A la taula de la cuina hi havia un calaix. A la taula de la cuina era on sopàvem, i el meu besavi seia a la banda on hi havia el calaix, i quan l’àvia o la mare retiraven els plats ell reunia amb la mà les molles de pa i les feia caure al calaix. De tant en tant ens en preparava unes sopes de pa esplèndides, amb alls i ous, i amb els crostons de pa sobrers de la setmana. Quan el padrí feia sopes era una gran festa. Eren tan bones! El meu besavi no era pobre, i la petita part d’herència em va assegurar remarcables estones de bellíssima llibertat: però fins que va morir va seure a la banda del calaix reunint les molles per fer-ne sopes. No era doncs per diners, no era doncs per estalviar. Tampoc nosaltres no érem pobres, i menjàvem peix fresc, i carn, i salmó fumat, però ajudàvem al padrí a recollir les molles i els crostons com si fos un joc i aquelles sopes eren el nostre plat més estimat. Sopes morals, que reunien la família al voltant d’un mateix esforç. Sopes morals: i aquest esforç, i aquesta comunió elevava les sopes de molles al plat estrella del nostre imaginari. Després hem anat a París i hem cremat totes les naus i el mar tot sencer com si fos de paper. Obrint i tancant el calaix i recollint crostons el meu besavi no va voler donar-me cap lliçó de severitat: ben segur que si hi haguéssim arribat a temps m’hagués dut a París i hauríem estat el nét i l’avi més brillants de la ciutat. El meu besavi era generós i alegre, amable, hospitalari. Ens ensenyà a estimar les coses que estimava. De vegades algú li deia que recollia les molles perquè havia viscut una guerra. Ell responia que les sopes no eren l’estalvi sinó la felicitat, i que no volia ensenyar-nos a escurar sinó a jugar. I que les lliçons s’obliden però els jocs perduren com un gest, com un mite dalt d’un pedestal, i que ja les conclusions ja trauríem quan ens féssim grans.

Duran surt amb cara de cadàver d'ençà de la nit electoral. En qualsevol altra persona aquesta cara inspiraria pietat. La seva cara de cadàver, però, és una mostra més de la seva misèria polítia i personal. Si Duran estés afectat per la reedició del tripartit, sincerament afectat per aquest fet, el que hauria de fer és aguantar com aguantem tots, com aguanta el Mas que està donant aquests dies una autèntica lliçó d'heroïcitat. Enfonsar-se ara no és de dèbils, sinó de mediocres. Però aquest no és el cas de Duran, no arriba ni a mediocre.

Duran és l'ambició de ser ministre estroncada, Duran és l'Espanya que se li ha fos, perquè ell només ha pensat, sempre ha pensat en Espanya. I no per espanyolisme, sinó per vanitat. Duran és el "póngame el más grande que haiga", pura vanitat, pura pantomima, i aquesta vanitat, i aquesta pantomima, li han impedit sempre estimar Catalunya i ha volgut sempre abarcar Espanya. Duran és incapaç de qualsevol qualitat, només vol quantitat.

Ara, quan el deliri de ser ministre se li ha acabat, ha mort per dins encara que segueixi viu i per això fa cara de cadàver. Convergència i Unió, per separat i conjuntament, s'haurien de treure aquest mort de sobre perquè no podreixi la resta de pomes del cistell.

El consol de Duran ha de ser que si hagués estat ministre d'Exteriors hi hauria hagut cas Duran: com hi ha Déu!, i escolta, la justícia comunitària és molt més seriosa, i molt més esmolada, que l'espanyola. Aprofitem per fer net, i que aquest gran farsant no ens faci caure mai la cara de vergonya a tots plegats.

La Míriam és una princesa d’onze anys bellíssima i molt dolça. Fins als 4 anys no va parlar i els metges creien que era sordmuda. Ni era sorda ni era muda: tenia un trastorn en la parla i anòmia: la impossibilitat de recordar i de relacionar el nom amb la cosa. La vaig conèixer la setmana passada, gràcies a la psicòloga Marta Torra, que em va permetre d’assistir a una sessió amb el permís de la mare de la Míriam i també de la nena. Els pares reaccionen de vegades amb terror i de vegades amb vergonya davant dels problemes dels fills. La feina de psicòlogues infantils com la Marta Torra salven de la marginació i de l’ocàs la vida de molts nens que sovint reben diagnòstics precipitats i són així condemnats a tractaments que no tenen res a veure amb el que els passa o directament abandonats perquè ja tothom creu que no hi ha res a fer. Amb un infant sempre hi ha alguna cosa a fer. Sempre hi ha un camí, una possibilitat. D’ençà que la Míriam és tractada per la Marta ha millorat extraordinàriament la seva parla, els seus testos d’intel·ligència puntuen molt més alt i les seves possibilitats d’incorporar-se a una vida normal creixen cada dia que passa. Val la pena que els pares desesperats recobrin l’aplom i es posin en mans dels millors professionals. Sempre hi ha un camí, sempre hi ha una possibilitat. Cal dir també res no seria possible sense la gran lliçó de la Míriam: s’adona perfectament que no és igual que els altres nens, i t’ho diu, i sap que mentre els seus amics estan mirant la tele o en una festa d’aniversari ella ha d’anar a veure a la Marta per aprendre a parlar. Sap que tot depèn del seu esforç, i el fa. Sap que aquest trastorn no és culpa seva, i no es queixa. La tenacitat contra l’abandó. La voluntat contra la rebequeria, avui tan poc de moda. I se segueix esforçant, amb més esforç, amb tot l’esforç. Hola, Míriam: ets la millor.

Hi ha una mania, una mania que em causa tota classe de disgustos, de contraposar el luxe a l’amor, l’honradesa a la riquesa i sopar en un bon restaurant a la veritable felicitat. És aquest discurs de père Joseph que, he d’admetre-ho, tan nerviós em posa. L’altre dia el feia una lectora. No té res a veure el gust de la tòfona blanca amb l’amor de ma mare, i els mites cadascú té els seus, i els espais màgics cadascú té els seus, i cadascú la seva memòria, i el que importa és el que ens evoca aquell lloc o aquella olor o aquell gat petener -vostè sabrà, senyora meva-. “Cal anar a l’hotel Costes per ser feliç” és una frase tan estúpida com “no cal anar al Costes per ser feliç”. Vagi on li doni la gana, i torni per explicar-nos-ho. És així com vivim, és així com escrivim la història. La felicitat no és un genèric. Cadascu té el seu lloc on retorna, cadascú els seus símbols i les seves icones.

No estem parlant de preu sinó de valor. Menysprear un d’aquests símbols o icones perquè és petit o pobre és tan imbècil com menysprear-lo perquè és gran o ric. Ho torno a dir una altra vegada: quan parlem de memòria de la felicitat no estem parlant de preu, estem parlant de valor. El valor que tu li dónes a una cosa o a l’altra, el que fa gran o petita una cosa és l’amor que algun dia vam posar en fer-la. Cadascú té els seus herois: mare, Laura, àvia, Anna; cadascú té les seves olors, cadascú el terror que es mori l’algú que més estima, i no són millors els uns i els altres i la felicitat no és una recepta i cadascú s’hi apropa a la seva manera. La felicitat, quina paraula, per cert. Detecto una general falta de rubor a l’hora de fer-la servir, sobretot en aquest tipus de lectores.

Però en fi, continuem. No és menys ni més simbòlic passejar pel poble dels teus estius que sopar al Nobu. Tot depèn de la història que hi ha al darrere, de la lletra. Darrera de cada cosa, i aquesta és la meva manera de viure i d’escriure, hi ha un discurs sobre les ganes de dir-te que t’estimo. De ben petit m’han educat, i més que educar-me m’han fascinat, si és que es pot dir així, amb els grans hotels i els bons restaurants. Si no has estat educat o fascinat així és possible que darrere d’aquest llobarro només hi vegis el cadàver d’un peix a la planxa o el sopar d’aquesta nit com el d’ahir i com el de demà. El que importa, el que m’importa, no és el peix sinó que aquest va ser el primer restaurant d’Europa que em va ensenyar la meva mare. El que compta és que aquella nit mare estava fantàstica, el que compta és que vaig entrar en un conte de meravelles i miracles i aquella fascinació és el que sempre haurà d’acompanyar-me. Aquella fascinació primera i no el llobarro, senyora meva, evacuat suposo que com a molt deu o dotze hores més tard de la nostra trobada.

Per parlar del luxe, com per parlar de qualsevol altra cosa, s’ha de saber de què es parla. No es pot menysprear el Drolma ni oposar la suposada autèntica felicitat al fet de sopar al Drolma perquè és una estupidesa com una casa. Què és més estúpid, creure que seràs feliç per anar al Drolma o creure’t que seràs més feliç justament per no anar al Drolma? Per parlar del luxe has de saber de què parles, perquè si no fas el ridícul. Fa el ridícul el nou ric que té més diners que idees sobre com gastar-se’ls i fan el ridícul els que no tenen ni una cosa ni una altra i volen donar lliçons al respecte. Dius que sopar a L’Ambroisie no és important? I tu què saps? Has anat a l’Ambroisie? Hi ha hagut algú a la teva vida que t’hagi explicat una història meravellosa que passava en un portal de Place des Vosges? A veure, tu, el de la veritable felicitat: què t’espanta, de L’Ambroisie? El preu? El prejudici? La ignorància? Haver de revisar les teves màximes?

I després hi ha, esclar, la il·lusió diferent que a cadascú de nosaltres ens fa una cosa o l’altra. Això ens converteix en millors o pitjors? En innocents o culpables? Què t’agrada més? Els tres porquets o La caputxeta vermella? Estem parlant d’això, i obsessionar-se amb el preu és no haver entès res, és haver perdut el fil de la història. Deixem, per tant, l’Olimp dels altres en pau. Que cadascú pugui fer en pau el seu camí de retorn al sorral de la infància.

Un altre tema, una mica diferent però tampoc tant, és que alguns lectors, això va passar fa uns dies, alguns lectors que no són la lectora que he esmentat en el paràgraf primer, per diferenciar-se de mi, per oposició a mi, es diuen a ells mateixos la gent treballadora: i jo què sóc? Algú es pensa que aquestes pàgines s’escriuren soles? Les trobin més bones o més dolentes, algú es pensa que aquestes pàgines s’escriuen soles? Algú es pensa que el dietari que vaig presentar pel meu aniversari es va escriure sol? Algú es pensa, agradi més o agradi menys, que Les Nines, el programa que dirigeixo i presento a Canal Català, es fa sol? És veritat que estimo amb bogeria la meva feina, però ben segur que treballo. Treballo i me’n surto per poder anar al Drolma. Pagant. Atencions per part de la casa? Totes, moltes gràcies. Però pagant. Treballo com vostès. Les mateixes hores o segurament més. La diferència entre vostès i jo no és que jo no treballi sinó que jo me’n surto millor. Vull dir que no recorri al discurs de classe per no parlar de les pròpies limitacions. No em digui arrogant per anar al Drolma, més aviat pregunti’s per quin motiu, si tant treballa, no pot anar-hi vostè. No li interessa? Està segur o segura que no li interessa? O és que no arriba? Per què? Perquè la feina que vostè fa està mal pagada? Perquè no en sap més i no pot progressar perquè és un poc imbècil? No volia parlar d’anar al Drolma? Doncs parlem d’anar al Drolma, de poder anar al Drolma! Escolti treballador, una pregunta, a vostè què li passa? Per què cobra tan poc? Per què no es busca un altra feina? No se sent capacitat? O és vostè un d’aquells que diu que el món no el valora o no la valora prou? Que les coses estan molt malament? I quina és la seva aportació? Hi ha molt gent que se n’ha sortit brillantment des del fons de misèries molt més cruels que la seva. La humnitat és bàsicament l’orgull d’aquesta gent. L’hi torno a preguntar: vostè què fa, què ha fet? No es tracta d’anar al Drolma, naturalment. Es tracta de no fer trampa. I és fer trampa reduir el discurs sobre el Drolma a que costa molts diners i que la tòfona blanca no fa la felicitat. El tema no és que el Drolma sigui car, sinó que vostè no hi arriba. Insisteixo, pregunti’s per què. El tema no és si la tòfona blanca fa la felicitat: a mi m’encanta, però què té això a veure amb què estimi tant la meva mare o amb que porti fatal aquests dies de no estar bé amb l’Anna? A qui se li acut comparar un amor amb una lluç o amb una patata? I esclar, aquestes comparacions es fan i son exasperants. I encabat vostès diuen: “segurament al Drolma no hi podrem anar mai” com si fos una sentència divina o una prohibició perquè tenim una dictadura. Que vostè vagi al Drolma o allà on sigui no depèn de res més que del seu treball, de la seva vàlua i del seu treball. Poden guanyar molts diners i preferir fer d’altres coses. Inclús pot ser que prefereixin no guanyar tants diners perquè amb una vida més senzilla ja en tenen prou. Molt bé. Però aleshores no diguin burrades.

La gent treballadora? Ni família ni res que no sigui escriure, escriure totes les hores del dia. Vostès què fan? I per a què dóna? Si volen comparacions, i deixo clar que jo no vull comparacions perquè em semblen completament inútils, aquests són els termes.

L’Ambroisie (Pacaud). 9, Place des Vosges. París. Si Déu va imperfectes els homes, Pierre Le Moullac, cap de sala de la casa, no pot ser un home. Prenguem el fil conductor dels ous per explicar com gira l’any a L’Ambroisie. A la tardor, de seguida que arriba la tòfona blanca, hi ha els ous, dos ous, al damunt d’una lleu crema d’espinacs i com illes enmig d’una emulsió de celerí. Hom hi ha ratllat al damunt i amb generositat la tòfona tan preuada. L’ou és la base preferida de Bernard Pacaud. Ous a la florentina, tres minuts de cocció. A l’hivern hi ha els ous empanats amb tòfona negra, ous com si duguessin abric, i uns bastonets facrcits molta tòfona per sucar, una meravella. És la metàfora sofisticada de l’ou passat per aigua de l’esmorzar, la metàfora nocturna, i il·lustrada, com si l’ou menestral, utilitari, quotidià tingués habitació al Costes i hagués llegit Balzac. A la primavera, per celebrar el desglaç i la natura exultant tenim els ous amb una delicadíssima crema d’espàrrecs i una cullera curulla de caviar per menjar-te’ls. Aquest ou petit i aparentment insgnificant és tots els fulls que han caigut del calendari, el principi i el final del cicle i ha tingut tots els colors i tots els gustos. Des de la senzillesa d’aquest ou s’ha pogut explicar tot el conte. El caviar i les tòfones són l’accent, “la vella retòrica de David o Géricault”, i només l’ou, tan conegut, tan habitual, és el subjecte de la narració, l’explicació literal, i la simbòlica. Els ous de Pacaud contra la pedantaria, contra la farsa. Vols canviar la història? Els ous de Pacaud contra Roma. Només des de l’arrel s’arriba a l'alçada. No busquis més i concentra’t en qui ets. Vol un argument per escriure una bona novel·la? Noi estima noia: l’ou, l’arrel. La resta posi-ho del seu talent: Pacaud, Le Moullac, l’univers.