Justament el problema és plantejar les relacions humanes en termes comptables. És un sistema molt de l'època, perquè vivim en una època pessimista, tremendament superficial. Però no és el meu sistema. Ni em sembla que les coses funcionin així. Comptabilitat interna i externa, dius, no crec que la relació entre les persones respongui a unes balances fiscals, igual que no crec que sigui aquest el problema Catalunya-Espanya. Estic tip de veure gent que estima gent, amb resultats ruinosos pel meu gust. Què saps tu de què volen els altres?  Què saps tu del que els altres esperen de tu? Quan ho creus saber és quan comences a comprar la gent, o  a creure que la gent es pot comprar. Ningú, en el fons, no es pot comprar; això de la corrupció només és intercanvi d'iguals. El que ens lliga a les altres persones és la veritat que hi veiem reflectida, la veritat que som capaços de reconèixer-hi, la veritat que compartim, i que s'engreixa o s'aprima sense que en sapiguem del tot les causes perquè no som Déus i canviem, i no sabríem dir tampoc exactament quina veritat i quina mentida som: en resum, que tenim d'etern i substancial. Aquest és el misteri i la gràcia de la vida i d'estimar. Per això mai paro atenció al que els altres pensin de mi, en general. Deu haver-hi gent que creu que sóc un amargat, d'altres un antipàtic, d'altres que sóc una gran persona, n'hi ha, em consta, que em consideren alegre, d'altres un fill de puta i fins i tot n'hi ha que es pensen que sóc Proust. Francament, el que pensin els altres de mi, en general me la bufa. Jo només visc a través d'aquelles persones en les quals reconec la meva veritat: els meus sentiments, els meus ideals, la meva manera d'estar al món i d'anar per la vida, allò que estimo. Jo tinc les meves normes i amb ningú altre les he posat tant en dubte ni les he distret tant com amb tu: entre tu i jo hi ha una veritat molt prima però bella, per això, malgrat la fragilitat, s'ha aguantat l'amistat. Ara: per això mateix, amb els altres fes el que vulguis (ells sabran quina relació tenen amb tu), però si a mi em tornes a ficar dins d'un article que em revolti l'esperit, et pagaré amb la mateixa moneda; fins que em cansi i t'ignori, i si no et surt a compte o em trobes una rata, doncs què hi farem. Tu no ets el meu flautista d'hamelin.

El gust de Roger Mas

Una forma barata de demagògia consisteix a dividir el món en dues meitats i negar a l'altre la capacitat d'estimar. Una altra forma barata de demagògia consisteix a menysprear sistemàticament tot allò que l'altre estima només perquè a tu no t'agrada o no ho coneixes. Una tercera forma barata de demagògia consisteix a exaltar el teu món molt per damunt del seu valor i rebaixar el dels altres més del que es mereix, per inseguretat o por. Hi ha una quarta forma de demagògia, barateta també, que consisteix a fer servir la literatura per exhibir el teu gran cor, el teu refinament, la teva valentia o fins i tot la teva bona educació; vaja, per donar lliçons de moral als altres, com un vell eclesiàstic, aprofitant-te del candor de la gent. Els escriptors amb vocació de polemista hem de mirar sempre de no excedir-nos a l'hora d'utilitzar la demagògia. La literatura no pot ser el teu castell; el teu castell has de ser tu i la literatura ha de ser el teu emissari. L'emissari ha d'intentar persuadir, agradar, donar esperança. Per sortir-se amb la seva, de vegades ha d'utilitzar la demagògia i la força, naturalment. Però si s'excedeix,  tard o d'hora acabarà penjat dels collons i després ignorat, com un Mussolini. No és veritat que la literatura se sostingui sobre ella mateixa ni que sigui una arma defensiva: L'art se sosté sobre l'amor a la vida, i això vol dir que ha de servir no només per millorar la teva vida sinó també la dels altres. Quan només està al servei de les teves ficcions i el teu castell, és quan acabes creient que el granet que t'ha sortit a la cara era el tema important de la conversa. Dit més clarament, que no servia per deixar de dir, potser, coses més gruixudes.

La crisi, la crisi, tothom parla de la crisi amb aquella angúnia que, fa molts anys, envaia els pobles de muntanya quan algú cridava que venia el llop. Doncs fa bé la gent d’estar espantada perquè em temo que no ve pas només una crisi, sinó que en vénen dues. A saber, d’una banda hi ha la crisi financera, que és d’abast mundial i que és producte de la desestabilització del dòlar, i de l’altre hi ha la crisi de la construcció, que és un problema particular espanyol i que ja veurem com resoldrem perquè toca la base del nostre sistema de creixement. La forta davallada en la venda de pisos d’aquest 2007 no és només conseqüència, com sovint es diu, la desacceleració econòmica general. El desinflament mundial hi contribueix, però la crisi de la construcció té vida pròpia i es veia venir des de feia anys. ¿O és que algú es pensava que el preu d’aquestes caixes de pets que els promotors en diuen pisos podia anar creixent fins a l’infinit, o és que algú es pensava que el parc d’habitatges es podia anar ampliant indefinidament? Les crisis tenen, en el sistema capitalista, una funció purificadora, serveixen per rebaixar els nivells de fum que genera el diner. Aquí els nivells de fum són escandalosos. La quantitat de gent que ha fet diners sense fotre brot, excessiva. En caurà una de bona. Jo de vostès em posaria a cobert i, si fos polític, miraria d’organitzar el futur sobre la base de l’esforç i la intel•ligència.

Els  amants de la tètrica història d'aquest país, hi ha un llibre que us podeu comprar aquest Sant Jordi sense por d'equivocar-vos: és El bibliobús de la llibertat (Símbol editors). El llibre ressegueix, dia per dia, l'èxode dels intel·lectuals catalans republicans el gener de 1939. Rodoreda, Fabra, Rovira i Virgili, Benguerel, Oliver, Murià i d'altres van fugir junts a França i el llibre explica el trajecte i les vicissituds del viatge a través de la veu del conductor del camió on anaven i també del meu amic Quim Torra que ha bastit una narració paral·lela, completíssima per acabar d'orientar el lector. El llibre comença amb una carta inèdita de Trabal a la seva filla i s'hi troben escenes impagables com ara aquella on la dona de Fabra esbronca el seu marit: "ja t'ho deia jo que no et fiquessisn en política". Pel que fa a mi, com no tinc llibre per vendre aquest any, heus aquí un trosset intrascentent i tonto (no vul que l'editor se m'enfadi), del llibre que estic escrivint. Això sí: els que encara no tingueu el Companys no estaria de més que fessiu una obra de caritat i en compressiu un exemplar! En fi, el bocato di cardinale, bona diada:

6.3.08
He llegit el llibre de Xavier Febrés sobre Les dones de Josep Pla. És distret -i suggerent. Malgrat els esforços que Febrés fa per mantenir-se dins dels límits del pudor i la decència, acabes amb la impressió que l’escriptor empordanès va anar tota la vida amb l'escamarlà sota el braç. El sexe hauria estat una de les seves grans preocupacions -si no he entès malament el llibre. En alguns moments li hauria donat, fins i tot, més mal de caps que la censura. És possible?

El Xavier, de qui ja he parlat, sol dir que Pla és l’autor català que ha cardat més. Ho diu per afirmar la superioritat de la seva prosa d’una manera contundent i efectista, em sembla. Per això cada vegada que li ho sentit dir no he pogut evitar de preguntar-me: tenir una bona marca en aquest punt m'ajudaria a escriure millor? No ho sé, tot i el risc de sonar simplot, potser sí. El sexe refreda el pensament i dóna un toc realista a les idees. Et posa en relació amb la imaginació. És una gran escola de la vida. T'ajuda a tenir present que no només no es possible tenir tot el que un vol sinó que tenir alguna cosa sovint no serveix per gaire més que per decepcionar-te –de vegades al cap de cinc minuts.

Ara que he llegit el llibre de Febrés, però, i he pensat una mica sobre el tema, tinc un matís a fer. Jo no diria que Pla és l’escriptor català que ha cardat més; jo diria que és el que més fósfor ha gastat pensant-hi. Això si es vol donar a entendre, de manera més o menys punyetera, la superioritat de la seva prosa. Perquè la força de la literatura planiana no vé de les estadístiques de resolució sinó de les possibilitats frustrades. Com tota la bona literatura, està feta amb els excedents de la imaginació, amb el peix que ha quedat per vendre i corre el perill de podrir-se.

Com em deia el Salvador ahir, amb el seu habitual estil, tan gràfic i directe, "si ens ho haguéssim follat tot no escriuríem, portaríem l’empresa dels pares." Exacte!

Pla, amb el seu estil més moderat, deia que l'home és un animal sensual. Hi ha una entrevista que li va fer el filòsof Salvador Pannikar cap a l’any 1965 en la qual es declara partidari de les religions per la seva vocació antisensualista, pel seu proselitisme a favor del seny i la raó; és a dir, per la seva funció compensatòria. Em sembla que és un argument a favor de la meva sospita, diria que avalada pel llibre de Febrés, que Pla és l’escriptor català que ha anat més trempat, que ha sentit amb més força l’erotisme, aquell passatge de Montaigne que cita a Notes disperses: “Els déus ens han donat un membre desobedient i tirànic, que intenta sotmetre-ho tot al seu desig com un animal furiós"

Si cardar és important per escriure, pensar-hi encara ho és més i Pla se'n devia fer un tip. Per més que cardés i, com diu Febrés, tingués barra lliure en algun putiferi de Palafurgell, durant un temps, és evident que no va cardar tant com hauria volgut i que això li va donar temps i forces per escriure. Malament la gent que carda tant com vol: no fa res. Un altre gran escriptor català que també devia cardar bastant, però no tant com va voler i ben segur bastant menys que Pla, és Joan Maragall. La nombrosa prole que va tenir confirmaria aquesta tesi. L’assaig que Pla li dedica a l’obra completa dóna a entendre això mateix. La seva obra és un altre indicador. Maragall és un escriptor totalment decimonònic, en aquest punt, era una olla a pressó, un volcà contingut per l’educació i el sentiment de culpa. En un entorn més liberal probablement s’hauria estalviat unes quantes estades al sanatori; fins i tot, potser s’hauria estalviat morir tan jove. Hauria destil·lat el bo i millor de la seva obra amb més calma i serenitat (...)

Sempre, un dels millors moments del dia és al matí, quan surto de casa i noto el primer raig de llum que em pica els ulls i l'airet que em renta la cara. Aquest primer bon dia del món m'omple d'una alegria tan sana i refrescant  que, en el mateix instant que l'ascensor arriba al zero i veig el carrer, a l'altra banda de la porteria, ja l'espero, i tiro cap a la sortida amb un entusiasme de banyista que corre cap al mar a capbussar-se un dia xafogós d'estiu, tot saludant pel camí -naturalment-, el senyor conserge. Els dies de cada dia, aquest plaer és més curt que un esternut. De seguida quedo engolit pel trànsit i la gent i les meves obligacions i problemes. Però els diumenges, que la ciutat és buida i el cel sembla més alt i els carrers més amples; que els arbres es veuen més verds i grans i fins i tot l'asfalt té una textura més humana, el moment s'allarga i és com si la vida se m'anés ficant dins del cos a poc a poc. L'única cosa que passa, naturalment, és que trigo més a despertar-me. El cervell va més lent, les cames més feixugues, els pensament són estranys, inconnexes; el sorolls del carrer ressonen llunyans, com si els escoltés des de dins d'una bombolla de vidre. La pell és molt sensible (és l'hora ideal de les mamades: perdó és una broma). Si fa fred m'embolico dins l'abric amb un gest manyac, igual que si rebés una carícia, com quan la mare em tapava a mitja nit; si fa sol el primer raig al clatell em posa la pell de gallina. Quan el cel està tapat camino jeperut com si dugués un pes a sobre i, si passa algú, el miro de reull, igual que un delinquent. Quan fa bon dia, el meu cos es redreça, la meva cara busca la llum i semblo un girasol. M'agrada mirar el cel, de bon matí, quan és tibant i net i la llum no li ha desfet aquell blau tan consistent i juvenil, encara. Els dies que ha plogut, respiro fondo. L'asfalt brilla i de vegades es fan, molt arran de terra, petits arcs de sant martí. Quan trobo un bar obert m'hi fico dins. Demano un cafè i alguna cosa per menjar. Si pot ser em poso prop de la finestra, i miro fora: Els cotxes aparcats, un vellet que s'arrossega, una senyora que passeja el gos, un plàstic que s'emporta el vent, o un jove que torna a casa fent pudor de fum i alcohol. En definitiva, contemplo la olímpica mandra de diumenge i, si tinc paciència, torno a casa que el carrer ja s'ha animat. Quan al bar té una màquina del milió, sempre hi ha algun desventurat jugant-hi. Cada vegada que prem els botons, es desencadena una musiqueta esgarrifosa, que m'emprenya, però que m'acaba de despertar i em recorda la immensa sort que tinc.