manquen miralls als costats i al sostre, em manca vellut, em manca pols. Segueixo esperant que surti la meva estimada. Porta una bona estona i el meu desig va creixent, senyal que la madamme sap fer la seva feina.

De sobte apareix, somrient com una nena i caminant com una reina, la meva reina. No són només les sabates de taló que li han deixat, és ella, sobretot ella, sempre ella. El vestit –sigui el que sigui- li deu anar bé puix només la veig a ella. Intento contenir l’emoció mentre deixo anar algunes pedanteries que he après de corre-cuita en visites precedents: el tall del vestit, la caiguda del teixit, qualsevol cosa per tal de dissimular l’enorme impressió que em fa veure com es prepara per ser una esposa. La meva esposa.