Des de la novena planta d’un d’aquests edificis d’oficines que amb tant d’encert han fet just al davant del mar puc veure cada dia les taquetes de colors que acudeixen a la platja. No es tracta només d’agafar alçada física, que també, sinó d’una cosa molt més profunda i evident, una veritat d’aquelles que si cal explicar massa ja no val la pena dir. La superioritat moral de l’aire acondicionat, aquí i en qualsevol indret del món i el fet que tot i el desafortunat anar i venir dels temps, a sota d’una camisa encara s’hi espera trobar un cavaller.

Sempre s’hauria de poder treballar així. Que el repòs momentani de la feina no sigui altra cosa que l’acció de dirigir la vista cap a l’horitzó inabastable dels nostres somnis de futur, just en el punt on la terra sembla que vulgui tocar el cel. Totes les respostes es poden trobar escrites sobre aquesta línia, que és molt fina però és allà, perquè les puguem veure i sentir, per dotar-nos de sentit i esperança. Poc ens importa que tot sigui una gran mentida, això només preocupa als nihilistes i als mercaders de paraules amb escrúpols.

A banda d’això, la blavor del mar, immensa i generosa, també ens recorda l’existència d’un cert principi creador de les coses i els sentits. Abans de nosaltres ja hi era i hi serà fins molt després. Una certa idea de fàstig m’embriaga quan abaixo la mirada i torno a contemplar aquelles taquetes que es van moment sense objecte de cap mena. Jo canto a la mar mentre ells s’hi estan pixant, ara, en aquest precís moment on puc notar el seu alleujament sacríleg. Si fós Déu em divertiria tant i tant socarrimant-los amb una lupa.

Seguint amb el procés d’ampliació de la base social i intel·lectual de l’independentisme català hem pogut assistir –i assistirem- a un seguit d’estudis avalats per economistes eminents anunciant els avantatges econòmics de la futura situació. Estudis i economistes tots ells molt seriosos i potser un xic massa, si tenim en compte que pretenen incorporar el tema dels diners a una equació on hi tenen cabuda factors molt més viscerals que uns centenars o fins i tot milers d’euros amunt o avall.

Tot i reconeixent la validesa i necessitat d’aquests estudis, potser a alguns ens resulta humiliant que es vulgui condensar la lluita de tot un poble a una discussió de quatre duros. Seria bo també que de tant en tant es tinguessin en compte no solament els guanys a llarg termini –molt clars d’altra banda, sense tantes explicacions, al cap i a la fi, quin poble no hi ha guanyat amb la llibertat?- sinó també els costos de la guerra amb Espanya, perquè potser no hi haurà tancs ni fosses comunes com la última vegada però tots sabem que serà una contesa llarga i feixuga.

És per tant necessari que sapiguem contra qui juguem, que sapiguem el que hi podem perdre. És necessari dir que la dependència que tenim d’Espanya en matèria de comerç, reduïda en els darrers anys per mèrit nostre i també dels boicots és un aspecte determinant en l’actuació de molts votants i un fort condicionant pel partit que ha estat cridat per la situació a liderar tot el procés. És necessari dir tot això i més, sobretot perquè al final, després de tant xerrar i tant d’estudi amunt i avall arribarà el dia de començar a trencar ous per fer la truita. Un dia que per cert cada cop és menys llunyà.

Passada una setmana de la història del mundial i les seves nefastes conseqüències per la seguretat ciutadana i el bon gust en general ens podem preguntar què n’hem tret d’aquest accidentat començament del mes de juliol, sofocant i enganxós com pocs n’hem vist. Ens podem mirar al mirall i dir què hi veiem entre tanta agitació, tanta mani amunt i avall i tant de clàxon pitant impunement pels carrers celebrant els gols dels espanyols.

A Espanya llurs èxits esportius han tapat en bona part la oficialització del fracàs de l’Estatut i és el millor que ens podia passar. Després de tot, com menys ens entenguin millor per nosaltres, tot i la mania d’alguns que pretenen anar a explicar als espanyols com gestionar llurs possessions. La incomprensió és el que precedeix la indiferència i d’això a la independència poques lletres hi van. El no voler parlar ni escoltar-nos ni tant sols fer-ho veure és un gran progrés dels espanyols, qui sap si un dia se’ls hi gira el cap i ens expulsen.

D’altra banda, no hem d’exagerar l’abast de les celebracions dels triomfs dels espanyols a Catalunya, els quals s’emmarquen dins la normalitat més absoluta, de la mateixa manera que a Alemanya es celebren els dels turcs i a França els dels algerians. Coses de taxistes. Mentre sapiguem cap a on volem anar i contra qui hem de lluitar ens farem invulnerables i nostre serà el futur.

No en va el primer pas per assegurar la pau a Europa després del desastre de 39-45 fou la creació d’una comunitat econòmica entre els antics enemics. També podem veure en nombroses ocasions com abans d’envair –és a dir alliberar- un país, els EUA solen restringir-hi el comerç a la mínima expressió. Per la mateixa regla de tres, a Veneçuela, el tio de la veu forta està molt tranquil perquè tot i el que cridi, els EUA són els únics que tenen la tecnologia i la paciència que fan falta per refinar el petroli del que tant presumeix. El comerç equival a pau, comprensió i amor, mentre que el proteccionisme significa discriminació, injustícia i guerra.

Tornant al tema que de debò interessa la gent, és a dir, el tema de quan serem lliures d’una vegada, si tenim al comerç com a referència, s’albiren bones perspectives. Si bé el proteccionisme ruïnós que es va practicar a l’estat espanyol va beneficiar durant un temps la indústria catalana i d’aquesta manera –i amb uns quants canons per si de cas- es garantia la unitat de la pàtria, en els darrers anys, gràcies a la globalització, les exportacions catalanes a Espanya s’han vist fortament perjudicades i llur importància relativa ha anat baixant cada cop més. Espanya ja representa un mercat d’exportació de segon ordre per moltes empreses catalanes: un parell de boicots més i això ho tenim guanyat.