|
Dijous, 31 de gener de 2008
Països de merda
| |
El doctor Vila escrivia ahir o abans d’ahir un article que em sembla que es farà famós sobre les cambreres o els taxistes que vénen de fora i que es posen a treballar de cara al públic sense saber català i sense cap voluntat d’aprendre’l. De tot el que deia el doctor m’interessa sobretot subratllar clar el concepte dels “països de merda” d’on tota aquesta gent prové. Primer va ser l’Andalusia de merda i després l’Equador, el Bolívia, etcètera, de merda d’on prové la immigració actual. Què vol dir de merda? Exactament el que l’Enric explica en el seu article: països d’on la gent ha de fugir-ne perquè no han sabut dotar-se de condicions de vida mínimament dignes. Això és un país de merda, o una merda de país, digues-li com vulguis. Però de merda, merda. Una gran merda, per deixar-ho clar. I al damunt encara et trobes el taxista que et diu que al seu país era professor universitari i que guanyava no sé quants pesos, i que si no fos per la immigració Catalunya es moriria de gana. També ens ho digueren els andalusos: “nosaltres aixecàrem Catalunya”. Els que us moríeu de gana éreu, vosaltres, desgraciats. I per això vau deixar casa vostra i vau venir aquí a que us donéssim de menjar. A tenir l’oportunitat d’una feina i a que us paguéssim l’escola dels vostres fills i, a tota la família sencera, la llibertat. Per tant, arrogàncies, les mínimes. Si tan professor eres al teu país, ja hi pots tornar. A mi no em fas cap nosa, de veritat, i benvingut siguis i que la vida et doni un camí ben llarg. Però hi ha unes normes, esclar: i les normes són tan simples com l’agraïment, i per tant la mínima educació d’aprendre la nostra llengua perquè a sobre de pagar-te l’escola i els medicaments no haguem de parlar en estranger perquè ens entenguis quan t’ordenem un cafè o que freguis els plats. No és tant demanar, em sembla. No és tant demanar. O és que vols que funcionem tots com tu funcionava i que ens morim tots de gana com a tu et passava?
|
|
Imprimir ·
Comentaris (51)
Mítiques nits a Via Veneto (Article de l'AVUI)
| |
Mítiques nits de dia feiner de la meva infància que quan havíem de celebrar sopàvem a Via Veneto. Les converses que a les sobretaules teníem amb els pares sovint eren sobre restaurants i quan m’hi duien tota la imaginació es concretava en cada cambrer, en cada plat. Fascinant. Em semblaven contes de prínceps i fades, les converses sobre restaurants; i quan hi era tot un món màgic se’m realitzava. Mítiques nits de dies feiners que anàvem a Via Veneto a celebrar. La festa de participar al món dels grans. Entre els deures de matemàtica i el consomé gelée amb caviar, quin salt! Una èpica de la grandesa fou llavors que se’m començà a desenvolupar. Un decidit gust per la litúrgia, per la cerimònia, per les metàfores de vuitè grau. La primera nit el senyor Monge m’oferí la pasta que sempre tens pels infants, però ja m’havia après de memòria el nom dels plats que volia i els vaig dir amb tanta solemnitat que a partir d’aleshores sempre em tractà de vostè, “Bona nit, senyor Sostres”, i anar a Via Veneto era oblidar-me, per uns instants, de les penalitats de viure en una edat amb la qual no m’hi sentia gens identificat. Érem una pàtria el meu plat i jo: el gust, la textura, l’olor. Les explicacions del senyor Monge sobre com havia estat cuinat aquell ànec o aquell rap, i les històries que a propòsit del plat els pares recordaven d’altres ciutats i d’altres restaurants. De la meva família n’he rebut amor i qualitat; amb tota la intensitat l’amor, i en tots els sentits qualitat. Però cap estabilitat emocional i pocs anys estructurats: i sempre, ressonant, un eco de brutalitat. Via Veneto és el meu gran record d’aquells dolços, pocs anys. Mítiques nits d’entresetmana que sortíem a celebrar. No hi havia l’ombra de cap absime: pare, mare, cau. El món era segur i estava ben travat. Com poden dir que és igual si els pares se t’han separat?
|
|
Imprimir ·
Comentaris (5)
Dimecres, 30 de gener de 2008
La rata
| |
Pot ser que siguis bondadós i que la vida et castigui amb més crueltat de la que tu hagis posat mai en circulació. Pot ser que siguis bondadós i que la vida et somrigui sempre amb la netedat de fons que ho fan els nadons. Però si ets una rata, sempre hi ha verí per a les rates. La vida t’acaba passant sempre factura si ets un fill de puta. Pot ser que creguis que jugar a ser cruel és divertit, i que et funcioni l’enginy i els resultats sobretot al començament, però has de saber que la vida té molta mala hòstia amb els fills de puta. Ens fastigueja la crueltat quan la patim o simplement la veiem, i de vegades caiem en el desànim de pensar que no tindrà càstig; però és cosa només de la nostra d’altra banda comprensible impaciència, perquè al final els miserables sempre paguen. Sobre l’article d’ahir de l’AVUI val a dir que el meu jove amic ha remuntat la situació i ja tornem a ser una família, i que una tercera persona que va ficar-se pel mig no només ha perdut sinó que ha fet el ridícul i ha quedat als ulls de tothom com una autèntica mala persona. Bé, no voldria entrar en detalls. Però sàpigues que la teva crueltat d’avui et fuetejarà amb crueltat demà; que pot ser que t’equivoquis i Déu sap perdonar-ho, que pot ser que no arribis més lluny i Déu sap també perdonar-ho. Però que si tenies la intenció de fer mal i el fas, la Creació és implacable. El noi que va fer la trampa d’intentar pertorbar la pau amorosa dels two young lovers ha quedat com un miserable i com un idiota, com el que és. La crueltat acaba sempre desemmascarada, i amb tota la crueltat del món. Sé que quan ets jove i bell/bella la temptació és gran, però jo que no sóc ni una cosa ni l’altra he de dir que he vist la crueltat de prop i fins i tot en alguns moments m’ha semblat divertida, però que al cap d’un temps he vist passar aquests nois o noies i feien pena de veure els cadàvers. Creu-me, la vida té sempre un final de verí per a la rata.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (5)
Capi per Catalunya (Article de l'AVUI)
| |
Enmig del desastrós panorama electoral que li espera a Convergència presentant Duran a les eleccions espanyoles, vet aquí que Artur Mas ha decidit espatllar-ho ja del tot i Joan Capdevila no anirà a les llistes del Senat. El Capi, juntament amb en Vicenç Pedret i en Carles Puigdomènech, lidera l’oposició a Duran dins d’Unió a través de la plataforma El Matí. Amb una maniobra política audaç i molt difícil, s’havia pogut aconseguir que el palmero d’Alcampell no vetés la candidatura de Joan Capdevila, i ja només quedava que Convergència no continués equivocant-se i com a mínim al Senat hi presentés un candidat votable. Joan Capdevila i Esteve és el veterinari de Martorell i representa la noblesa de molts que sense dedicar-s’hi estimen la política i senten desig d’un món millor. En uns temps en què els catalans projectem la nostra pitjor imatge a través de la classe política que ens dirigeix, el Capi era un candidat idoni per fer tornar a la gent l’esperança en les nostres possibilitats personals i col·lectives. Joan Capdevila porta quasi tota la seva vida adulta treballant pel país, des de multitud d’entitats cíviques i religioses, centres d’estudi, associacions d’estudiants i per descomptat tenint cura també de la seva família. Se m’acut només la imatge bíblica de la multiplicació per explicar tants llocs on el Capi ha arribat i tota la feina que ha pogut fer. Quan penso en ell sé que no només els carrers del cel estan poblats d’àngels. El Capi és l’exemple de generositat d’on sempre neixen la grandesa de les nacions i les bones idees. El Senat no ha pogut ser, però alguna cosa inaturable s’ha posat en moviment. Resistirem l’embat de la barbàrie i serem soldats de la bondat, la llibertat i l’excel·lència. Són temps per a herois catalans i volem les estrelles.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (21)
Dimarts, 29 de gener de 2008
Ara que ja
| |
Ara que ja ens anem fent grans recorrem a tota mena de metàfores i figuracions per referir-nos a la nostra edat. “El meu pare m’ho deia sempre, dels 30 als 40, per a un home, són els millors anys”. No dic que no sigui cert, però comencem a necessitar frases que ens deien o que hem sentit dir per justificar el pas del temps, que ja comença a destorbar. Sobre els meus 18 o sobre els meus 20 no havia d’aclarir mai res. Deia la meva edat i no deia res més, de vegades la deia fins i tot amb un punt d’arrogància, o en tot cas amb molt de convenciment. Ens seguim dient joves a nosaltres mateixos, quan estem en reunió els vells carcamals de sempre, però quan sopo amb el Jordi de la Torre o amb el Raül Alcon m’adono que potser sí que encara tinc dret a dir-me jove, o potser no. Estava acostumat a ser el més jove de tot arreu, el primerenc. Sempre havia tingut amics més grans, o molt més grans que jo. Ara la roda m’ha posat en un altre lloc. Continuo tenint amics més grans que jo, molt més grans que jo. Però al Jordi i al Raül els trec 12 anys d’avantatge, que no és poc. Cada cop hi ha més senyals pertot que m’indiquen que no vaig néixer abans d’ahir i, encara que de moment sense gaire contundència, sense gaire crueltat, ja la vida comença a insinuar-me algunes factures, sobretot físiques: mal d’esquena de tant seure fatal, els ulls picants de tant escriure a les fosques i només amb el llum de la pantalla de l’ordinador, ressaques cada cop més lentes i allargassades. Tot ben lleu, encara, però ja és aquí. Tot comença a ser una mica més dur, una mica més inhòspit; tot comença a estar una mica menys embolicat de regal. I a la vegada comencen les grans aventures de la meva vida, els grans reptes, la gran possibilitat de començar a edificar alguna cosa que estigui orgullós de deixar quan em toqui marxar.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (5)
|
