Quan era més petita creia que no podiaser Nadal a Barcelona perquè no hi havia aquelles muntanyes queenvolten la plana de Vic i que tant s'assemblen a les de suro quecada any posàvem al pessebre. Tampoc no hi feia fred, a Barcelona,ni hi havia camps i turons per on devien passar els pastors per durregals al nen Jesús. De nit, dalt dels turons hi havia estels deNatzaret penjats del cel, i cada vegada que els buscava només en veia un, que de ben segur era el que duia a l'establia. Sempre vaig creure que la comarca d'Osonaera el més semblant a Betlem, i encara ara tinc la sensació queTaradell és l'únic lloc on he crescut sense fer-me gran del tot.Tots els seus escenaris em porten els mateixos records cada cop quem'hi deixo caure. Enguany, com que la cosina més petita ja nos'adorm pels racons, anem a la missa del gall per primera vegada. Hianem a peu, i és bonic veure llum a totes les finestres i sentiralguna nadala de molt lluny. Els carrers són deserts, i els pocs quehi transitem ens dirigim a l'església. El capellà desvarieja unamica, i m'adono que aquesta em semblaria una missa com les altres sino fos perquè és tan tard i avui hi som tots. Miro enlaire i revéaquella sensació de petitesa davant del misteri que deu ser Déu,davant de la fe que sempre ens acompanya i que ens consola més queno pas ens redimeix. Les columnes que hi ha pintades al fons i quesempre havia desitjat tocar per comprovar que no eren de veritatcontinuen impecables, i miro les meves cosines petites i recordo comnomés hi havia dues coses que m'imposessin un respecte immens,segurament desmesurat: les esglésies i el meu avi Vila. A missa,sempre havia cregut que creuar les cames era de molt mala educació,i ho havia de ser per força perquè amb les cames creuades s'hi estàmolt còmode i a missa no s'hi va per estar còmode. Per no semblaruna nena petita mai no volia asseure'm quan tocava estar dret, i el capellà ja podia fer la seva, que jo m'entretenia mirant elsostre, tan alt, que tan de respecte imposava i era alhora tanfascinant. Suposo que una mica també és per això que tinc feencara ara, passats alguns anys. Les nits de Nadal ens ha vistcréixer, però no ens han fet nens grans.

Tota la setmana que tinc ganes de plorar i no sé si estic trista o de molt mala llet o totes dues coses alhora. Veig una vegada i una altra les imatges del Macià agafant com pot la seva bossa d'escombraries, i el Lluís darrere la porta de l'autocar que no té prou mans perquè li han tret el cinturó i li cauen els pantalons. Mai abans s'havia humiliat tant uns detinguts. Mai. Però els espanyols són així d'estúpids i no saben que la humiliació i l'escarni els posa a cara descoberta: “Hola, som uns fills de puta i venim a acabar amb vosaltres”. Ja ho sabíem, però va bé que ho diguin. Divendres llegeixo la interlocutòria i la ràbia avança la tristesa perquè no té ni cap ni peus. Garzón és un boig amb un ego tan gran que el fa capaç d'escriure bestieses sense cap vergonya, perquè un jutge amb una mica de decència no es posa en evidència amb tanta facilitat. Presumeix de dormir 3 hores cada dia de tant enfeinat com està, però el cert és que a l'Audiència Nacional pràcticament només hi va quan té ganes de desfogar-se, i és així com empresona independentistes, intenta processar Pinochet, Franco o Berlusconi i tanca diaris o il·legalitza partits, i la resta del seu temps el dedica a fer conferències per ensenyar al món que és més valent i poderós que Superman. Baltasar Garzón té unes quantes querelles pendents de resoldre al Tribunal Suprem i tard o d'hora ell també acabarà processat perquè fins i tot Espanya sap triar els soldats que li convenen.

Aquests dies tothom parla i tothom es confón de bàndol. Que ningú no s'equivoqui: això és la guerra i no ha fet res més que començar. “La Generalitat som tu i jo”, això és el que s'ha de tenir present. Perquè amb una sabata i una espardenya van construir un país.

Aquest vespre el mestre Springsteen roda al tocadiscos per tornar a fer-nos creure que tot arriba si hi poses fe, i esperança, i totes aquestes coses que fa temps que pensem que sempre han volgut dir massa. Continua rodant quan tothom ha marxat i hem calmat l'eufòria barrejada amb tendresa que només Thunder Road és capaç d'evocar, i m'assec a fora i fumo i el món també roda encara que estiguem sols, encara que continuem pensant que hi ha d'haver un lloc on tornar malgrat que això hagi deixat de preocupar-nos tant. M'assec a fora i fumo, a dins sona Racing in the street amb el crec-crec del disc ratllat i aquell so metàl·lic tan real. Fumo i miro el cel, i van arribant els amics d'aquell veí que fa anys o el xiuxiueig d'aquell altre al telèfon, que estima en silenci i fora de casa només quan cau el vespre. Penso en el que hem viscut i hem superat, en tot allò que ens ha fet més forts i de sobte em sento tranquil·la i contenta que la nit pugui començar a lliscar així, sense res més que un cigarret als llavis i un somriure ple que segurament no pot veure ningú més que la Tusca, la gosseta, que de tant en tant treu el cap per comprovar que continuo aquí i que tot va bé. I tot és plàcid, i tot roda i tot comença i acaba al mateix punt, i tot torna tard o d'hora per recordar-te que la vida és ben bonica fins i tot quan no saps on ets. Les ferides tancades sempre donen aquella satisfacció humil i silenciosa, i avui tot truca a la porta i la porta és oberta i tant ens en dóna. Potser sí que pel camí hem perdut alguna cosa, potser sí que ara ens sentim més tranquils i els nostres fantasmes s'han quedat a viure a casa. Però no hi fa res, perquè tampoc és la primera vegada que el que ha arribat amb desordre i que crèiem així per sempre en realitat és aquí per acabar endreçant-nos. No cal parlar gaire: amb el món ja ens ho hem dit tot i el que no hem dit potser és perquè tampoc calia.

Oscar Wilde ja va capgirar la història de Salomé per ficar la protagonista en la perversitat d'un fosc desig sexual per Jochanaan, que vindria a ser Joan Baptista, i Richard Strauss en va fer el musikdrama que divendres s'estrenà al Liceu. Montserrat Caballé ja va quedar ben disgustada l'última vegada que Salomé es va representar al Liceu quan li van dir que la dansa la ballaria una noia de més bon veure que ella, i perquè no se'ns enfadés van posar la diva i el seu cos ben amunt, des d'on pogués continuar sentint-se important. Aquest cop, però, l'indignat ha estat el públic en veure que la dansa de Salomé és una breu fel·lació -per dir-ho fi- a tots els comensals que amb més o menys sobresalts gaudeixen d'un sopar al llarg d'una taula amb estovalles blanques. Tot plegat deu ser el que més s'assembla a les festes que Il Cavaliere organitza a Villa Certosa: la festa a la mansió i la festa als mitjans, que no tenen altra feina, perquè després de repassats tots els convidats Salomé projecta un vídeo on es veu com el tetrarca intenta abusar d'ella quan tot just era una adolescent, talment aquella noia que assegura (després de tants ensurts) haver gravat Berlusconi a la seva habitació. El vídeo en qüestió és rebut amb horror pels jueus presents al banquet, mentre que un parell de capellans naturalment catòlics fan que sí amb el cap i aplaudeixen tímidament: vés a saber sí ho fan perquè troben que està molt bé que surtin a la llum les atrocitats o si tot plegat respon a un acte de compassió dels genials directors d'escena, tan moderns ells, per mirar de compensar una mica el menyspreu amb què els jueus són tractats durant tota l'obra i de passada escopir l'Església, que sempre surt gratis.

Però potser el més greu no és haver convertit la dansa en unes mamadetes (i perdonin la grolleria), sinó haver tergiversat amb ganes tot l'argument. Salomé mata qui en realitat se suïcida, de manera que si no saps gaire de què va la història penses que són tots uns mentiders i que amaguen el suïcidi per algun motiu (moral!) que serà més o menys determinant en el desenvolupament dels fets. Perquè, per sort o per desgràcia, encara no ha arribat el dia en què fins i tot s'atreveixen a canviar el llibret. Al final resulta que Joan Baptista, el cap del qual descansa en una safata d'argent, ressucita. I som-hi que no ha estat res. Entre el públic n'hi ha que riuen perquè de veritat el muntatge els fa gràcia, d'altres que riuen dels que se'n riuen i encara uns que riuen per no plorar. És vergonyós.

L'ovació a la sueca Nina Stemme, que representava Salomé, fou tan antològica com la xiulada que s'endugueren Guy Joosten, director d'escena, i Martin Zehetgruber, escenògraf. Esbroncada monumental com mai no l'havia vista. “Buuuuuu”, cridaven emprenyats des de platea fins al cinquè pis. Emprenyada preciosa que contrastava amb l'eufòria i l'ovació als cantants i a l'orquestra, divendres també dalt de l'escenari, cada vegada que els genis de la modernitat desapareixien de la vista del públic, que està força tip d'haver de pagar per veure barbaritats presentades com a obres mestres amb l'excusa de la modernitat, i que a sobre després se'l titlli de carques.