Tota la setmana que tinc ganes de plorar i no sé si estic trista o de molt mala llet o totes dues coses alhora. Veig una vegada i una altra les imatges del Macià agafant com pot la seva bossa d'escombraries, i el Lluís darrere la porta de l'autocar que no té prou mans perquè li han tret el cinturó i li cauen els pantalons. Mai abans s'havia humiliat tant uns detinguts. Mai. Però els espanyols són així d'estúpids i no saben que la humiliació i l'escarni els posa a cara descoberta: “Hola, som uns fills de puta i venim a acabar amb vosaltres”. Ja ho sabíem, però va bé que ho diguin. Divendres llegeixo la interlocutòria i la ràbia avança la tristesa perquè no té ni cap ni peus. Garzón és un boig amb un ego tan gran que el fa capaç d'escriure bestieses sense cap vergonya, perquè un jutge amb una mica de decència no es posa en evidència amb tanta facilitat. Presumeix de dormir 3 hores cada dia de tant enfeinat com està, però el cert és que a l'Audiència Nacional pràcticament només hi va quan té ganes de desfogar-se, i és així com empresona independentistes, intenta processar Pinochet, Franco o Berlusconi i tanca diaris o il·legalitza partits, i la resta del seu temps el dedica a fer conferències per ensenyar al món que és més valent i poderós que Superman. Baltasar Garzón té unes quantes querelles pendents de resoldre al Tribunal Suprem i tard o d'hora ell també acabarà processat perquè fins i tot Espanya sap triar els soldats que li convenen.

Aquests dies tothom parla i tothom es confón de bàndol. Que ningú no s'equivoqui: això és la guerra i no ha fet res més que començar. “La Generalitat som tu i jo”, això és el que s'ha de tenir present. Perquè amb una sabata i una espardenya van construir un país.

Aquest vespre el mestre Springsteen roda al tocadiscos per tornar a fer-nos creure que tot arriba si hi poses fe, i esperança, i totes aquestes coses que fa temps que pensem que sempre han volgut dir massa. Continua rodant quan tothom ha marxat i hem calmat l'eufòria barrejada amb tendresa que només Thunder Road és capaç d'evocar, i m'assec a fora i fumo i el món també roda encara que estiguem sols, encara que continuem pensant que hi ha d'haver un lloc on tornar malgrat que això hagi deixat de preocupar-nos tant. M'assec a fora i fumo, a dins sona Racing in the street amb el crec-crec del disc ratllat i aquell so metàl·lic tan real. Fumo i miro el cel, i van arribant els amics d'aquell veí que fa anys o el xiuxiueig d'aquell altre al telèfon, que estima en silenci i fora de casa només quan cau el vespre. Penso en el que hem viscut i hem superat, en tot allò que ens ha fet més forts i de sobte em sento tranquil·la i contenta que la nit pugui començar a lliscar així, sense res més que un cigarret als llavis i un somriure ple que segurament no pot veure ningú més que la Tusca, la gosseta, que de tant en tant treu el cap per comprovar que continuo aquí i que tot va bé. I tot és plàcid, i tot roda i tot comença i acaba al mateix punt, i tot torna tard o d'hora per recordar-te que la vida és ben bonica fins i tot quan no saps on ets. Les ferides tancades sempre donen aquella satisfacció humil i silenciosa, i avui tot truca a la porta i la porta és oberta i tant ens en dóna. Potser sí que pel camí hem perdut alguna cosa, potser sí que ara ens sentim més tranquils i els nostres fantasmes s'han quedat a viure a casa. Però no hi fa res, perquè tampoc és la primera vegada que el que ha arribat amb desordre i que crèiem així per sempre en realitat és aquí per acabar endreçant-nos. No cal parlar gaire: amb el món ja ens ho hem dit tot i el que no hem dit potser és perquè tampoc calia.

Oscar Wilde ja va capgirar la història de Salomé per ficar la protagonista en la perversitat d'un fosc desig sexual per Jochanaan, que vindria a ser Joan Baptista, i Richard Strauss en va fer el musikdrama que divendres s'estrenà al Liceu. Montserrat Caballé ja va quedar ben disgustada l'última vegada que Salomé es va representar al Liceu quan li van dir que la dansa la ballaria una noia de més bon veure que ella, i perquè no se'ns enfadés van posar la diva i el seu cos ben amunt, des d'on pogués continuar sentint-se important. Aquest cop, però, l'indignat ha estat el públic en veure que la dansa de Salomé és una breu fel·lació -per dir-ho fi- a tots els comensals que amb més o menys sobresalts gaudeixen d'un sopar al llarg d'una taula amb estovalles blanques. Tot plegat deu ser el que més s'assembla a les festes que Il Cavaliere organitza a Villa Certosa: la festa a la mansió i la festa als mitjans, que no tenen altra feina, perquè després de repassats tots els convidats Salomé projecta un vídeo on es veu com el tetrarca intenta abusar d'ella quan tot just era una adolescent, talment aquella noia que assegura (després de tants ensurts) haver gravat Berlusconi a la seva habitació. El vídeo en qüestió és rebut amb horror pels jueus presents al banquet, mentre que un parell de capellans naturalment catòlics fan que sí amb el cap i aplaudeixen tímidament: vés a saber sí ho fan perquè troben que està molt bé que surtin a la llum les atrocitats o si tot plegat respon a un acte de compassió dels genials directors d'escena, tan moderns ells, per mirar de compensar una mica el menyspreu amb què els jueus són tractats durant tota l'obra i de passada escopir l'Església, que sempre surt gratis.

Però potser el més greu no és haver convertit la dansa en unes mamadetes (i perdonin la grolleria), sinó haver tergiversat amb ganes tot l'argument. Salomé mata qui en realitat se suïcida, de manera que si no saps gaire de què va la història penses que són tots uns mentiders i que amaguen el suïcidi per algun motiu (moral!) que serà més o menys determinant en el desenvolupament dels fets. Perquè, per sort o per desgràcia, encara no ha arribat el dia en què fins i tot s'atreveixen a canviar el llibret. Al final resulta que Joan Baptista, el cap del qual descansa en una safata d'argent, ressucita. I som-hi que no ha estat res. Entre el públic n'hi ha que riuen perquè de veritat el muntatge els fa gràcia, d'altres que riuen dels que se'n riuen i encara uns que riuen per no plorar. És vergonyós.

L'ovació a la sueca Nina Stemme, que representava Salomé, fou tan antològica com la xiulada que s'endugueren Guy Joosten, director d'escena, i Martin Zehetgruber, escenògraf. Esbroncada monumental com mai no l'havia vista. “Buuuuuu”, cridaven emprenyats des de platea fins al cinquè pis. Emprenyada preciosa que contrastava amb l'eufòria i l'ovació als cantants i a l'orquestra, divendres també dalt de l'escenari, cada vegada que els genis de la modernitat desapareixien de la vista del públic, que està força tip d'haver de pagar per veure barbaritats presentades com a obres mestres amb l'excusa de la modernitat, i que a sobre després se'l titlli de carques.

L'acompanyo un tros Rambles amunt. Havia pensat de regalar-li una rosa però al final sempre tinc la sensació que li fa nosa, i és important no molestar la gent gran. El temps que fa, els dies que vindran, com els fills l'han tornat baldufa i anirà de casa en casa durant les setmanes d'estiu. M'ho explica tot des de la recança, des del gust agredolç dels anys que sovint han passat massa de pressa i els dies de glòria que han donat pas a aquesta solitud estranya. Fa aquest posat també estrany -suposo que per no prendre més mal del que ja ha près-, d'agafar massa distància amb tot o d'agafar-ne massa poca, segons convingui. Deu ser la intel·ligència que dónen els anys. Poc a poc la conversa declina i parlem de nosaltres com si parléssim d'algú altre, però totes dues sabem quines són les ferides i quina fondària tenen. De tant en tant m'explica les històries de la guerra que ja he sentit tantes vegades, i com s'havia fet gran quan va tornar a Barcelona, i els seus ulls tan blaus, tan de cel, de tant en tant sembla que revifen i es treuen uns quants anys de sobre. Parlem de mi, d'ella, d'aquesta família nostra que un dia vam conèixer com una de sola, i malgrat que són molts els secrets que em guardo, i malgrat que són molts els secrets que jo sé que ella no em revela o que directament ha esborrat per no fer-me mal, hi ha de fons una confiança, una complicitat que mai no ha estat dita ni explicada ni buscada. Si li dic que vull convidar-la a picar alguna cosa per sopar fa veure que no m'escolta o em diu que porta molts dies sense dinar ni sopar a casa i que necessita descansar. També amb ella pas a pas ha anat naixent l'equilibri i sóc el seu coixí quan fa voltes i més voltes a allò que m'explica i espera que l'entengui, sense dir-m'ho, i que entengui també que tampoc sempre es pot parlar clar. A vegades acluca els ulls i alça al cap, com demanant que Déu perdoni els seus pecats i els dels qui ella s'estima. Va camí dels 84 i va fent com tots els que hi van, però darrere la seva mirada hi ha un conte sovint una mica pervers, una percepció feta a mida, un gran núvol de nostàlgia. No para mai, associacions amunt i avall. Em parla del meu avi, de la sort que va tenir de tenir-lo per marit, de la sort que té de creure, de tenir fe, i de com lamenta no haver sabut encomanar la fe als seus fills. I som nosaltres anant a missa, i anant a votar, i és ella explicant-me el país helvètic que també és meu però que no he viscut. La recança, el perdó, l'oblit d'allò que ha convingut, a l'altra banda del telèfon jo per escoltar-te. Les àvies són sempre el bressol de fons.