He rebut aquesta carta del senyor Vallvé, que no conec. Li he demanat de publicar-la perquè estic tip que es pinti la meva biografia de Companys com una estripada ben escrita. Voldria que el meu llibre pogués aspirar a ser considerat alguna cosa més que un producte generacional, que una mera impertinència d'aquesta colla d'escriptors que passem per joves, baladrers, exhibicionistes i radicals. Jo no aspiro a folklòrica. Jo no he signat, com els imparables, cap manifest romàntic. I se m'ha acudit que potser l'opinió d'aquest senyor que, pel que tinc entès, és un catalanista veterà, de pedra picada, educat, culte, diplomàtic, moderat en tot, fins i tot una mica aigualit si volen, centrarà les coses. Ningú no el podrà acusar de complicitats generacionals amb mi ni de tenir un temperament semblant al meu. És de la vella escola de CiU, conciliadora i enemiga de les grans gesticulacions, prudent fins a l'enervantment. M'ha escrit això:

Benvolgut amic,

No tinc constància que ens coneguem i és ben possible ens portem 32 anys, jo soc de l’any 1940. Vaig néixer disset dies abans que afusellessin el president Companys. He llegit el teu llibre: “Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. Crònica d’un drama personal i polític”. M’ha interessat i m’ha agradat molt.

És molt positiu que persones que teníeu tres anys quan va morir el dictador estudieu amb llibertat i sense complexos aquell període de la nostra història que va portar-nos a la guerra, a la dictadura a Espanya, a la pèrdua de les institucions catalanes i a una divisió terrible entre els ciutadans del nostre país.

Jo pertanyo a la generació dels que ens iniciàrem en la consciència política durant la dictadura, i vàrem fer el possible per afirmar l’existència de Catalunya  i la voluntat d’autogovern. Públicament només tinguérem accés a la història oficial del règim, privadament, gairebé clandestinament, ens assabentàrem de l’altra part de la història i sovint la mitificàrem. Les figures de Cambó, Macià, Companys, Carrasco, Peiró, Badia..., entre d’altres, ens apareixien sobretot com a personatges que se’ns havien volgut amagar des de la dictadura i rebíem al mateix temps explicacions molt contradictòries, sovint massa simplistes, de part de les persones que ens volien explicar la història amagada.

Com manifestes molt bé en el teu llibre, trenta anys després de recuperar la llibertat encara ens havia faltat el coratge per analitzar, desapassionadament, personatges i fets de la nostra història que formen part del nostre passat col·lectiu i que  per tant han condicionat el que som avui i poden condicionar el que serem en el futur. La història és pedagogia per a no cometre una altra vegada els mateixos errors.

La figura del president Companys, amb la seves grandeses, la més important la darrera a Montjuïc, els seus errors i les seves misèries s’han de conèixer, ens ajuden a entendre el president màrtir i el país que hi havia darrera.

En la lectura del llibre he trobat afirmacions molt interessants, concretament d’en Gaziel, persona que vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment a casa del meu avi i que aleshores no vaig poder valorar adequadament. També he anotat referències sobre noms concrets que algun dia podem comentar.

En tot cas et vull felicitar pel llibre, pel profund nacionalisme que respira i que ens ajuda a comprendre millor un període proper i important de la nostra història.

Endavant!
Et saluda ben cordialment,

Gràcies senyor Vallvé. Pel to endevino que no està d'acord en tot. Vostè, a més, no em diu que el llibre està ben escrit però em diu una cosa més important: diu que fa un servei. Encara que sembli mentida, per a qualsevol escriptor que hi toqui una mica, això és molt més important. Escrivim per sentir-nos útils, no pas per fer la figureta. Ni tant sols Maria de la Pau Janer, té vocació de florero.
 

12.10.06
Conversa divertida, aquesta matinada, amb un votant del partit dels Ciutadants. El Mediterráneo està ple d'apàtrides i ciutadans del món. I la matinada és ideal per discutir: s’aguanta tot, un es torna tolerant i divertit. El pes que a còpia de gin tònics agafen les pròpies penes empenyen a la misericòrdia, i ets capaç de comprendre qualsevol cosa. És veritat que hi ha gent que, quan beu, es torna agressiva i pot acabar a cops de puny: són els egoistes recalcitrants que no beuen pensant en la felicitat dels altres sinó només en la seva.  I bé, el votant en qüestió només era un noi equivocat, net d’urc i de ràbia. Em deia que està preocupat perquè quan va a Madrid s’adona que té un castellà pobre. De tant en tant es veu que se li escapen catalanades, o, de sobte, s‘adona que no sap com es diu una paraula en castellà. Benvingut al club, li vaig dir: a mi em passa el mateix però amb el català, oi que fot? Vam estar d’acord que és una merda no poder parlar una llengua depurada i com déu mana. Tot seguit em va voler posar un exemple: “Ayer le dije a un amigo: “Ei, tio! No me sacsegis!” Portava un dia buscant l’equivalent castellà al verb sacsejar i no li sortia. Estava desesperat. I rapidament li vaig dir: “No me zarandees”.  Però no vaig notar en ell cap admiració pel meu bilingüisme. Ni va deixar de dir-me nacionalista.

11.10.06

Com cada any, han podat els arbres del passeig, de tot el poble. Han quedat tots pelats, calbs, sense ni una fulla ni un branquilló. No sé per quin motiu es fa la poda dels arbres a la tardor, hi deu haver raons de pes, suposo, però no m’agrada. Sense la fulla seca, la tardor perd la seva poesia. Potser els escombriaires tenen menys feina i algunes al·lèrgies remeten, ah!, i les velletes no rellisquen. Però enyoro aquelles catifes cruixents que es feien abans a terra quan era petit; suavitzaven la metafísica crua i fúnebre que té aquesta època de l’any, li treien ferro. Poder veure, penjant d’un fil, alguna fulla verda (o fins i tot marró) com una promesa de felicitat, com una esperança de resistència, de victòria: quina alegria! En canvi: veure els arbres tan nets i polits, tan racionals i perfectes, com si sortíssin de la clínica o de cal botànic (o de la perruqueria!): quina pena! Diuen que ara el passeig queda més lluminós, que tot el poble té més llum durant més hores: certament, al matí sembla que hagin encès un florescent, que estiguem tots a la cuina de casa. El sol, a través del cel platejat, dóna una llum esmolada i desagradable. La manca de vegetació sobre el cap fa que trobis a faltar portar barret. I a mesura que es fa fosc encara és pitjor: desfullats i amb les branques amputades, els arbres semblen cossos torturats demanant ajuda. Fan ombres que posen la pell de gallina i la sensació general és d’intempèrie, com si haguéssim perdut el sostre i el cel amenacés de caure'ns al damunt, durant uns mesos.

En correspondència a l'article tan generós que em va fer el Salvador ahir, valgui aquest altre meu com a torna. Va sortir publicat a Benzina, que és una revista cultural que està molt bé però que no sé si llegeix gaire gent. Aprofito per dir que no entenc que aquesta web tingui tants lectors i que el llibre del Salvador no estigui primer de vendes: que hem de viure de l'aire? Ell no no vol fer propaganda del seu llibre, aquí, per pudor. El pudor jo el vaig perdre el dia que vaig començar a escriure, o sigui que la hi faig jo.

El Geni de Salvador Sostres
Salvador Sostres és amic meu però si no ho fos també diria que és un geni. La paraula és forta, així que deixint-me matitzar. De les persones que he conegut, i d'importants que es creuen genials n'he conegut unes quantes, és la que més m'ho sembla. Amb sort tindrem una altra figura d'aquestes que justifiquen una cultura, ni que sigui petita, com la nostra. Dependrà d'ell també, i de les ganes que tingui de treballar, perquè un geni a més d'un cervell i un cor com una casa ha de tenir una gran força de voluntat. Ha de ser massoquista. Pot tenir altres vicis, però el massoquisme és indispensable per aspirar a la posteritat. Sense molt esforç i moltes llàgrimes, no hi ha obra (artística, política, del tipus que sigui) que valgui res.

Si el meu amic serà prou massoca o no ja es veurà. Repeteixo, però, que té, com a mínim, dues de les tres condicions del geni: una gran intel·ligència i una gran capacitat d'estimar. Per la tercera, la capacitat de sofriment, no crec que haguem de patir: els anys faran el seu efecte.

El geni és un home que, sobrepassat per l'amor i la lucidesa, s'acaba abandonant a una causa superior. Que d'entrada s'hi resisteixi, es faci el frívol, l'egoïsta, el plaga, és natural; ningú va de gust al poltre, per sofisticat que sigui el poltre i seductores les recompenses. Al martiri només hi van de gust els idiotes. Una altra cosa és que la vida acostumi a posar el geni entre l'espasa i la paret. Sempre hi ha un punt en què l'home que val realment per alguna cosa s'adona que el talent que li ha estat concedit és l'únic que té; un talent excepcional és un do que sempre acaba ofegant totes les altres virtuts, que obliga al tot o res. Llavors és quan es veu el temperament; si n'hi ha prou es tria el tot, i si no n'hi ha prou, el res. I tot queda en focs d’encenalls.

De temperament, fins ara, déu n'hi do el que Sostres ha demostrat. Quan sento dir que pot escriure el que escriu perquè a casa seva tenen diners em faig un tip de riure. És un argument tan imbècil com dir que qualsevol pot anar descalç des de Barcelona fins a Montserrat perquè la biologia ens ha donat dos peus. Fins suposant que escriure per provocar fos tan fàcil com pressuposen alguns, i fins suposant que fos això el més significatiu dels seus articles (més que l'estil literari i que el seu contingut ideològic), caldria tenir en compte que tota actitud literària té un preu. Vida i literatura són vasos comunicants: el que escrius ho pagues a la vida i el que ets ho pagues en la literatura. En literatura no existeix la mitja jornada. Nedar contra corrent per escrit és fer-ho en la vida i acceptaran que això desgasta.

El resultat? Jo crec que és bo, molt bo, que compensa. Fa un parell d'anys ja vaig escriure que Sostres era el millor columnista que havia donat la premsa catalana des dels temps de Josep Pla i Josep Maria de Sagarra. Alguns se'm van tirar a sobre. Per cert, que vaig obviar Josep Maria Espinàs i algun altre per una qüestió d'espai i d'efectisme. I bé: continuo pensant igual. D'aquí a 50 anys el seu Llir entre cards s'estudiarà com avui s'estudia el Glosari d'Eugeni d'Ors, L'Aperitiu de Sagarra, el Full de dietari de Carles Soldevila, o el Calendario sin fechas de Pla. Per què n'estic tan segur? Perquè cap altre columnista reflecteix amb tants matisos i brillantor el batec moral del nostre temps i el nostre país. I una altra cosa: el seu articulisme a més d'entroncar amb la millor tradició del gènere d'opinió  (que a Espanya comença amb Larra i passa per Julio Camba i Umbral, a banda dels catalans esmentats i d'altres com Robert Robert i Gaziel, que m'he deixat), n'és la manifestació més evolucionada: per això és tant bo, perquè és prou valent i virtuós per anar al davant.

No sóc pitonissa però diria que Sostres té bastant guanyada la posteritat com articulista; ara cal veure què passa amb la posteritat d'escriptor, que és el premi gros. Ja he dit que té condicions de geni. Fa volar la llengua i sap convertir la grolleria en una gràcia, que és el màxim exponent de la creativitat. Però cal treballar molt i la glòria és atzarosa, cada època posa noms diferents als carrers de les ciutats. Com a amic seu, no tinc interès a lligar-lo al jou de l'excel·lència; jo el preferiria feliç i content, que ens trobéssim al jeriàtric tocant el cul de les infermeres després d'una vida tranquila. Però sense la sensació de deure complert no hi ha serenitat, que és el mínim que es pot demanar a la vida. Què faci el meu amic, és cosa seva. Ell diu que només sap fer articles. El seu últim llibre, Jo. Totes les mentides que calen per explicar una veritat (L'esfera dels llibres) ni és un llibre d'articles, ni és, és veritat, un llibre genial (i quan dic genial vull dir genial). Però és un molt bon llibre i sobretot és un llibre que demostra (si no ho havia demostrat ja amb Lucia) que si vol pot.

Tot el dia corregint l'entrada de Fano. A estones mortes, m'he polit dos articles per Sàpiens. Sembla mentida que algunes coses costin tant d'escriure i que d'altres costin tan poc. Suposo que si no costen d'escriure és perquè estan mortes. Hi ha textos que no cal que estiguin vius perquè tinguin interès, són els que no tenen res a veure amb nosaltres. Ara: tot el que té a veure amb nosaltres ens enfronta amb el repte de la creació. Creem per prolongar la vida més enllà de nosaltres. Els records, les sensacions, tot el que configura la nostra vida interior, està programat per viure només dins nostre. Treure-ho, mostrar-ho, compartir-ho, demana trencar una llei natural. En això consisteix la creació. En crear un artifici que mantingui el batec de la nostra vida interior fora de nosaltres. Què difícil! L'ànima amb respiració assistida...