25.4.07

Massa feina, tota mal feta. A les classes d’Història de la Comunicació aviat parlaré per les parets. Al seminari sobrevisc perquè es fa a través d'un diàleg (diguem-ne socràtic) amb els alumnes. No hi recites un rollo sinó que orientes i transmets experiències, et dones com a objecte de coneixement, que és el que ha de ser un bon professor universitari pels estudiants: l'encarnació d'un món i d'una actitud intel·lectual en marxa, un model plausible.

La classe convencional és una altra cosa: davant tens una colla de nois impacients per escoltar un discurs tancat, que es pugui plasmar en uns apunts i que els estalviï d’agafar cap llibre. Ho complica que he aterrat a mig curs i que no hi crec gaire, en les classes magistrals: la teoria sempre he preferit aprendre-la a les biblioteques; he fet moltes campanes i des dels 14 que no agafo apunts. Escoltar-me la veu durant una hora i mitja no és el meu ideal. Les cares dels alumnes encara em desconcentren més que m'orienten. Clavo els ulls en un parell que semblen tenir més paciència i curiositat que els altres, però si hagués tingut temps per fer-me meva l‘assignatura, o pogués convertir-la en prioritat, em sentiria més còmode perquè podria donar visions generals més elaborades o almenys no ensopegaria amb la meva manca de domini del tema continuament.

Si no ets un pedant o un expert, et sents un xarlatà improvisant teories pròpies i un lloro quan recites la lliçó d'un altre. Costa trobar el punt mig i en públic el pitjor és dubtar. I jo dubto molt: entre llegir el que tinc escrit o començar una digressió que no sé si tindré mitjans per acabar-la, entre explicar una cosa o una altra, entre seure o aixecar-me, acabo fent considerables bunyols. Si no quequejés els faria igual o pitjors però no es notaria.

No em queixo ni dels alumnes ni de les classes sinó d'aquesta mala vida que quan no et mata per excés et mata per defecte. No dono l'abast, tot se'm fa una muntanya i tinc un pensar feixuc, d'ordinador vell i sobrecarregat. Pateixo per tot i res no em satisfà. És allò que em deia un estudiant del Seminari: no fuma amb la mateixa actitud el lector que l'escriptor. És exacte: el límit del plaer el marca la intel·ligència i si la major part d'escriptors fumen estressats, com qui s'injecta benzina, és perquè prou feina tenen a escriure. El plaer monopolitza el cervell, no admet mitges tintes, i s'ha d'anar molt sobrat per gaudir de dues coses alhora, per això faig aquesta cara de mal follat: m'he de repartir massa.

Tinc el llibre del Pujol mig abandonat, amb les biografies de Bismark i Napoleó interrompudes, i la bibliografia directe també. L’article de Sapiens fet però per enviar. La factura de Benzina per enviar també. El trasllat del pis, pendent. Pendents les entrades sobre l'Espinàs, el Serrahima i Xavier Pla, i també  la relació entre el pastís Sacher i el Sadomassoquisme i la literatura de sentiments. Fa temps que no vaig a piscina;  setmanes que no toco la guitarra. Aquest dietari mateix necessitaria més d’hores. Juntament amb el llibre del Pujol, res m’interessa tant. Hi crec. I és una sort  perquè l’he de fer a estones lliures (normalment de matinada) i em surt caríssim. Però es una bona base per un llibre i una magnífica plataforma. Es llegeix. El nano de Sant Jordi va venir d'aquí. Avui rebo un sms d’una vella amiga que fa temps que no veig: em diu que és amiga del fill de la Montserrat Roig, de qui parlava ahir. Ahir un correu d’un professor de la casa que em demanava de retirar una entrada que havia llegit el fill d’un amic seu. Aquesta tarda cita amb l’Àlex Gutiérrez, de Benzina. M’ha comprat les cròniques de Viena, Londres, Roma i París, que vaig esbossar aquí. Un dia voldria que aquesta web fos el meu taller-botiga, que tot sortís del dietari.

Tornant a l'Àlex Gutiérrez, no sé què em troba però espero que no tingui pa a l’ull; ja que creu en mi, val més que no s'equivoqui. Dirigeix Benzina, que ara amplia paginat i que és una revista bona mal distribuida. Ell diu que és un problema de solució lenta, igual que la fragmentació del mapa comunicatiu, fruit de la descohesió del país: "Quan dius als alemanys que aquí tenim 200 teles locals flipen" M'agrada perquè té molta mà esquerra i deu manar com si res. És més dur del que sembla perquè la intel·ligència no li ha matat l'expressió de sorpresa permanent que devia tenir de petit. Roman dins seu un fons virginal que protegeix. Si es posa corbata sembla que vagi a casament. Fins les imperfeccions de la cara li donen un toc juvenil, adolescent. No cal dir la cabellera tupida, sense ratlla, de cabells curts i durs, i els ulls gitanescos, que sempre brillen i espurnegen. Té una mirada neta, lliure de ressentiment: no el vaig conèixer de petit, però segur que no es dóna en ell allò que Leopardi deia, que quan retrobes un company d’infantesa t’adones que tu t’has fet gran per la cara que fa ell d’haver patit una desgràcia.

23.4.07

“Sant Jordi: aquest cavaller que va matar el drac i ens va deixar les princeses; quin gran estratega”

He penjat això abans de sortir a gaudir de la Diada i, a mig matí, l’Anna em truca: “Què vol dir l’entrada d’avui, Enric?” Molt fàcil, Ni, que matant el drac Sant Jordi es va carregar també els prínceps blaus. Ell va quedar com un senyor, però als que veníem darrera ens ha deixat amb el cul a l’aire. El drac ens facilitava la feina, als homes; posant-hi collons i voluntat qualsevol podia aspirar a un ideal de noblesa que avui s’ha posat impossible. Amb un drac que tragués foc pels queixals, era senzill lluir-se i senzill saber què calia fer. La diferència entre un covard i un valent, era claríssima. Ara, tot és confusió. Sense dracs que us amenacin, les princeses n’espereu molt de nosaltres, l’home amb vocació de princep blau ha d’excel·lir en sacrificis vulgars i poc lluits, se l'aboca a una vida grisa, de paciència i lletra petita. Ho sé jo, que durant anys vaig aspirar a portar capa. Hi he renunciat definitivament, però assumir que mai no seria un heroi m’ha ocasionat grans disgustos, alguns fins m’han dut al psiquiatre, tot i que cada dia ho porto millor. I ja sé que és patètic, però créixer en un niu de coto-fluix també té els seus problemes, pots arribar a sentir-te massa agrait (en deute) amb el món.

El Macià Alavedra, que té clissat el meu fons quixotesc, li ho deia avui a la meva mare. “El seu fill és un crack, tot i que una mica mimat eh? Es nota que té la família darrera” Estàvem de costat en una parada de Proa signant llibres. Han vingut a veure’m la meva germana petita, la tieta, la mare, o sigui que el comentari venia a tomb: “Està bé sentir-se estimat. Sempre que no t’ho donin tot fet, és positiu”. Suposo que volia dir que convé estalviar ressentits a la societat, especialment que es dediquin a escriure i a pensar. En l’hora que hem passat junts, ell ha signat deu llibres i jo dos. Cap lector ha parat atenció que el seu llibre també l’havia escrit jo. Agut com sempre, el Macià. Quan algú que s’havia acostat a saludar-lo se n’anava sense haver comprat el llibre, saltava: “Això no pot ser, a la gent d’aquest país se l’ha d’educar!”

Per mi, la cosa ha començat bé, però ha decaigut. Encara no m'havia assegut que se m’ha acostat un noi barbut i amb grenyes i m'ha regalat el seu llibre: La creació del mite de Lluís Companys, que em penso que em ve a donar la raó. M'ha fet il·lusió i li he dit que li compraria el llibre, però després m’he fet enrera (vaig curt d'armilla). Trucades de l'Àngels i la Laia que passarien. L’Héctor Bofill, que acabava el torn de signatures quan m‘asseia, m’ha dit que seguia el dietari: “Molt bé, però estàs com una cabra”. M’ha animat, perquè tinc la sensació que el dietari ha perdut des que em guardo sentiments i no escric amb un nus a la gola. També m'han presentat el nét del Solervicens, un d'aquests intel·lectuals fets del fum de la glòria de primers de segle. Diuen que Cambó, que era un animal, ni se'l mirava quan hi havia de parlar per encarregar-li alguna feina. El primer quart d’hora ha estat distret; a més a més, he signat dos llibres; després, sort de l'humor del MAcià, tot i que cada vegada costava més no sentir-se un mico de fira davant de tota aquella gentada que desfilava per la rambla passant de llarg del meu llibre.

A Ona, m’ha vingut un nano de 18 anys que s’havia comprat dos llibres: El Quadern Gris, de Pla, i el meu Companys; m’ha fet una il·lusió boja. Al costat, tenia un fill de la Montserrat Roig, que també escriu: ha publicat dos llibres de contes curts, 300 exemplars del que n’ha venut més. Li he fet un gran elogi de la seva mare: ella i l’Espinàs van ser la primera cosa que vaig llegir amb interès. L’elogi no li ha fet ni fred ni calor. M’ha vingut a dir que la seva mare era una gran persona, però que literàriament li queia de les mans. Se’l veia tip que tothom li parlés de sa mare. Tenia una retirada a Sòcrates, ulls mongòlics, fanàtics, plens d’ira continguda, la cara amb tendència a la congestió. Era com tots els antropòlegs que he conegut (el Sánchez Piñol, quin altre!), un desplaçat tímid i misàntrop.

Mentre parlava amb ell, el noi aquest tan guapet i simpàtic que ha venut un munt de llibres sobre el jueus de Besalú, ha entrat a la sala. Estàvem al subterrani de la llibreria, asseguts darrera una taula llarga com un tribunal revolucionari: també hi havia l'Eudald Carbonell, el Jordi Creus, i la Sílvia Tarragona, que presentava un llibre sobre el trauma d'estar gorda. Es veu que s'ho ha passat molt malament, però jo mai la recordo pel seu sobrepès, sinó per com de bé em feia sentir quan engegava el seu programa de RAC105 amb aquell "hola guapus". Tornant al noi aquest tan encantador, ara veig que l’entrevisten a la tele; bé: al matí ja estava eufòric. He agafat un dels seus llibres de la pila i he llegit la primera plana. Cap nervi, cap intenció, perfecte per un cap de setmana tranquil, l‘he tornat a lloc i he seguit xerrant amb el meu company de taula, tan amable tot i les seves extranyeses. Li deia que la millor manera de treure's de sobre el fantasma de la mare era fent un llibre sobre ella. "Jo tinc el meu projecte literari", repetia i jo li insistia que no faria mai cap llibre més interessant que aquest i semblava un diàleg de sords. La relació dels escriptors amb les seves mares: quin tema! i més si la teva mare escriu i la seva obra et cau de les mans. Però el noi té una beca per anar a França a estudiar l'home dels pirineus i diu que aquest és el "seu" projecte literari. La questió és fugir d'estudi.

Després, tirant cap al restaurant, m’he trobat, a la terrassa d’una cafeteria, un senyor llegint el meu llibre. Tot i que anava com un coet perquè feia tard a dinar, m’he aturat a donar-li les gràcies. L’home, baixet, una mica calçasses i aturat, em demana, en català, si li puc signar el llibre i la seva senyora, que llegia La Catedral del mar i tenia aires de guàrdia civil, em diu, en un castellà mesetario, d’aquest que sembla fet per amonestacions severes: “Se lo he comprado yo porqué Francesc de Carreras lo recomendava en un artículo de La Vanguardia.”

Quan he arribat a La Provença, encara no havien arribat la major part dels autors. M’han posat a la taula dels historiadors, que sempre fan aquella cara de tenir de mal de cap. Sempre parlen seriosament i tot és més complex del que tu creus. J.M.F. em perdonava la vida pel llibre del Companys i jo, avorrit de la conversa, anava escoltant, a la taula del costat, les riallades del Macià i del Màrius Carol amb una certa enveja: amenitzaven el dinar a la directora general de l’editorial, que venia de Madrid, amb una gran cortesia. El menjar infecte, encara tinc la panxa plena. Per refer-me he passat, abans de tirar cap a la facultat, per una botiga d’objectes eròtics del carrer París. Un amic me n’havia parlat: he quedat parat de la quantitat d’enginys que hi ha per satisfer les dones. Abans que Sant Jordi matés el drac, un home en tenia prou amb la seva llança. Ara se'ns demanen moltes subtileses, ja ho he dit, tot i que en la qüestió del sexe qui no se'n surt és perquè no vol. He vist que fins i tot hi ha consoladors per control remot.

20.4.07

El notari, les classes, quina ràbia no haver pogut anar al dinar del Trias! Tenia curiositat per saber què hi ha darrera del seu aire de bon jan. Si és tonto o se’l fa. El Trias dóna per un magnífic article sobre els límits de la bonhomia. El bonhomiós sovint es confon amb el babau i cal tenir un bisturí molt precís per distingir un caràcter de l‘altre. Em sembla que hauria estat un bon pediatre, el Trias. Deu agradar als nens: Tranquil, afable, amb un punt de comicitat que l’humanitza. Com que, fins i tot amb el problema en la parla, no se li perceben conflictes interiors, transmet pau i harmonia. La bata blanca li deu caure com un guant. Trias és el perfil de metge que tracta els pacients amb atenció i delicadesa, que treu ferro a les situacions més tràgiques de la vida amb la seva senzilla presència perquè al seu costat tot sembla que vagi una mica de broma. És un home que enfilat dalt de la torre de Vori es mareja. Però és un bon polític? Un polític, per ser bo, ha d’inspirar temor i tendresa, per aquest ordre. Penso en Pujol, penso en Churchill, penso en Kohl, penso en Felipe González i són això. Un polític primer de tot s’ha de saber fer respectar; però en una democràcia també ha de caure simpàtic, la gent l‘ha de votar. I el Trias, com l’Hereu, vistos de fora només em semblen capaços d’inspirar simpatia. El respecte i el temor són patrimoni exclusiu dels fills de puta declarats o de les persones molt i molt intel·ligents: prou intel·ligents per imposar-se sense necessitat de demostrar la seva superioritat per mitjà de la violència. El Trias i l’Hereu em semblen, des de fora, la mateix tipus de persona, aquest tipus tan senzill i inofensiu que sembla un titella de guinyol infantil. Darrera d'aquests caràcters de vegades s'hi amaga un chuki, un muñeco diabólico. Diria que no és el cas, almenys en el cas del Trias; l’Hereu em sembla que té més mala llet; una mala llet lasciva, de tirar la pedra i amagar la mà.

I bé: a tot això donava voltes mentre el notari ens llegia les condicions de la compra del pis. Com que no el seguia, feia que sí amb el cap. Era un notari amable, fora del corrent: només tenia, del notari típic, el rellotge gegant i la corbata madrilenya. Pell olivàcia,  el cabell negre de caragolins engominat enrera com un ballarí de tango faldiller i empalagós, era una mica bocamoll, molt de la broma. Costava imaginar-lo estudiant oposicions; se’l veia molt aferrat a la vida per haver perdut la joventut estudiant una matèria sense ànima. Anava tan relaxat que ha marxat sense supervisar l’entrega de les claus; això sí, entre rialles i salutacions, i no m'estranya amb el que ha cobrat pel numeret. Després, sessió amb el noi de la Caixa. M'anava donant paperots i jo els anava signant. L'hora del dinar que m'havia de perdre s'acostava i m'anava posant neguitós. He signat ben bé una vintena de papers. Amb tot això, una vegada el noi m’ha demanat si entenia el que havia estat signant i li he dit: “No gaire, però això és com quan surto a la carretera amb el cotxe: tampoc repasso el motor i els frens, em refio que aniran. Jo ara em refio que tu i el notari heu fet bé la feina i si no doncs ja es veurà.” Pels qui veiem la vida com una pel·lícula d'aventures, crec que és l’única postura intel·ligent davant dels mestres de la clàusula i lletra petita. Apel·lar a la seva compassió.