|
Dilluns, 7 de maig de 2007
No presidenta
| |
Ségolène Royal va basar quasi tota la seva campanya en dur minifaldilla i un escot cal dir que prou acceptable. França presidenta era el seu eslògan, i res més. A mitja cursa es va veure obligada a dir alguna cosa i va fer la bogeria de reivindicar els valors del 68 i de dir que si Sarkozy guanyava hi hauria incendis i violències incontrolables. Bé, ara ja sabem que no n'hi ha prou de ser dones per arribar enlloc. Els homes vam descobrir-ho a temps, i a cap home mitjanament normal se li ha acudit mai de fer una campanya electoral o del que sigui dient que és un home i marcant paquet. És una refelxió que en concret Royal hauria de fer, que més extensament el feminisme hauria de fer i que en general les dones haurien de fer. No poden reclamar que no se les margini perquè són dones i demanar encabat que se les voti perquè són dones.
Després cal dir també que França ha patit el mateix problema que Catalunya. I és que les dones que han passat a ser les portaveus del feminisme o dels anhels del feminisme han estat per norma general bastant idiotes. Els plantejaments que ha fet Ségolène Royal durant tots aquests dies eren ben igualment estúpids que els que aquí han fet les velles glòries del feminisme, i també les més recents: les d'ara. Uns discursos patètics, lamentables. La diferència és que la Royal té un clau i les d'aquí solen ser lletges, figa-seques i lesbianes.
La França no tindrà presidenta perquè per ser president de França cal ser alguna cosa més que una dona. Alguna cosa més seriosa, a poder ser.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (14)
Una gran trompa recorre la ciutat (Article d'Elsingulardigital.cat)
| |
Va passar amb Bush i ara ha tornat a passar amb Sarkozy: la premsa catalana, és a dir, la premsa socialista, no es va cansar de difondre els dies anteriors a les eleccions fosques prediccions, fosques i absurdes i falsàries, sobre que Royal tenia encara opcions o fa ja uns quants anys que John Kerry tenia opcions. L’afició de la premsa canalla a mentir és extraordinària. Ara que són les 10 de la nit de diumenge veig encara a TV3 com el periodista Rafael Jorba, socialista, s’escarrassa des de les 8 per donar explicacions i més explicacions, justificacions i més justificacions sobre per què Sarkozy ha guanyat i Royal ha perdut. En cap moment ha demanat perdó pels seus funestos articles de tots aquests dies, en cap moment ha dit: bé, he estat defensant idees estúpides tots aquests dies, i de fet, he estat defensant idees estúpides durant tota la meva vida. Al contrari, encara ven la derrota de Royal com una trampa demagògica de Sarkozy. La premsa premental té a Catalunya i a Espanya el costum d’equivocar-se sempre i de no demanar perdó mai. Mentre Jorba escampa en directe els seus coneguts capellans, l’única humitat que un home com ell pot ja imaginar, el futur li passa per sobre com un tren d’alta velocitat. La victòria de Sarkozy és una gran trompa d’elefant que recorre els carreres de Catalunya i d’Espanya enculant feministes i progressistes caducats. El Jorba: pam! La Rivière: pam! El Juliana: pam, pam, pam! És d’una enorme bellesa moral veure com la realitat desmenteix tots aquests que fan dir-se intel·lectuals i els degrada a bruixes vidents que seuen en cadires plegables a les Rambles i que en un país normal serien immediatament detinguts pels Mossos d’Esquadra.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (8)
La nostra esperança (Article de l'AVUI)
| |
Malraux diu que França és més ella mateixa quan és portadora d’una part de l’esperança del món. Bé, França porta des d’ahir una part de l’esperança del món havent escollit un president de pensament fort, nacionalista, conservador i defensor dels valors d’Occident. Un president que dóna la benvinguda a qualsevol immigrant que arribi a França a fer-la més gran amb bona conducta i treball, però que serà implacable amb els qui vulguin desnaturalitzar-la, devaluar-la o destruir-la. Potser si això a Catalunya ho haguéssim tingut clar abans, potser si haguéssim tingut clar abans que el nacionalisme no és un pecat sinó un orgull i que el premi no són els immigrants sinó la pàtria que els acull, i que per descomptat són els que arriben els que s’han d’adaptar a les normes, a l’idioma i als costums del lloc i no pas el lloc qui s’ha de transformar per atendre’ls. Potser, potser a Catalunya ens hagués anat millor si haguéssim tingut clar que la llibertat no és que a les escoles públiques els nens pugin estudiar en castellà; i que no és cosmopolitisme sinó pur provincianisme renunciar a tu mateix perquè els altres t’entenguin, o et comprin, o vinguin a passar els estius a les teves platges. “I perquè l’arbre no fruita sense arrels, així nosaltres busquem el nostre dret a ser. El nostre vell camí i l’únic que ens permet d’entrar a l’univers”. Ahir a França va guanyar aquest coratge, aquest orgull de pertinença. Ahir a França va guanyar una idea de llibertat i de grandesa vinculada a tants anys d’història i a sentir-se hereus d’aquesta història. L’honor d’aquesta història i el deure de continuar-la. Per això França és portadora des d’ahir d’una part de l’esperança del món havent escollit un president que vol les estrelles. La nostra esperança, per exemple.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (1)
Els ninots de l'Otger
| |
"Darrera aquesta porta visc, però no sé si en puc dir vida."
Salvador Espriu
|
|
Imprimir ·
Comentaris (1)
Diumenge, 6 de maig de 2007
L'Otger, de la foscor a la llum
| |
Quan vaig conèixer l'Otger pintava sempre amb colors foscos, serps enroscades, molt poca llum, sempre una història desgraciada al fons; quan vaig conèixer l'Otger, com passa amb tots els artistes, com passa amb tots els que més o menys ens dediquem a feines creatives, si és que no queda molt cursi dir-ho d'aquesta manera, quan vaig conèixer l'Otger els seus quadres s'assemblaven a tal com se sentia en aquella època. Ha passat el temps -quant de temps!- i de quasi ni parlar-nos pràcticament cada nit tanquem el Tirsa i ara escrivim junts en aquesta pàgina. Si els seus dibuixos d'abans eren foscor i tristesa, els d'ara són humor i colors, mala llet, lucidesa. Si llavors tota història era trista i acabava sempre en tragèdia, ara cal mirar amb deteniment cadascun dels seus dibuixos per entendre l'endevinalla quasi jeroglífica que contenen. El dibuix del naixement de la segona filla del príncep d'Espanya tenia els colors de la bandera republicana, i les cames de la princesa i de les dues filles eren potes de gallina en homenatge a la reina Isabel, que li deien "la Gallina" perquè el seu espòs era homosexual. El dibuix del "No t'estimis qui no t'estima", el llop és Espanya, la nena és Catalunya i s'abraça a sa mare que és Europa. Etcètera. De la foscor, doncs, hem passat als colors, de la tristesa a l'humor, que és la màxima i més elegant representació de la intel·ligència, i del final segur de tragèdia a l'aventura de mirar de saber quina idea amaga cada dibuix, de vegades esperençadora, de vegades trista, de vegades ben alegre. Fa moltes nits que vaig conèixer l'Otger. És així com cal que comptem el nostre temps l'Otger: la nit és la nostra unitat de mesura. Fa moltes nits, doncs. Ha estat un temps bonic, cadascú dels dos ha fet el seu camí. M'alegra que el seu camí hagi estat el de la foscor cap a la llum dels esplèndids dibuixos que cada dia ens regala.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (8)
|
