N'hi ha que ja els va bé que la cosa es retardi, que trigui encara una mica més. Segons com, per a ells, com més trigui millor. Ja ho volen, ja. No és pas que no ho ho vulguin, però, si triga encara una mica més, millor per a ells. Sempre hi ha un 30% que no compta, que no té opinió i que al final faran allò que més els il·lusioni. O no faran res i no votaran. Però hi ha aquests altres que deia fa un moment que sí que votaran i que votaran sí. Van a punt mort, però. El seu estatus és còmode, remenen les cireres, o s'ho pensen, poden prendre aproximadament decisions -menys que no creuen perquè qui les pren és naturalment Espanya- i es pensen que són alguna cosa. El país, la nació, continua essent mentrestant un país i una nació ocupats. Aquests no tenen pressa. Ocupen un càrrec, per petit que sigui, i és un càrrec que saben que segurament amb la llibertat deixarien d'ocupar. Són persones que ni tan sols han pogut guanyar unes oposicions i que, per tant, fora de l'administració no tindrien ni ofici ni benefici. Em temo que fan molt de mal. No són ni botiflers. Potser són pitjor, en el fons. Espanya diu que la independència de Catalunya no té sentit. Però la voluntat d'un poble no és doblegable. Acaba arribant allò que tot un poble, la seva majoria qualificada, vol de veritat i essencialment. Acaba arribant malgrat els qui ja els va bé que trigui. No cal parlar, d'altra banda, dels qui diuen ser catalans i alguna cosa més, a més a més. Em sento tan català com espanyol, diuen. Ser espanyol és una opció, o una circumstància, com qualsevol altra. No passa res. Però si ets espanyol, no ets català. Només hi ha lloc per a una bandera i aquesta bandera avui encara està sotmesa a una altra. Tria, i tria bé. No són possibles ni compatibles totes dues coses perquè una, Espanya, vol eliminar, o assimilar, l'altra. Venim de no sé quantes derrotes. Però hi som encara, i ho volem, i ho tindrem. I és urgent assolir aquell estat d'opinió pública en què el sentiment predominant no sigui el de separatisme sinó el de separació. I no sé per què ens hem d'enfadar tant entre nosaltres. Eviteu el màxim crim, estimats: el pecat de la guerra entre germans. No cal afegir-hi res més. Als simulacres d'emergència no m'hi presento mai. Em quedo tancat a la meva cambra o dins d'un lavabo.

Venècia. M'acomiado del grup d'holandesos amb qui he compartit tantes estones .A punt de començar la segona ronda. Passejo pels voltants de Piazzale Roma i de l'estació, i entro a l'església de Santa Maria in Nazareth, o dels “Scalzi”, tal com és coneguda aquí. Segle XVII, els Carmelites. Nau grandiosa, altar major i presbiteri, sis capelles laterals. Paviment de marbre blanc i vermell. El terra de les capelles i del presbiteri és de marbre, potser africà. Als laterals, estàtues de Sant Joan de la Creu i de Santa Teresa, no sé si d'Àvila. Barroc important, si més no m'ho sembla. No havia entrat mai en aquesta església. M'hi assec una estona, un parenostre i el silenci. Surto i trobo un “posto d'Internet”, on sóc ara. Aire condicionat que s'agraeix. Aquesta segona ronda presenta alguna novetat respecte a la que ja s'ha acabat. A Croàcia la parada serà a Dubrovnik en lloc d'Split. Després la continuació serà Corfú i Argostoli. Tornarem a Santorini, però d'aquí hi haurà el salt fins a Catània, a Sicília, i d'aquí a Nàpols, Civitavecchia i Livorno. La ronda segona acabarà a Barcelona. I estarà bé que sigui així perquè hi passarem dues nits abans de iniciar la tercera i darrera que tornarà a Venècia..No he vist encara les persones que representa que he d'atendre i ajudar. Creuo els dits.

Escala a Katàkolo per visitar l'Olimp. Olímpia i tot el que hi té relació. Francament, no val la pena. En tens prou si llegeixes el que diuen els llibres. Tot molt artificial. Una gran comèdia. Per a incauts. Zeus i Hera, i l'estadi o el que en queda. I el monument al baró de Coubertin. Pretesa grandiloqüència. Què vols que et digui! Conjuntar cos i esperit, aquest repte. Però si de jove no formes ben ferm l'esperit, després ja no hi haurà res a fer. En canvi, el cos és sempre que pot perdre pes i estilitzar-se. Olímpia i els déus de l'Olimp.I les danses gregues, fetes de tal manera que et recorden inexorablement quan en el passat Hi havia qui portava turistes d'aquests pobles nostres a la plaça de Sant Cebrià de Vallalta i algú feia veure que es tractava d'una cursa de braus. Allò era una vergonya i la veritat és que això d'Olímpia ho recorda una mica. Al port s'hi està bé, però. És molt bonic i acollidor. Tenen connexió gratuïta i ho agraeixo molt. Mar en calma total i claror mediterrània aquest matí plàcid. Faig el vermut. Això de l'ouzo no m'agrada gens. Demà tot el dia de navegació. Desconnectat. No m'enyoro. Estic alerta de les coses que passen a Catalunya i la veritat és que prefereixo ser-ne lluny de moment. No puc suportar que ens insultem entre nosaltres. Sobretot perquè volem el mateix. Però veig que alguns voldrien que la cosa trigués encara. Viuen massa bé i massa acomodats. I saben, segurament, que en una Catalunya lliure perdrien pes i protagonisme. I influència.

El món dels creuers és un món que soluciona tots els problemes a qui vol fer vacances i no té gens de ganes de pensar. Cal només que decideixi quin circuit, quin itinerari, vol realitzar, triar la companyia de navegació i triar-la bé perquè el tipus de vaixell ho és tot i el serveis de què disposi també, i res més, embarcar-se i deixar que et portin i que els altres ho facin tot per tu. Tot el servei a la teva disposició per tot allò que vulguis. Tant de menjar com vulguis i a les hores que vulguis, tot tipus d'espectacles, botigues, spa, saunes, gims, piscines, sopars de gala, en fi, tot. Surt a un preu elevat, això sí, perquè tot i que el fet d'inscriure's a un creuer és relativament a l'abast de moltes butxaques, després hi ha tot allò que no està inclòs i que ho fan pagar d'una manera segurament exagerada. Les begudes, per exemple. Tot el que no sigui aigua, cafè, te o sucs, tot s'ha de pagar a banda. I cal anar amb compte perquè el primer dia la teva targeta de crèdit queda registrada a la targeta de la cabina que ocupes al vaixell i totes les despeses es fan efectives presentant aquesta darrera targeta. I tot es va acumulant. I més d'un té un ensurt de ca l'ample quan el dia de desembarcar li presenten una factura de crèdit per caure d'esquena. Hi ha després la qüestió de les visites opcionals. En general, són molt bones i estan molt ben organitzades. Però són caríssimes. Exageradament cares. Un pagues les ganes. Tens la sensació de ser literalment espoliat. Per anar bé, per a un creuer de dotze dies compta 3.000€ per cap. Mínim. I a aquesta quantitat potser hi hauràs d'afegir els vols suposant que es tracti de creuers que surten de Venècia o d'Atenes i ja no cal dir res si es tracta d'alguns dels que surten del Carib o San Francisco. Ara: no et caldrà pensar res més. Tan sols deixa't portar. Pot no fer res si el que vols és no fer res. L'aspiració de moltes persones, avui. No fer res i al damunt figurar i aparentar. Vacances al mar! I durant aquests dies, els dies que duri el creuer, i només aquests, pràcticament tot el que demanis et serà concedit. Després, el món real és el món real.

En tinc encara fins al 19 d'agost d'estar embarcat aquí al Neuw Amsterdam. Amunt i avall d'aquesta mar nostra. Una de les escales és Santorini, on som ara. Una passada en tots els sentits. És molt bonic, una de les obres més belles que la naturalesa mai hagi pogut crear. No ha estat l'home, sinó la naturalesa, tal com és també la naturalesa qui pot fer-ho desaparèixer. Santorini, la Santa Irene veneciana. Una impressionat explosió cap al 1500 aC es veu que creà els cràters immensos que després foren inundats per les aigües del mar. Explosions i erupcions constants al llarg del temps. Un dels racons més bells del món, sens dubte. Si més no dels que jo recordo haver vist.. Hi ha qui diu fins i tot que, de fet, Creta i l'actual Santorini (Tira) havien estat un mateix continent i que no fóra d'estranyar que s'hagués tractat de l'Atlàntida. Tant se val. És un gaudi ser-hi i passejar-s'hi i arribar fins a Oia i deixar-te portar pel sentit de la vista. Aquesta blancor i aquests forats enormes. Sensació infinita de petitesa davant les forces naturals indomables.

Però Santorini, avui, no deixa de ser una illa, l'illa situada més al sud de totes les Cíclades, una illa per al record i per al somni. Ara: hi ha una cosa que recordaré per damunt de tot al final d'aquests 37 dies de navegació. L'arribada a Constantinoble per mar. No té res a veure amb el fet d'arribar-hi per qualsevol altre mitjà. Per mar, pel Màrmara, aquest mar interior. De sobte, si estàs amatent, comença a endevinar-se la silueta de Santa Sofia i, al costat, a l'esquerra, l'anomenada Mesquita Blava. Ja són més a prop, ara. Aquella emoció del que havia estat el nostre món. Es distingeix, també, Topkapi, museu i palau. Meravella. Després tot el que continua. La Torre Gàlata. I el vaixell hi passa just. davant instants abans d'amarrar al moll. I al matí, en despertar-te, sempre ben d'hora i des la primera llum del dia, les primeres coses que se t'apareixen són les basíliques, o mesquites avui, tant és, i tens la sensació segura que de cap manera avui pot ser un mal dia. La claror de Constantinoble. Se'n diu Istanbul avui, és clar. Però no sé per què, però sempre m'ha semblat, des de la primera vegada que hi vaig ser, que no fou per mar, que aquesta mena de raça turca otomana, bona gent d'altra banda, no s'adiu gaire amb el paisatge urbà i arqiutectònic del qual s'apropiaren el 1453. Fa 5 segles i mig pràcticament. I sort n'hi va haver, encara, de Viena.