Cal vigilar amb tanta decadència, amb tanta degradació. Les eleccions municipals que tenim a tocar tenen la característica principal d’una extraordinària mediocritat. Parlo de Barcelona, però suposo que salvant les excepcions que convingui, a Catalunya el panorama general no deu ser gaire distint. A Barcelona la norma és la mediocritat. El Jordi Hereu em sembla una mica millor candidat que els altres, però sense exagerar. Votar Convergència em sembla la millor opció possible, però havent de tenir en consideració que votarem un socialdemòcrata que vol regalar no sé quants habitatges i infectar Barcelona de més bicicletes encara. Cal vigilar amb tanta misèria, amb tanta rendició intel·lectual, perquè els catalans poc a poc es van cansat, ja cada vegada van menys a votar, ja cada vegada veuen la política com una cosa més distant. Si un noi de per exemple 15 anys es para avui a pensar en política i veu que aquest senyor encarregat de bata blava és president de la nació i que els candidats a alcalde són els que són, i és normal que es passi a preocupar de qualsevol altra cosa. És veritat que forma part de la cultura general de les persones preocupar-se per la política. És veritat que qui deia: “haga como yo y no se meta en política” era el general Franco, i fins i tot és veritat que tota aquella política que no facis tu, te la faran a tu. Però també és cert que forma part de l’obligació dels partits polítics tenir cura dels lligams entre la política i la ciutadania, és veritat també que al possible votant se l’ha de cuidar, i cuidar-lo no es presentar el Trias a Barcelona o el Duran a Espanya amb l’únic motiu que no fer-ho portaria una crisi interna de partit. Si cal aguantar una crisi interna, s’aguanta. El que no pots fer és, per salvar els mobles a casa, ofendre el públic amb un socialdemòcrata si saps que el teu partit és Convergència, ni pots tampoc presentar el Duran a Espanya si encara penses que el teu partit és un partit decent.

Cal aixecar una mica el llistó, tal com Mas ho féu presentant un model de nació brillant i ambiciós. Després Carod va fer que un espanyol esdevingués president de la Generalitat, que tampoc no és que sigui ajudar gaire a que la gent confiï en la democràcia: guanyen uns i governen els altres, oh magnífica casa de putes. Sóc independentista i a canvi de quatre duros i d’un cotxe faig president Montilla, això no pot ser.

Cal que la classe política catalana, tota la classe política catalana en general, ens doni algun motiu per llevar-nos del sofà i anar a votar, per creure que té sentit, que cal, que és bonic, que hi ha esperança.

Jordi Hereu va dir divendres amb encert que no era cert que jo hagués fitxat per la seva candidatura perquè em sento molt més proper a Convergència. Fa uns dies vaig escriure un article mirant d’explicar que el candidat socialista a Barcelona em sembla el més raonable de tots. Perquè ha promès multar els ciclistes que no vagin pel carril bici, perquè amb els okupes no farà cap concessió i perquè no permetrà que l’abús sistemàtic de tota quanta bèstia manifestant lesioni els drets de les persones decents i netes, que a Barcelona som majoria encara. Ja sé que en una ciutat normal això ho podríem donar per descomptat, però en un panorama on el candidat de la dreta pertorbada és un fanàtic de l’Espanyol i el candidat de la dreta civilitzada és ciclista i socialdemòcrata, Hereu no ho té gaire difícil per semblar sensat, inclús sent sociata. Bé, aquest és el drama: de bon gust votaria Jordi Hereu si no fos socialista, si amb el meu vot no afavorís que els socialistes seguissin tacant de mediocritat i de sordidesa la meva ciutat, que és el que han fet i el que faran. És el mateix que em passa amb Xavier Trias, però a l’inrevés. Podria no votar-lo però no podré deixar de votar Convergència perquè crec que és de llarg el partit que millor defensa Catalunya i els valors d’Occident: no el millor partit, sinó l’únic. Ara, és l’última vegada: si a Espanya Convergència hi presenta el Duran el meu vot no el tindran. De cap manera. Mas ha de prendre les brides del partit i deixar de posar-nos-ho tan difícil: cal tota la determinació a partir de l’endemà de les eleccions. El dia que Hereu es presenti per Convergència amb molt de gust el votaré, i el dia que Convergència presenti candidats raonables a Barcelona podré escriure articles municipals sense que m’infartin les tietes de Gràcia. 

Que un okupa hagi ferit un Mosso d’Esquadra és gravíssim. La qual cosa demostra que la nostra policia hauria de tenir més efectius i més armes per poder controlar aquesta colla de delinqüents que amb tanta facilitat es passen a la cosa criminal. Contra l’okupació no hi ha debat ni idees: hi ha policia, porres, i tot quant delinqüent a la presó. L’okupació no és un problema social sinó una qüestió d’ordre. I entrar a una casa que no és teva és robar i els lladres han d’anar a la presó. Que un okupa hagi ferit un policia és de país tercermundista: és tercermundista que un okupa s’atreveixi no només a ser okupa sinó que també a agredir un Mosso, quan el que hauria de ser normal és que un okupa, que no és altra cosa que un delinqüent, és cagués a les calces només de veure un policia. Els Mossos, que són una policia modèlica, van estar penosament oblidats per Montserrat Tura, que no va fer cap esforç per millorar les condicions de treball dels qui ens han de garantir la pau i l’ordre, i en l’actualitat han estat menyspreats insultats pel tal Joan Saura. La sensació d’indefensió que molts Mossos tenen és dramàtica. Els desprestigi que Saura i els seus sicaris estan causant a la nostra policia és democràticament impresentable. Cal dotar els Mossos dels recursos necessaris perquè puguin fer la seva feina, que és la nostra seguretat, en les millors condicions possibles. Volem molta, molta policia.