buscar     ok
  Llibres de l'autor   Dijous, 21 d'agost de 2014
  A A A

Dijous, 3 d'abril de 2008

Dubtes i sospites

 
Recuperat un cert benestar. La boira d’ahir, pràcticament desapareguda. I em sembla que aquest vespre assistiré a un sopar-tertúlia on es tractarà d’un tema que m’apassiona. Qui va ser realment Garcilaso de la Vega? Es deia Garcilaso de veritat? Perquè, és clar, la pregunta, la gran pregunta, és si resulta creïble que una cultura com la catalana passés de sobte d’una extraordinària producció literària a l’Edat Mitjana (Llull, Arnau de Vilanova, les Cròniques, el frare Eiximenis, Metge, Turmeda, Jordi de Sant Jordi, March, Roig, Roís de Corella, el Curial e Güelfa, el Tirant), una cultura així, passés dic, d’una producció d’una tal categoria  -gràcies Riquer, d’haver-nos-la descobert!- al desert immens que suposen els segles XVI, XVII i XVIII, només amb les minses, escadusseres i no gaire brillants aportacions de Pere Serafí, un poc de Timoneda, les Cròniques de la ciutat de Tortosa, el rector de Vallfogona (amic de Lope), el sobrevalorat Baró de Maldà i el menorquí Joan Ramis. Tres segles i només això? Com pot ser que la qualitat literària s’estronqués de sobte pràcticament després del Tirant i no es reprengués fins a mossèn Verdaguer, nascut a Folgueroles el 1846? És creïble això? Ens ho podem empassar? La veritat és que resulta, si més no, sospitós. Però hi ha gent que hi treballa, que es dedica a esbrinar a partir de documents el que pot haver estat una gran tergiversació de la història. D’una història oficial d’Espanya que comença el 1516 amb Carles I, tan sols 26 anys després que a València es publiqués el Tirant lo Blanc. I em sembla que en sentirem a parlar molt, de tot això. De moment, aquest vespre m’agradarà escoltar què diuen de Garcilaso.

 

Imprimir ·  Comentaris (11)


 

Dimecres, 2 d'abril de 2008

Quan no ens acabem de trobar bé

 

Mal de cap, mal humor, molt poques ganes de fer res. Malestar general. El Barça acaba de guanyar a Gelsenkirchen per 0-1 en un partit força mediocre que se li hauria pogut tornar a complicar fàcilment. D’altra banda, derrota de l’equip de bàsquet a Tel-Aviv. Aniré a dormir molt d’hora. Aquest dolor. D’alguna manera penso, però, que el dolor queda en part esmorteït per la convicció que és inevitable mentre els calmants no facin efecte. I crec que molts patiments es podrien atenuar si hi poguéssim descobrir una causa física. Recordo ara haver llegit que Kant, de jove, era un hipocondríac total i que només va  deixar de ser-ho quan va saber que la seva hipocondria era el resultat de ser estret de pit. En fi, resignació tenyida d’humor. Segurament no hi ha cap altra disposició de l’esperit més còmoda que aquesta per a la conducta en la vida quan no ens acabem de trobar bé. Em prepararé un vas de llet calenta amb mel i quatre gotes de conyac i me’l prendré amb un parell d’aspirines. I a suar.

 

Imprimir ·  Comentaris (3)


 

Dimarts, 1 d'abril de 2008

Setge

 

Els únics que podem parlar de setge lingüístic som nosaltres, aquells que en el període d’escolarització se’ns va negar l’accés a la llengua dels nostres pares. Allò sí que pretenia ser un genocidi lingüístic. Recordo els primers temps. Sortíem de casa, dèiem adéu als pares, entràvem a l’escola, fos quina fos, i no enteníem res. No enteníem què ens deien, no sabíem per què ens parlàvem d’aquella manera, amb aquelles “jotes” tan pronunciades, no podíem entendre aquells sons tan diferents dels que sentíem a casa. Ens imposaven un altre codi i no ens n’adonàvem, teníem cinc o sis anys, vèiem només que allò era un altre món, molt poc o gens confortable, per cert. I així va ser tot el batxillerat, totes aquelles mentides, tot aquell ocultament del que realment era el nostre país. De tant en tant, algun salesià valent, furtiu, en hores intempestives, mirava d’ensenyar-nos alguna cosa de la nostra vertadera llengua. I teníem ja setze anys. I va venir aleshores la Universitat i res no va canviar. Bé, sí, alguna optativa, “Lengua Catalana”, impartida amb més voluntarisme que no pas altra cosa. I encara gràcies. I, així, l’any 78 l’ensenyament i l’estudi de la llengua s’incorporà de ple dret a les classes de secundària. I no va ser fàcil, en absolut no va ser fàcil. Hi va haver molta resistència, fins i tot de part dels alumnes, que veien incrementades les seves hores de classe setmanals. Venim d’aquell món, d’aquell món vell i atrotinat que havent de superar molts i molts obstacles aconseguí finalment una llei d’immersió lingüística que pretenia recuperar i normalitzar l’ús del català des de l’educació primera. I surten ara veus reclamant “llibertat” per escollir la llengua d’ensenyament dels seus fills. I dius, de quina llibertat parlen? Aquesta gent, gosarien a Portugal demanar i exigir aquesta mateixa “llibertat”? Ens prenen ben bé pel “pito del sereno”. Escolti: a Catalunya no hi ha setge a l’espanyol. N’hi hauria d’haver, però no n’hi ha. A Catalunya, la consciència ens fa covards a tots. La llei d’immersió és mentida, és falsa. No vull dir que sigui mentida que hi hagi aquesta llei. Dic que és mentida que es compleixi. I representa que quan una llei no es compleix hauria de passar alguna cosa, però no passa res, res de res. De manera que a aquests que parlen de llibertat jo ni els escolto. Són forces d’ocupació i l’únic que pretenen és la mort del català i la uniformització de tot en la terrible “jota”. I ja dic, en aquest país hi ha hagut setge lingüístic, sí, però qui l’ha patit i encara el pateix, i el patirà mentre la continuïn considerant llengua autonòmica, és el català. Per desgràcia. I tenim encara aquell temor, aquell temor que algun dia no arribin els nostres fills o els nostres néts a casa parlant una altra llengua. Perquè, miri, jo sí que he patit setge lingüístic. La meva llengua sí que ha estat prohibida i perseguida. Què s’han cregut?     

 

Imprimir ·  Comentaris (5)


 

Dilluns, 31 de març de 2008

El gran mal

 

El relativisme és el gran mal d’avui dia. El relativisme és fins i tot pitjor que el comunisme perquè no aporta cap creença, cap esperança. I aquest mal afecta dramàticament una part important de la joventut d’avui. I Eco ho explica molt bé quan compara aquesta joventut amb un ancià que visita l’uròleg perquè es fa pipí al damunt. Visita l’uròleg, li explica el que fa al cas i el metge li recepta un tranquil·litzant. Bé, al cap d’un mes l’ancià torna a la consulta de l’uròleg i li diu que ja està curat. Curat? Què vol dir, que ja no es fa pipí al damunt?, respon el metge. No, no. Sí que continuo fent-me pipí al damunt. El que passa és que ara ja m’és ben bé igual, tant se me’n dóna. I així és una part important de la joventut d’avui. La joventut ho està passant igual de malament que sempre, no sap d’on ve, ni on va, ni què li passa, però ara, a diferència d’abans, tant se li’n dóna. Sense creences, sense esperances, sense pàtria. El relativisme. El relativisme pot arribar a autocomplaure’s com si fos una mística, però avui, sobretot, és ja una estètica. Estem perduts. Tot allò que és ronyós, fugaç, escasser, taquí, cric, ranci, ganyó i mesquiner (paraules totes elles que es refereixen a tot allò que espanyol en diuen cutre), la virtualitat i l’absència de sentit jeràrquic configuren l’estètica de la banalitat amorosa, la decadència de les formes eròtiques, sovint en paral·lel amb l’abolició de grans mitologies com la música clàssica i la pintura del grand style. Sí, “La fe dels nostres pares” (Ed. Península, llàstima que només en espanyol), de Valentí Puig, continua essent un les llibres que tinc a la tauleta de nit. I ajuda, de veritat que m’ajuda molt. T’ensenya, entre moltes altres coses, que el relativisme és contrari a la llibertat.

 

Imprimir ·  Comentaris (10)


 

Diumenge, 30 de març de 2008

Sinònim

 

No estic a favor de la paraula tolerància, ni del que significa, perquè, al capdavall, no és res més que un altre sinònim de la indiferència.

 

Imprimir ·  Comentaris (3)


 

calendari