|
Dilluns, 7 de maig de 2007
La Feria nostra (Article de l'Avui)
| |
Doncs sí: Dissabte passat vaig anar a la Feria de Abril. La setmana havia sigut dura i l’Alícia em va proposar amb el seu català cantellut, que es dulcifica i adquireix pronoms poc a poc, a còpia de parlar-lo: “Vine, home, que t’ho passaràs bé. No hi trobaràs intel·lectuals amargats, només gent senzilla que no necessita viure a través de cap teoria per estar contenta.”
Hi vam anar i, efectivament, l’ambient era alegre, d’una alegria simple i desenfadada. L’alegria es palpava en les processons de gent que arribaven cantant i picant de mans, com una tropa abans del combat; en les parelles que es besaven, en les famílies que compartien plates de calamars, en les noies que ballaven sevillanes entre taules a mig desparar; fins i tot en els cambrers que servien la clientela traient el fetge per la boca, amb una gota de suor al front, la camisa tacada d’oli i la cabellera recollida.
Hi havia alegria i poca cosa més, se sàpiga per la tranquilitat dels catalanistes que veuen la Feria com una amenaça. L’única manifestació activa de lerrouxisme la vaig trobar a la parada els Ciutadans, on venien unes samarretes estampades: “Soy ciudadano del mundo, sóc bilingüe, soy racional.” En un ambient tan irracional, folklòric i monolingüe calia ser curt de gambals per prendre-se’ls seriosament. A més, la majoria militava a favor de la copa de vi, no pas per cap política o cultura concreta. Hi havia sevillanes i pescaito frito, però sobretot hi havia ganes de passar-s‘ho bé. O sigui que tranquils: com qualsevol festa popular, la Feria és una excusa per a la gresca, una gresca amanida de sabor andalús, si es vol, però poca cosa més.
I consti que no menyspreo l'alegria primària que hi vaig trobar, ni el seu poder. Sense alegria, res d’humà no sobreviu. Si els catalans encara som aquí després de tantes bufetades és perquè les bufetades no ens han fet perdre l’alegria. Perquè alguns encara fem cagar el tió, i perquè en el fons de les obres de Pla, Sagarra, Maragall, com en el fons de les nostres cançons i balls populars, hi ressona la tornada d’aquella famosa sevillana: “Aún que tu ya no me quieras, a mí me quiere la vida.”
Les manifestacions d’alegria primària són la base de tota cultura que aspiri a la universalitat, a sobreviure. Què hauria estat de la cultura nordamericana sense el blues dels negres i la Coca-cola, o de la Castella barroca i mística, si no hagués pogut vendre al món l'univers de les Sevillanes? Ningú vol estar trist, els udols passen de moda perquè si alguna cosa es guarda com un tresor no són les penes, que a cada època en sobren, sinó les fórmules per vèncer-la. Això el catalanisme mai ho ha acabat d’entendre i, menyspreant la Feria, no fa res que no hagi fet abans amb formes d’alegria xavacana més nostrades. No entenc què hi guanya la Catalunya històrica no anant a la Feria a parlar el seu idioma. Si s’hi venen rentadores i cotxes de segona mà, si hi ha parades de productes extremenys i xiringuitos de música cubana, per què no podem anar a plantar-hi les nostres paradetes els catalans de cinc generacions, a vendre llonganisses i vins, a organitzar-hi concursos de beure amb porró, a fer negoci i a divertir-nos? La millorariem i la faríem una mica nostra. El pa amb tomàquet que ens van donar a mi i a l’Alícia era un desastre.
L’amenaça no és la Feria d’Abril, sinó que ens creguem la seva llegenda. L’amenaça és que, intimidats per l’espantaocells lerrouxista, ens inhibim, amb un menyspreu impotent i orgullós, de cultivar camps que també són nostres. Per què no hi tenen caseta, els independentistes d’ERC, tant que s‘omplen la boca de patriotisme social? Per què CiU no s’esforça a fer la seva carpa més ben parida que la del PSC? La Feria no és la festa dels qui volen fotre la cultura catalana, sinó dels qui prou feina tenen amb una cultura i un idioma. És la festa dels qui es diverteixen amb formes poc més sofisticades que els qui van arribar amb el matalàs a l’esquena. Sempre hi seran aquests, a tots els països hi ha gent que no es pot permetre el luxe d’introduir gaires dosis d’intel·ligència a la seva vida. La intel·ligència i la sofisticació intensifiquen la vida però també el risc d’una tragèdia, com l’equilibrista que fa el numeret cada vegada més lluny de terra. I quan en un país tot s’esfondra queda sempre, per tornar a començar, l’alegria grollera d’una feria com aquesta.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (5)
Divendres, 4 de maig de 2007
Dietari a Destemps (La tele d'avui, publicat al singular)
| |
No hauria dit que arribaria a escriure un article com aquest, mai. Encara recordo unes declaracions de Buenafuente, quan l'humor el començava a fer famós, dient que ho havia après tot de la tele. Que identificat m’hi vaig sentir! Fins a finals dels anys 90, tot el que jo era, tot el que sabia, tot ho devia a la caixa tonta.
De Magnum havia après a consensuar amb la veueta les meves decisions; de Roseanne, les propietats ansiolítiques del sarcasme; de L’imperdible Parker Lewis, el valor de les amistats absurdes i contraproduents; de Perry Mason a no fer preguntes sense saber-ne la resposta; de L'un per l'altre que l’amor només sobreviu amb humor; del Príncipe de Bel-Air que els negres són els andalusos dels EUA; del Doctor Slump que un boig és un sensual desbordat; de Bola de Drac, que els bons sempre guanyen perquè la bondat és tenaç; de Persones humanes frases amb punxa: “o bé ens escalfem tots o llencem l’estufa al riu”; del Curs del 96 frases profundes: “la vida no s’assembla a un viatge en cotxe en què el paisatge queda enrera sinó a un roure, que creix des de les arrels”; de Vacaciones en el mar, com cansa fer vacances i de MacGyver, que tot té solució mentre no falli la imaginació.
Podria citar desenes de sèries més amb les corresponents lliçons apreses. Fins ben passada la vintena, mai en tenia prou, de tele. La caixa tonta se’m feia petita i envejava els països que tenien més canals. Entre la tele i els llibres sempre triava la tele. I ves: ara que llegeixo i fins i tot escric i tenim canals per donar i per vendre, no la miro mai i quan la miro no entenc res. No sé si són els llibres. Però dimecres vaig començar a mirar Herois, aquesta sèrie que ha estrenat TV3, amb voluntat conciliadora i vaig tancar la tele avorrit i estupefacte: què vol dir uns senyors amb poders sobrenaturals? Que no és prou complicada la personalitat humana que hem de posar-li efectes especials? Per explicar que de vegades les persones se sorprenen a elles mateixes no cal fer volar homes sense ales o fer-los travessar l'espai.
No ho sé: últimament, trobo que en totes les sèries que miro hi ha més pa que formatge. El Doctor House, quin personatge més exagerat! El seus sarcasmes no em semblen menys inhumans que la increïble polla de Blackzilla, aquest Malcom X del porno, que estupra les blanques com un angel venjador. La mateixa estratègia de la ració doble (doble de sexe, doble de sang, doble d'efectes especials, doble d'humor) se segueix en les produccions de casa. El cor de la ciutat t'explica Sants a còpia de grans dosis de sexe, caspa i paraulotes; Ventdelplà, els pobles de Catalunya fent servir la moralina com si fos aigua del carme; mentre que Via Augusta és al món romà el que la salsa de tomàquet és a les pel·lícules de terror. No ho sé. No sé si és que he llegit massa o és que la tele s’ha sofisticat tant que mirar-la demana pràctica i uns estudis que no tinc, o si és que m’estic fent vell, o és que abans estava equivocat i la tele sempre ha estat una merda, o de veritat passa un mal moment. Però així anar fent al final em faran creure de veritat, que realment la tele és una caixa tonta. Una mitjà que confon la imaginació amb la fantasia.
P.D. L'última frase, inspirada en el comentari del Toni, és afegida, i tanca millor el text.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (5)
Dijous, 3 de maig de 2007
Dietari a Destemps (El meu llibre i el pintor Josep Navarro)
| |
1.4.07
Ancora i Delfín: vaig a buscar amb ma mare els llibres que em devia de Sant Jordi (les obres completes de Maragall) i ma mare sempre que entra en una llibreria pregunta per la biografia del Companys: “No ens en queda cap. Estava demanada per la Diada i ja no ens va arribar. Tenim una pila de comandes -diu la dependenta. Suposo que arribarà la setmana que ve”.
- Quantes comandes?, intervinc.
- Un moment, li miro… Cinc clients.
He sortit emprenyat com una mona, a l‘editora de l‘esfera li devien xiular les orelles. Fa dos dies, una noia se’m va queixar que no havia trobat el llibre en tot Malgrat, i la setmana passada una de Blanes, igual. El dilluns, un nano del seminari que l’havia comprat per regalar-lo al seu pare em deia que li havia costat de trobar. Són detallets que van tocant els collons. Ja quan va sortir, a El Masnou, el meu poble, que està a 17 quilòmetres de Barcelona, el llibre no es trobava. Els pocs actes de promoció que he fet me'ls he buscat jo.
Amb el llibre em passa com em va passar amb la universitat i encara em passa amb el diari: em fa perdre la paciència. Odio la sensació de lluitar amb una mà lligada a l’esquena, de preguntar-me continuament: “però què collons més he de fer?” I de no trobar el desllorigador. És infantil, una impaciència de nen, però estic tip d'elogis ditiràmbics que després queden en no res: em desgasten, tot i que els necessito; tots necessitem que ens diguin que ho fem bé, oi? Amb el llibret del Luján em va passar igual; crítica entusiasta del Guillamón a La Vanguardia: “Me he leído el libro dos veces de un tirón”. I molts copets a l'esquena que no van portar res de bo: encara tinc la tesi per publicar, i poc després vaig perdre l'espai al diari, vaig quedar marginat a la facultat etc. Ara, amb el Companys m'arriben elogis fogosos d'amics, coneguts, i saludats, i dels diaris, però, noi, el llibre es ven molt menys del que a mi em sembla que es podria vendre si l'editorial hi cregués una miqueta.
Val més respirar fondo i explicar-se un acudit. No obtenir els resultats que esperes d'una feina que t'importa t'acaba fent dubtar de tot, si t'hi encaparres. La sensació que has de demostrar més coses que el del costat per obtenir el mateix angoixa perquè et deixa entre dos sentiments irreconciliables: o et culpes per sobrevalorar-te o et sents una una víctima, és a dir que o t’enfades amb a tu mateix o t’enfades amb el món.
Podria citar alguns professors de la universitat psicològicament destruits per aquests dos sentiments, que ja no creuen en res: ni en ells ni en el món que els envolta. Fan cara de gos apallissat, i són els preferits dels alumnes perquè viuen refugiats en la docència i a més d’abocar-hi tota la seva intel·ligència i energies, tenen l’encant romàntic de l’heroi vençut que no ha perdut la dignitat. El seu currículum intel·lectual és brillant i tothom et diu que són molt bons però a l’hora de la veritat ningú hi compta.
És una pena perquè, almenys els arraconats que tinc al cap, no crec que haguessin utilitzat l'èxit per anar a fer el fantasma, sinó per treballar més i millor, per aprofundir en el seu camí. I el problema és aquest, anar per lliure es perdona menys que res. L’èxit que busca aplaudiments, diners i una posició social em sembla més senzill d'obtenir que el que busca reforçar un projecte personal, la pròpia autonomia. Que et reconeguin la feina ben feta i guanyar-te així, a còpia de credibilitat, el privilegi de treballar el teu jardí en pau, de legitimar els teus espais de llibertat; en el meu cas, poder-me concentrar en el llibre de Pujol, per exemple, poder dir que no i no dispersar-me tant; que bonic seria! però és en va.
Una de les grans sorpreses que m’he endut aquests últims anys és descobrir la poca importància que es dóna a la feina ben feta, en comparació a les relacions socials. Donen molt més rendiment les hores emprades en converses estúpides que a casa treballant. Recordo un cap que em deia: “M’hauries de tractar millor, no em véns a veure mai.” Li tenia carinyo i no vaig entendre què volia dir fins molt temps després. És aquella frase de Maurois: "No n'hi ha prou de tenir talent cal tenir-ne prou per no tenir-ne massa". El talent cal emmascarar-lo de submissió a algun poder que el protegeixi, però jo amb prou feines tinc neurones per la primera part de la frase de Maurois. En fi: ara, quan tinc un moment baix, recordo Epictet i em conformo.
“Algú no t‘ha convidat al seu banquet? És que no has pagat a l‘hoste el preu pel qual ven el seu àpat. El ven a preu d‘elogi, a preu d‘atenció personal. Si t‘interessa paga-li al preu pel qual ven. Quan valen els enciams? Etc…” On diu banquet posa-hi una classe, una columna en un diari, el que sigui, i és clavat.
Tornant a Companys, divendres em va trucar el Josep Navarro per reclamar-me els dos exemplars signats que li havia de portar. Des d’abans de Sant Jordi que els tenia i amb l'allau de feina no hi havia pensat. Vaig aturar les màquines i vaig presentar-me al seu estudi de Rambla Catalunya. Estava envernissant un quadre i va sortir amb la bata tacada. Em va ensenyar el quadre:
- No t’interessa gaire la pintura, oi?
- No és això: és que sempre que el vinc a veure vaig amb el coet al cul.
Llavors va descobrir el verd de la meva camisa i va començar a tocar-la apassionadament: "M'he fet un tip de buscar un verd com aquest!". Com que anava tacat, patia que no me l'embrutés, però em feia gràcia el seu entusiasme. Abans d'acomiadar-nos, vam xerrar a l’escala de quatre xafarderies. Em va explicar un dinar d’homenatge que li van fer a Maragall al Ritz, la setmana passada: “Pobret, no hi va venir ningú. Encara va parlar de les olimpíades. Què bèstia és la política, quina pena.” He recuperat l’entrevista que li vaig fer fa dos anys. Ell està igual, potser més pàl·lid i físicament una mica disminuit (l‘edat no perdona), però amb el mateix entusiasme per la seva obra i les mateixes ganes de xerrar de sempre. Jo més endurit, menys transparent, han passat tantes coses que no m'imaginava, des d'aleshores. Aquí va l'entrevista. Els que el coneixien em van dir que quedava ben retratat, un professor de la casa em va dir que tenien molta gràcia aquestes entrevistes, que no entenia perquè no em donaven més espai al diari i les entrevistes ja fa temps que es van acabar, etc...: el que deia, amb menys elogis i més resultats hauria estat més feliç.
Josep Navarro m’ensenya orgullós l’espai que ocupa el seu nom al ‘Dictionnaire critique et documentaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs (de tous les temps et de tous les pays...)’. L’espai és considerable i em va insistint, mentre fulleja la resta del diccionari: “Compara, compara!” M’explica que és el millor volum de la seva espècie i que cadascun (ell surt al desè) val un ull de la cara. El felicito i m’ensenya més papers i alguns quadres molt bonics: són paisatges onírics, de siluetes desdibuixades i colors esvaits, un món d'ombres màgiques per a romàntics empedreits. Navarro està dolgut perquè li han fet més cas als EUA, Itàlia o França que al seu país, i m’explica anècdotes per il·lustrar-me la força que tenen els mediocres quan juguen al ‘tots units fem força’. De les misèries de la infància i de com va haver de pencar per dedicar-se a la pintura només em deixa dir que tenia un professor que l’anomenava ‘el chico de la voluntad de hierro’. Jo sóc un xicot obedient i així ho recullo.
E.V. Què vol dir que està en el ‘moment psicològic just’ per fer l’entrevista?
J.N. Sí, home, que l’època és bona.
E.V. ?
J.N. Que és un moment clau, home: ni massa d’hora ni massa tard.
E.V. ?
J.N. Com t’ho diria...
E.V. No ho sé…
J.N. Tinc obra exposada a la Galeria Arturo Ramon...
E.V. Ah. Està de promoció!
J.N. Estic en la labor de presentar la meva obra.
E.V. I ara és un altre home?
J.N. ?
E.V. Respecte a quan pinta, vull dir.
J.N. No, no. Sóc molt normal, jo: mediterrani, extrovertit. I pencaire: no vaig d’artista.
E.V. Però està més sociable?
J.N. Estic més per aquesta feina. Per exemple: des d’ahir que no penso en una altra cosa que en l’entrevista.
E.V. Meditava què em volia dir?
J.N. Sí, però ara ni me’n recordo. Més aviat em posava en situació.
E.V. Així, quan està de ‘promo’ no pinta?
J.N. Sempre pinto!
E.V. Si no, mal senyal.
J.N. Exacte. Necessito pintar, per estar bé. Però quan presentes obra has d’estar per la galeria, i no fas gran cosa.
E.V. No pot posar-se en situació.
J.N. No, perquè quan pinto m’estic hores i hores a l’estudi que no faig res i llavors, pum!, arrenco. O de vegades començo a tacar per tacar, fins que surt alguna cosa. L’important és no parar.
E.V. I sortir de l’estudi és indispensable?
J.N. Absolutament. Les galeries ja no tenen prou poder econòmic per prescindir de l’artista. De fet, arribarà un punt que els artistes vendran en funció del seu ‘savoire faire’ perquè els quadres ja no es venen amb l’alegria d’abans.
E.V. I en què consisteix el ‘savoir-faire’?
J.N. En estar informat. Saber què es cou en el món de l’art. El pintor passiu, desinteressat de tot, té poc futur. Has de conèixer les tendències estètiques i el mercat especulatiu. I has d’estar disposat a ser un centre de tertúlies, a parlar amb els clients. Si ets esquerp no vendràs ni un quadre.
E.V. Tan important és vendre?
J.N. Després de pintar, és el màxim estímul que hi ha. Jo sempre recordo el xiscle d’alegria que va fer un pintor que aquí ven molts quadres, quan es va assabentar, durant una exposició als Estats Units, que li havien comprat un quadre.
E.V. Caram!
J.N. Oh! És que allà vendre costa molt més que aquí. La classe mitja no compra (quan compri passarà com el dia que begui vins, que no hi haurà suro per tapar ampolles). Només compra una elit i has d’estar molt ben connectat.
E.V. Es treballa més fora l’estudi que dins!
J.N. Jo, no! Tot i que si un pintor s’avorreix davant la tela, aquí ho té fàcil: només s’ha de fer d’un partit. A Barcelona, hi ha dues galeries on es parla més de política que d’art.
E.V. No passa a tot arreu, això?
J.N. Aquí passa molt més. Es nota que la democràcia és jove.
E.V. Diguim el nom de les galeries.
J.N. Sí, home. No fotis!
E.V. Doncs qui compra més, l’esquerra o la dreta?
J.N. La dreta. Però l’esquerra té més influència.
E.V. I criteri artístic?
J.N. Hi ha sales públiques que hauran d’ampliar els soterranis. Mira: Holanda vol treure’s de sobre 250.000 obres d’art. Això passa quan compres sense criteri. Manca un cos de bons assessors. Perquè assessorar bé en art és molt difícil.
E.V. La política l’ha perjudicat?
J.N. Sí, perquè sóc molt llest, però de barri.
E.V. Del Barri Xino, oi?
J.N. Val més deixar-ho córrer. No vull fer pena.
E.V. Però digui’m, quin rastre li ha deixat?
J.N. La constància i la tossuderia. També m’ha estalviat la falsa bohèmia dels fills de casa bona, perquè la pobresa i la sordidesa jo ja la vaig viure.
E.V. Imaginem que sóc un client interessat per aquestes dues pintures, què em diria?
J.N. Doncs... Això és Venècia. Em vaig passar hores i hores assegut al pont de l’Acadèmia. Venècia s’ha pintat tant! I vaig pensar: què pots fer diferent? Això.
E.V. Aquestes atmosferes esvaïdes...
J.N. Sí, vull aportar tranquil·litat, crear un món màgic, de transparències, que es vegi que hi ha una altra cosa a la vida, una espiritualitat. Mira aquest joc de tons: són hores de lluita, d’aproximació. Pensa que és un estil nou per a mi: he fet pintura constructivista, cinètica, però això mai. Canviar sempre és un risc, però un pintor no s’ha de deixar atrapar per la rutina. En conec molts que s’han espatllat per mandra d’evolucionar. Si et sents còmode fent una cosa, vol dir que n’has de fer una altra. Oi que no es veuen les pinzellades? Això ho faig amb uns draps de roba que m’envia Lacoste, que no tenen ni un pèl, i frego, així, i vaig traient capes i...(etc., etc., etc.). |
|
Imprimir ·
Comentaris (5)
Dissabte, 28 d'abril de 2007
Dietari a destemps (Una de gais abans de marxar de vacances)
| |
27.4.07
Quan avui he entrat a classe els pocs alumnes que encara vénen, s’han posat a riure. Em miraven amb una tendresa que m’ha fet pensar que s’havien llegit el blog. Rebaixades les espectatives, m’he sentit més segur i crec que m'he explicat mitjanament bé. Tot plegat m’ha dut a dues conclusions:
1a Que les mancances ben exagerades poden esdevenir virtuts
2a Que així com fer-se passar per idiota és simptomàtic d'una vanitat pobre i mesquina, amagar les autèntiques mancances és simptomàtic d‘un orgull estúpid i mal entès.
A classe bàsicament he tractat d'explicar que si el segle XIX és el segle de la premsa, el segle XX és el segle dels mitjans audiovisuals. I que si la premsa és la clau de volta de la societat de masses, el cine, la ràdio i la televisió són la clau de volta de la societat de consum. Després, passant a Catalunya, els he fet llegir La ciutat del Perdó de Maragall. "Qui llegeix?". Silenci. Al final ha sortit una noia, però la veueta de mosqueta morta amb què llegia m'ha fet tallar-la: "Els articles de Maragall s'han de llegir declamant, dona! Encara estan pensats per ser llegits al mercat, davant de les peixeteres". I he seguit jo.
I ara paro d’escriure. En aquest blog la competència s’ha tornat ferotge i no em veig amb cor de sostenir l'espasa. Em couen els ulls, el cap em fa bum-bum, necessito unes vacances. La meva mare diu que m'he de cuidar i té raó: després anys de perdre cabells avui m'he trobat una cana. PErò perquè no sigui dit deixo un text llarg, que vaig escriure ja fa temps. No està gaire ben escrit, perquè parla d'un món que em costa d'entendre, però té moments impressionants.
Entrevista amb l'amo d'un bar gai
El J. B. m’obre el bar, em fa passar al cuarto fosc i, sense donar-me temps ni de treure’m la jaqueta, em demana:
– Ensuma.
– Sniff, sniff.
– No fa pudor, veus que et deia? A Metro, Martins o Eagles no podries dir el mateix.
– Com ho neteges?
– Amb quilos de llexiu.
Les rajoles tenen el brillant greixós de les cuines velles. Les
parets estan escrostonades i caldria pintar-les. L'aire no circula i la
manca de ventilació carrega l'ambient. La meva germana, que
m’acompanya, que m'ha presentat el J.B., diu: “Tens raó! Ho has
arreglat molt des que m’ho vas ensenyar, abans feia angúnia!” Però en
J.B. veu que dubto. El rotllo de paper amb què els clients s’eixuguen
després d‘alliberar la lleterada penja de la paret amb un filferro. Els
miralls són tan vells que només reflecteixen ombres. En una de les
estances hi ha un matalàs ple de cràters fets per puntes de cigarreta.
Com que no ho veig clar, insisteix: “Ja sé què penses. Però als clients
no els hagués agradat que ho hagués fet tot nou. El toc cutre els dóna
morbo, els posa en marxa.”
- L’havies de mantenir.
- Exacte.
Les veus resonen. El bar està tancat i té l'aire desangelat dels
locals de nit quan els treus el fum i la música, el maquillatge. El
cuarto fosc ocupa tota la part interior, està separat de la barra per
una cortina de roba militar i té quatre estances. En una hi ha
l’esmentat matalàs. En una altra, un tamboret. En una altra dues
cabines comunicades per tres forats perquè la clientela hi fiqui el
penis i els el posin a punt des de l’altra banda. I, finalment, ubicada
al fons de tot, l’estança que es reserva al plat fort: el sling o
gronxador. És una hamaca de cuir on quedes amb les cames elevades i
l’anus a l’aire perquè te’l puguin remenar a plaer i ficar-t’hi tota
mena d’estris mentre et gronxes. El J.B. l’ha decorat amb llumetes
d’arbre de nadal, no sé si per treure-li truculència o per donar-li
presència.
La majoria de la clientela se serveix del quarto fosc; pràcticament
ningú no entra al bar només a fer-hi copes. L’espai destinat a les
consumicions és un passadís estret entre la paret i la barra on tot
just caben 12 tamborets. El J.B. em ven l’establiment: “És un club
d’amics”. Però la veritat és que l’espai de consumicions més que per
fer-hi petar la xerrada sembla pensat per fer temps (o cua), mentre
esperes que et facin la repassadeta. No em sembla un lloc per tenir-hi
grans converses ni fer-hi amics. Ara: també és veritat que en un espai
tan reduït és difícil que els clients s’ignorin, i potser sí que això
cohesiona el grup i que “el roce hace el cariño”.
Com sigui, el cartell de l’entrada no enganya ningú: Cruising
leather Bar. Cruising designa el sexe a cegues que es fa en aquests
espais que els profans anomenem quarto fosc. I Leather vol dir cuir en
anglès, fa referència a un col·lectiu gai amb unes manies determinades,
com ara els fashion o els bear, que també tenen les seves coses.
Els Fashion són els gais pijos: “Les criatures que van amb
samarretes Dolce Gabana de coloraines i brillantets,” especifica el
J.B. amb el punt de displicència que dóna la rivalitat. Van depilats,
sovintegen les saunes i, en principi, practiquen un sexe més
convencional. Al seu bar hi tenen l’entrada prohibida si no porten, com
a mínim, texans i bambes. I si van amb una samarreta massa vistosa el
J.B. els la fa treure i deixar-la al guardaroba i s’han de prendre la
copa amb la pitrera a l’aire.
Els leathers van sexualment més forts, ja t’ho diu l'estètica: quan
es posen agressius arriben al sadomassoquisme i porten roba de cuir o
samarreta amb texans i bambes, mai mocasins o pantalons de tela. Alguns
dels clients arriben amb la disfressa sota el vestit d’executiu. És
molt estricte, el J.B., amb la roba, i si no segueixes el cànon leather
no entres al seu bar. Les dones tenen l‘entrada vetada perquè
“provoquen baralles.” Si ets contrari als uniformes pots anar-hi
dimecres, que és el dia de la naked party o divendres, que toca
underwear (tothom amb roba interior). Aquests dos dies el problema de
la roba queda resolt i el guardaroba s’omple a vessar.
Em fa molta gràcia aquest abús de l'anglès, a mig camí entre
l'esnobisme i la cosa puritana d'utilitzar una altra llengua amb
finalitats eufemístiques. Als gais de cos gras i pelut, per exemple,
se’ls anomena Bears, óssos. Intimiden com els Hell Angels però són
pacífics i, en l’aspecte sexual, diu el J.B, “fan el que bonament
poden”. A Catalunya n’hi ha pocs, i a Barcelona amb prou feines tenen
un bar: el Bears factory. Almenys és l’únic que coneix el J.B., que, en
canvi, recita bars fashion i Leather com una ametralladora. “Els bears
(diu) són una tendència importada d’Alemanya que no acaba d’arrelar al
país.” No com els gais fashion, que colonitzen l’eixample cada cap de
setmana. Aquests tenen caus com ara Salvation, Átame o Dietrich. Pel
que fa als leather, més discrets de cara enfora, els trobes a Eagle,
New Chaps o a La Base.
No obstant, a Barcelona, fins i tot la moguda fashion o leather és
de pa sucat amb oli davant de la de París, Berlín i Londres. En una
guia de Barcelona per turistes anglesos homosexuals hi trobo 65
discoteques i bars anunciats. Si el lector creu que això és sodoma i
gomorra, s’equivoca. Això no és res. La nostra oferta sexual no arriba
a la sola de la sabata de la de Madrid. Allà tenen el SR
Leather-Rubber-SM-Army. No em facin desxifrar -ho, només els diré que a
més de ser un local de sexe gai també és botiga: “Van del rotllo
militar i aquí no tenim res que s’hi pugui comparar.”
A Berlín, la tendència leather fins i tot té un edifici sencer. El
J.B. no hi ha estat però té entès que cada planta està dedicada a una
pràctica sexual. Potser és llegenda; amb el sexe sempre s’hi posa més
pa que formatge; però el J.B parla pel que li han explicat els clients
alemanys.
“També tinc clients anglesos i francesos“, em diu amb orgull. Tots
del rotllo Leather, precisa. I m’ensenya tríptics i propaganda
estrangera on el seu bar surt anunciat: en el món gai hi haurà
fronteres estètiques, però polítiques mai. També em treu targetons de
locals de París. El més fort, diu, és el Keller’s. El tarjetó posa la
pell de gallina: S’hi llegeix Keller’s. Raunchy Cruise Bar i es veu una
mena d’Increïble Hulk vestit de militar que agafa pel coll un home
lligat amb cadenes i un cilindre a la boca, dins d’una masmorra. No és
fantasia del cartellista. El J.B. va veure una imatge semblant en la
visita que hi va fer fa poc. La va veure des d’unes grades perquè el
local és gran i es permet aquests luxes. Sobretot, però, va quedar
astorat de veure consoladors (dildo’s en la terminologia del guetto)
d’un diametre que “doblava el d’una llauna de coca-cola”. Els tenen en
unes lleixes especials a la paret, a disposició dels clients, en plan
self-service, perquè se’ls fiquin pel cul quan els plagui.
Parlant d’aquestes delicadeses trec el cas del Mine Shaft de Nova
York i la història de la banyera que m’explicava el meu amic gai durant
el periple per les saunes de Barcelona. El J.B. riu.
- I això és fort?
- Home! No?
- La banyera també la tenen a l’Eagle d’aquí Barcelona. Molts
clients me la demanen. Si no la tinc és perquè és una porcada; fa de
mal netejar. Però hi ha molta gent que li agrada que se li pixin a
sobre.
A falta de banyera i altres estris i fetitxes, com els esmentats
superdildos, el J.B. ofereix atenció personalitzada. Coneix tots els
clients, sovint fins al punt de saber detalls de la seva vida íntima.
Sabria dir-me per exemple a què es dedica l’home que, de tant en tant,
entra a la zona fosca, s’estira a terra i espera que algú se li pixi a
sobre. També em sabria dir el nom dels clients que li demanen que posi
l’esmentada banyera (perquè l’acte de pixar-se sobre d’algú altre
tingui una mica més de glamur). Diu que té el local ple de
professionals liberals, especialment jutges, metges, artistes i força
esportistes. Per demostrar-me que té esportistes m’ensenya l’arsenal
d’Aquarius que guarda a la nevera: considerable, si es té en compte la
migradesa del bar
Quan escric això no fa ni un any que el J.B. regenta l'establiment.
Els seus pares no saben que porta un bar gai; de fet, no saben ni que
porta un bar. La seva tieta, que li té a punt els macarrons cada migdia
quan torna de la feina, tampoc; tindria un disgust. Fa nou anys que
treballa de funcionari de presons i ara que ha fet oposicions i té
plaça fixa es planteja demanar una excedència i dedicar-se durant un
temps només als seus negocis nocturns. Aniria més descansat. Rebaixaria
una mica aquestes bosses de noctàmbul que li cauen sota els ulls. No li
desapareixerien del tot, això no, perquè són producte d’anys de sortir
de nit i gairebé li han cicatritzat. Abans d’entrar a presons el J.B.
treballava per l’EMI atentent les estrelles de rock que aterraven a
Barcelona, que si Freddy Mercury, David Bowie, Tina Turner; una feina
dura de drogues, alcohol, sexe, i tota la pesca farandulera. “Sortia de
dilluns a diumenge i va haver un moment que vaig dir prou. No volia
arribar als 40 anys així”
Justament és l’edat que té ara; ara que s’ha embolicat amb un local
de nit. I va dubtar molt de ficar-s’hi, consti. Però amb el bar viu una
segona joventut. En parla amb uns ullets! Es refereix al seu bar
emfatitzant el possessiu, i està molt satisfet de com li ha rentat la
cara. Més que millorar-ne la higiene, ha costat netejar-lo de xaperos i
camells. Va trigar mesos. Una altra fita va ser canviar els cambrers
que hi treballaven quan li van traspassar. Feien jocs de mans amb la
caixa i organitzaven festes privades després de plegar. Va passar
moments delicats quan va venir a veure’l un dels capitostos dels skins
leather de Barcelona. L’antic cartell promocional del bar es prestava a
confusions: hi veies una agressiva bota militar per la sola, a punt de
trepitjar-te. “Li vaig haver de dir que aquell no era el rotllo que jo
volia i ja no va tornar”.
Amb els canvis la clientela ha millorat molt, diu. “Una cosa porta
l’altra: tu treus els xaperos i els camells, i la gentussa desapareix”.
Ara es vanta de tenir els clients més ben educats de Barcelona. Uns
clients a l’altura del barri on té el bar, just sota la diagonal, al
carrer Casanova, al costat d’una magnífica casa modernista de Puig i
Cadafal amb aire de damisela del XIX ruboritzada. De fet, el que passa
és que molts dels seus clients són del barri; se n’ha trobat més d’un a
la farmàcia o al Corte Inglés de Francesc Macià. Com que la discreció
és important, només saluda si el saluden. Segons diu, la neteja que ha
fet al bar és la prova que si a Martin’s, Metro o d’altres locals de la
moguda gai tenen traficants i xaperos és perquè volen. De tots dos
llocs, el J.B en parla com un nou ric parlaria d’un germà tarambana que
el fa quedar malament.
L’entusiasme té aquestes coses: de vegades t’infla l’ego fins a
fer-te perdre el món de vista. Ara el J.B. està en aquest moment. Només
té ulls pel seu bar. No ho he explicat encara, però el J.B. és petit i
esquifit, una mica camacurt i té uns ulls expressius, amb un blanc
netíssim que fa contrast amb la seva pell to cafè amb llet. Tot i que
ha nascut a Barcelona, podria passar per magrebí. No sé d’on li vénen
els trets africans però els té. L’única cosa que sé d’ell és que és
fill de militar. Això pot donar pistes sobre els seus trets negroides
perquè, com és sabut, els militars espanyols s’hi van passejar molt per
Àfrica. Qui sap si darrera el mestís de la seva pell hi ha una
emocionant història d’amor que m’he perdut per la meva prevenció a
preguntar massa. Sigui com sigui, a quaranta anys té un nassarró i un
llavi tan infantils que si Gide o Oscar Wilde se l’arriben a trobar de
jovenet a Marraqueix ves a saber què li fan.
De jove devia tenir força èxit, entre els seus amics gais. Això si
és que va sortir de l’armari a temps. Ja ho sé: li ho hauria d’haver
preguntat. Però, creguint-me, que si alguna cosa m’ha ensenyat el
periodisme és que les preguntes més senzilles són les més difícils de
fer. I ell no ho posa fàcil. Parla de l’activitat sexual del seu bar
com si no anés amb ell, amb distància irònica. Tant és així, que cap al
final de la conversa li pregunto: “Però tu ets homosexual?” Em respon
amb un sí una mica incòmode. I tornant cap a casa, la meva germana, que
el coneix de fa temps, em diu:
- Caram! T’ha reconegut que era homosexual. Mai li ho havia sentit dir clar.
- Dona: només ha dit: “Sí”
- Ja és molt. Quan va explicar a la feina que agafava un bar de nit
ens va dir que era de putes. Preferia que creguessin que feia de
proxeneta que treure el tema de l’homosexualitat. Vaig haver
d’aclarir-ho jo perquè s’estava fent una bola enorme.
En tot cas, dins del bar, que no deixa de ser una mena de ghetto
dins del guettho, jo crec que s’hi sent la mar de còmode amb la seva
sexualitat. Només cal veure amb quin afecte ha començat a redecorar-lo,
un cop s’ha tret de sobre els clients indesitjables: uns cascos d’obrer
en aquesta estanteria, unes figuretes de mascles ben dotats en aquesta
altra, unes litografies pornogràfiques comprades a Madrid en aquesta
paret, un taulell d’anuncis en aquesta altra; una mica de publicitat
aquí, una mica allà...
Abans de marxar, aixeco el cap i veig uns mocadors de colors que
pengen del sostre. N’hi ha de vermells, grocs, negres, grisos, de tots
els colors. M’explica que cadascun es relaciona amb una pràctica
sexual. És una mena d’identificador que es posa a la butxaca del
darrera dels pantalons perquè els gais que busquen sexe pel circuit
nocturn puguin anar per feina, donant les mínimes explicacions. Ara:
“Cal vigilar de no equivocar-se de butxaca!”, m’avisa el J.B. I, perquè
l’entengui, em dona un cartronet explicatiu que té penjat a la paret,
just al costat de l’entrada al cuarto fosc, sota el cartell que
recomana als clients demanar un preservatiu al cambrer abans
d’entrar-hi. Copio integrament el cartronet, així el lector es farà una
idea de com van les coses en aquests quartos foscos i del perill que
corre si confon l’esquerra amb la dreta.
Izquierda-Activo Color Derecha-Pasivo
amo NEGRO esclavo
fist fucking ROJO fist fucking
lluvia dorada AMARILLO lluvia dorada
te ato GRIS átame
chúpamela AZUL CLARO te la chupo
te follo AZUL OSCURO fóllame
perforar VIOLETA perfórame
amo militar VERDE busco militar
top en todo NARANJA cualquier cosa pasivo
scat activo MARRON scat pasivo
torturo pezones ROSA OSCURO tortúrame los pezones
follo con dildos ROSA CLARO fóllame con dildos
me corro dentro CREMA quiero leche
hazme una paja BLANCO te la meneo
|
|
Imprimir ·
Comentaris (3)
Dijous, 26 d'abril de 2007
Dietari a Destemps (Col·lapse, classes i retrat d'Alex Gutiérrez. Versió IV)
| |
25.4.07
Massa feina, tota mal feta. A les classes d’Història de la Comunicació aviat parlaré per les parets. Al seminari sobrevisc perquè es fa a través d'un diàleg (diguem-ne socràtic) amb els alumnes. No hi recites un rollo sinó que orientes i transmets experiències, et dones com a objecte de coneixement, que és el que ha de ser un bon professor universitari pels estudiants: l'encarnació d'un món i d'una actitud intel·lectual en marxa, un model plausible.
La classe convencional és una altra cosa: davant tens una colla de nois impacients per escoltar un discurs tancat, que es pugui plasmar en uns apunts i que els estalviï d’agafar cap llibre. Ho complica que he aterrat a mig curs i que no hi crec gaire, en les classes magistrals: la teoria sempre he preferit aprendre-la a les biblioteques; he fet moltes campanes i des dels 14 que no agafo apunts. Escoltar-me la veu durant una hora i mitja no és el meu ideal. Les cares dels alumnes encara em desconcentren més que m'orienten. Clavo els ulls en un parell que semblen tenir més paciència i curiositat que els altres, però si hagués tingut temps per fer-me meva l‘assignatura, o pogués convertir-la en prioritat, em sentiria més còmode perquè podria donar visions generals més elaborades o almenys no ensopegaria amb la meva manca de domini del tema continuament.
Si no ets un pedant o un expert, et sents un xarlatà improvisant teories pròpies i un lloro quan recites la lliçó d'un altre. Costa trobar el punt mig i en públic el pitjor és dubtar. I jo dubto molt: entre llegir el que tinc escrit o començar una digressió que no sé si tindré mitjans per acabar-la, entre explicar una cosa o una altra, entre seure o aixecar-me, acabo fent considerables bunyols. Si no quequejés els faria igual o pitjors però no es notaria.
No em queixo ni dels alumnes ni de les classes sinó d'aquesta mala vida que quan no et mata per excés et mata per defecte. No dono l'abast, tot se'm fa una muntanya i tinc un pensar feixuc, d'ordinador vell i sobrecarregat. Pateixo per tot i res no em satisfà. És allò que em deia un estudiant del Seminari: no fuma amb la mateixa actitud el lector que l'escriptor. És exacte: el límit del plaer el marca la intel·ligència i si la major part d'escriptors fumen estressats, com qui s'injecta benzina, és perquè prou feina tenen a escriure. El plaer monopolitza el cervell, no admet mitges tintes, i s'ha d'anar molt sobrat per gaudir de dues coses alhora, per això faig aquesta cara de mal follat: m'he de repartir massa.
Tinc el llibre del Pujol mig abandonat, amb les biografies de Bismark i Napoleó interrompudes, i la bibliografia directe també. L’article de Sapiens fet però per enviar. La factura de Benzina per enviar també. El trasllat del pis, pendent. Pendents les entrades sobre l'Espinàs, el Serrahima i Xavier Pla, i també la relació entre el pastís Sacher i el Sadomassoquisme i la literatura de sentiments. Fa temps que no vaig a piscina; setmanes que no toco la guitarra. Aquest dietari mateix necessitaria més d’hores. Juntament amb el llibre del Pujol, res m’interessa tant. Hi crec. I és una sort perquè l’he de fer a estones lliures (normalment de matinada) i em surt caríssim. Però es una bona base per un llibre i una magnífica plataforma. Es llegeix. El nano de Sant Jordi va venir d'aquí. Avui rebo un sms d’una vella amiga que fa temps que no veig: em diu que és amiga del fill de la Montserrat Roig, de qui parlava ahir. Ahir un correu d’un professor de la casa que em demanava de retirar una entrada que havia llegit el fill d’un amic seu. Aquesta tarda cita amb l’Àlex Gutiérrez, de Benzina. M’ha comprat les cròniques de Viena, Londres, Roma i París, que vaig esbossar aquí. Un dia voldria que aquesta web fos el meu taller-botiga, que tot sortís del dietari.
Tornant a l'Àlex Gutiérrez, no sé què em troba però espero que no tingui pa a l’ull; ja que creu en mi, val més que no s'equivoqui. Dirigeix Benzina, que ara amplia paginat i que és una revista bona mal distribuida. Ell diu que és un problema de solució lenta, igual que la fragmentació del mapa comunicatiu, fruit de la descohesió del país: "Quan dius als alemanys que aquí tenim 200 teles locals flipen" M'agrada perquè té molta mà esquerra i deu manar com si res. És més dur del que sembla perquè la intel·ligència no li ha matat l'expressió de sorpresa permanent que devia tenir de petit. Roman dins seu un fons virginal que protegeix. Si es posa corbata sembla que vagi a casament. Fins les imperfeccions de la cara li donen un toc juvenil, adolescent. No cal dir la cabellera tupida, sense ratlla, de cabells curts i durs, i els ulls gitanescos, que sempre brillen i espurnegen. Té una mirada neta, lliure de ressentiment: no el vaig conèixer de petit, però segur que no es dóna en ell allò que Leopardi deia, que quan retrobes un company d’infantesa t’adones que tu t’has fet gran per la cara que fa ell d’haver patit una desgràcia. |
|
Imprimir ·
Afegir comentari
|
