Vaig anar a veure Maria Antonieta i vaig anar-hi amb ganes que m'agradés. Que m'agradés molt. Primer perquè Francis Ford Cóppola m'agrada molt i m'agradaria que la seva filla se'n sortís. Després per poder insultar tots aquests que critiquen la vida de la cort i són incapaços de comprendre'n la sofisticació i la bellesa. Però ni amb la millor de les meves intencions puc salvar aquest rotllo immens, aquest gran badall sense solta ni volta.

Aquesta Sofia Cóppola té un problema: i és que és una llauna, és que és molt avorridota. Vol donar sempre una lliçó de com són en realitat les coses i el que t'acaba donant és un Trankimazín 0,50. És el típic rictus de l'esquerra: sentir-te moralment superior, i èticament superior, no tenir cap sentit de l'humor, i passar-te el dia donant-te lliçons. I si primer sabéssim fer bones pel·lícules, Sofia? A veure, digues, què t'has de fer perdonar o què creus que t'has de fer perdonar? Per què intentes sempre que els rics apareguin com uns imbècils? Què t'han fet els rics? Tu ets rica, molt rica, al capdavall. Quin problema tens? On hi ha el ressentiment?

Sofia Cóppola em recorda a als imitadors de Ferran Adrià que quan se'ls trenca l'ou ferrat diuen que l'han deconstruït. La Sofia, amb l'excusa de la transcendència i del súpertràveling que ara vaig a fer-te, et dóna gat per llebre total i sense arribar mai al mínim nivell exigible. És que tant Lost in translation com Maria Antonieta, molt abans de la crítica ideològica que en puguis fer, són pel·lícules dolentes, sense ritme, sense música interna,  avorrides fins a la son, previsibles, sense intenció, sense mala llet, sense que siguis ni una mica millor o estiguis una mica més content quan acabes de veure-les.

M'agradaria que aquesta noia es dutxés, es dutxés per dins, es dutxés l'ànima i se la netegés de la caspa i dels polls proto okupes que hi té instal·lats. M'agradaria que aquesta noia es fiés més de la seva intuïció que de dels seus prejudicis. No m'han agradat aquestes 2 pelis, però hi ha alguna cosa en ella que em du a pensar que en podem esperar alguna cosa. Hi ha un no sé què que em diu que aquesta noia no és ni vulgar ni ordinària i que només ho sembla quan ens vol fer passar tot aquest discurs dels diners no fan la felicitat i del món interior. En fi, ja veurem. De moment, ja el pare li va donar al cine el que, pel que fins ara ha fet, cinematogràficament es mereix: va matar-la a la darrera escena del Padrino 3.

No voldria res més que haver-me de menjar, més d'hora que tard, l'anterior frase.

Abans les redaccions de diari eren un brogit immens, hi havia nervi, velocitat, el soroll de les tecles de les Olivetti com una promesa de felicitat. I sortien diaris esplèndids, amb el mateix nervi i el mateix talent que hi havia a la redacció: abans que els buròcrates arribessin a caps de secció. Parlo d’abans, de quan els periodistes es fotien a cavall i a peu d’allò que se suposa políticament correcte en lloc d’agenollar-s’hi com avui passa. Quan escrivíem bevent xampany, quan a les redaccions s’hi podia fumar; parlo d’abans, quan érem el centre del món i no un geriàtric. El silenci és el refugi dels mediocres. El que tu en dius soroll és música, la música de la velocitat i del nervi, de l’eufòria, la música de la qual neix sempre i imprescindiblement la bona escriptura. Si vols silenci fes-te empleat de Tabacalera, oficinista de La Caixa, secretària d’un ministeri. A les redaccions s’hi ha d’anar a escriure, a respondre trucades, a discutir-te amb el que tens davant, a indignar-te, i si no saps escriure sense silenci vol dir que no saps escriure. El silenci és el refugi, el pretext dels mediocres. Abans a les redaccions la vida hi passava com un cop de puny que s’obria pas entre el trànsit i que cap detector de metalls no podia aturar. Abans els funcionaris eren empleats de Correus i no caps de secció. Abans el talent era la premissa, la contrasenya, la moneda de canvi. Després vingué el sindicalisme, el pacifisme, l’ecologisme: i tot quant eunuc, i tot el pack complet. I ara a les redaccions hi ha silenci, el silenci i el buit que sempre generen els mediocres al seu voltant. El silenci que és el consol dels incapaços que no tenen res a dir. Mira el Montilla: el paradigma nacional del silenci. Abans bevíem xampany i ara hi ha un imbècil que no es pot concentrar.

Tal com a Israel no hi ha cap mur, sinó simplement un "biombo", al món no hi ha canvi climàtic sinó que estem en un cicle com un altre: ben igual que la menstruació. Fins a tal punt s'assembla el cicle climàtic a la menstruació que es diuen les mateixes tonteries per fer-ne propaganda. I la retòrica catastrofista dels ecologistes és molt similar a la propaganda naïf que es fa servir per vendre compreses: "A qué huelen las nubes?", "A qué huelen las cosas que no huelen a nada". Bé, no hi ha gaire diferència entre aquestes imbecil·litats i les que diuen els profetes del canvi climàtic, tan segurs de ser la consciència del món i tan analfabets. És bastant penós veure tot aquesta superstició elevada a protociència, és bastant penós que les teories de quatre il·luminats gens coneguts de moment per res que hagin fet en favor dels interessos de la Humanitat; és molt fort que en ple segle XXI encara el nivell sigui aquest, i encara la massa reaccioni amb tant seguidisme i amb tanta burrície davant del primer pelut que diu alguna cosa.

Que no, que no hi ha canvi climàtic. Que el clima té els seus cicles, com les dones.

Fer aparèixer l'home i el progrés de l'home com l'enemic o el destructor o l'assassí del planeta és absurd, i la vella teoria que hem de respectar el planeta és d'home de les coves. L'home ha de domesticar el planeta, com sempre ha fet, i fer jardins i cases, autopistes, avions, jaquetes d'Armani, iPods, etcètera. L'home que ha creat molta més bellesa que la Natura, i si la natura ens va donar la vaca l'home ha sabut fer els callos i passar l'entrecot per la paella. L'home, el poder de l'home, el talent de l'home, l'emoció del poder de l'home.

Que no, que no hi ha canvi climàtic. És un cicle -com la regla. Que li posin un tàmpax.

La princesa Nausica ens obsequia avui amb un article sobre el mite de Prometeu que ve a dir que els homes han de passar del mite de foc a quedar-se amb el foc perquè els pertany, i aprendre a utilitzar-lo. Naturalment que per bullir uns espaguetis val més tenir uns llumins a mà, o un encenedor, que no pas fer una pregària.

Però el foc pertany a Déu, estimada Blanca, el foc i els miracles i les meravelles. Una noia com tu, de la teva delicadesa, és un ultratge que negui l'existència de Déu. És equivalent a que Vázquez Montalbán fos comunista, anticapitalista, i negués així la bondat del sistema que l'havia fet ric i li permetia de viure en una bonica mansió a Vallvidrera. Tu que ets fruit de l'inspiració de Déu i no pas de la retòrica evolucionista, de la retòrica evolucionista de la qual són conseqüència, per exemple, protoéssers com Montilla o Minobis; tu que és evident que no pots venir d'aquesta mateixa mona i que estàs cosida a mà per Déu, és un ultratge i una desconsideració -pensa-ho bé, no hi ha res pitjor que el desagraïment-  que neguis l'existència de Déu i de la seva potència credora. Tu que n'ets filla,  tu que com  algunes altres princeses sou la prova que Déu existeix perquè les seves obres existeixen.

Hi ha Déu, hi ha una intel·ligència creadora i endreçadora que ens dóna sentit moral i jerarquia. No n'hi ha prou de la casualitat evolutiva per explicar l'existència de Valentí Puig i encabat de Miquel Martí i Pol. Hi ha un Déu fonamental, transcendent, creador de bellesa quan s'avorreix de l'eternitat, i encabat el Caprabo de la humanitat, que abasteix en sèrie. És insultar-te tu mateixa dir que Déu no existeix. Dir que no hi ha jerarquia, dir que no som millors ni pitjors sinó simplement diferents. És una tendència adolescent voler-ho explicar tot a través de la raó, és una tendència adolescent i molt ingènua. El foc és de Déu, com tu, com el Valentí, com els cels d'estiu i les estrelles que cauen damunt de la costa ferida per calmar-la.

I això no vol dir que no t'hagis d'esforçar, i això no vol dir que el que escrius no sigui mèrit teu, i això no vol dir que no costi un ou sortir-se'n, però Déu creu en tu i en el fons és igual si tu creus en ell o no: valdria més que fossis una mica menys impertinent amb Ell, és veritat, però en el fons és igual perquè Déu està acostumat a l'eternitat i es pren el teu agnosticisme com un petit i temporal contratemps. En tot cas, tant si creus en ell com si no hi creus, segueix escrivint com fins ara i millorant si pots cada dia, i ja veuràs com al final, quan t'aculli als seus braços perquè t'ho hauràs guanyat deixant al món el teu rastre de bellesa, hi creuràs definitivament: és només qüestió de temps, i de talent.

I juga-hi i salta-hi i escriu-hi, i posa accents de llum en allò que creus: però el foc és de Déu.

El fred ha vingut rampant com una ofrena, neu al Prineu i vent glaçat a la ciutat. Tota quanta puta bèstia predicava el canvi climàtic pot fer-se avui amb els seus testicles un whisky on the rocks. Ni tan sols l’antiamericanisme més atroç ha arribat a l’extrem de dir que els Estats Units no formen part del planeta: i enguany els líders del món lliure han registrat les nevades més severes dels darrers 50 anys. És tal la propaganda ecologista que un simple termòmetre que de vegades fa el tonto els ha estat suficient per predicar les seves tesis catastrofistes: hi ha una estètica del catastrofisme que es basa en recaptar els teus diners a canvi de salvar-te d’una fi del món que en realitat no existeix. Vivim en un món fantàstic, una mica massa ple d’imbècils, però fantàstic al capdavall. Un món on hi ha cotxes i avions i benzineres que vetllen la ciutat quan tothom dorm. Un món on hi ha internet i rentadores, màquines de fer cafè, parcs Disney i totes les demostracions que vulguis de fins on ha estat capaç d’arribar el poder de l’home. El poder de la intel·ligència de l’home que té la missió de domesticar el planeta i no pas de respectar-lo. Un lleó o un conill respecten el planeta, i la diferència amb els humans és que som capaços d’endreçar el caos, de domesticar les feres i d’elevar a Déu pregàries d’agraïment. La propaganda ecologista voldria reduir els homes a la condició de conills: la fosca orquestració de la dieta vegetariana n’és la prova més evident. Han baixat les temperatures, l’hivern ha arribat finalment i la neu de les muntanyes ha sepultat la sinistra demagògia vegetariana. Hi ha cicles climàtics, com sempre, hiverns de més fred i estius de menys calor, i les teories conspiratives s’acaben esvaint com les bruixes vidents de les Rambles quan arriba la matinada.