Una vegada hi havia un poble on el gruix de la població era lleugerament hipòcrita i força covard.  A més, aproximadament un terç dels habitants fumava tabac, i el fumava al carrer, a casa, als bars (si és que els amos de l’establiment ho permetien) i arreu.  Els ciutadans no fumadors, al veure’s inhalant fum involuntàriament i coneixent el perill que això suposava per la seva salut, s’irritaven. Sobretot als bars, on no hi havia escapatòria. S’enrojolaven o donaven copets sobre la taula, obsessivament; sense atrevir-se mai a dir als fumadors que el fum els molestava.

Els habitants eren força covards, doncs, i també una mica hipòcrites i sibil·lins. Un dia se’ls va acudir la solució màgica per aturar els fumadors empedreïts: farien servir el poder coercitiu del govern per prohibir-los fumar als bars. Per tal d’afavorir la salut general (o, en general) de la població –l’excusa era perfecta–, els establiments que permetessin el consum de tabac al seu interior rebrien un càstig exemplar.

Un cop aplicat el decret, ningú fumava als bars. Però el fum del tabac no era l’única externalitat negativa que uns habitants generaven en detriment d’uns altres. Les àvies que es colaven a la cua del mercat i després feien l’orni també constituïen un problema similar, que s’havia de vigilar i corregir; els homes alts que seien a les primeres files del cinema, igualment eren un problema; fins i tot, un cop corregides les externalitats, s'aplicava la mateixa tècnica a moltes altres situacions de la vida privada que, per covardia, era més còmode rellevar-se'n. Els habitants enamorats que no s’atrevien a declarar-se podien demanar un servei gratuït, telefònic o d'sms, amb declaracions d’amor magnífiques. Tan magnífiques com inútils.

Aquell poble havia anat convertint, a poc a poc, el Londres de George Orwell a 1984 en profecia. Ningú fumava als bars; ningú es colava a la cua de les verduleries; l’ordre als cinemes estava clarament predefinit segons l’estatura de l’espectador. Situacions vergonyants o arriscades de la vida privada deixaven de ser-ho per passar a ser ridícules i sense sentit. El govern es flairava pertot. Els habitants, però, igual d’hipòcrites, covards i sibil·lins, lligaven encara menys que abans, havien d’aguantar el mal humor dels seus companys fumadors, no tenien ganes d’anar al cinema ni enlloc, i començaven a ser conscients que, tal vegada, aquell control, aquella solució màgica, en el fons no era pas cap solució.

Primer, Laporta observa el bluf de RCat: Carretero és, ara mateix, poc útil. Segon, Alfons López Tena i Uriel Bertran organitzen cosetes, de tant en tant, que fan bullir l’olla i omplen diaris i minuts de telenotícies. Tercer, tots tres s’abracen mútuament per intentar fer créixer qualque plataforma amb un cert ressò, que més que servir per aglutinar partits independentistes (fet que s’ha demostrat impossible) serveix per deixar en evidència els que no ho són. No pel sol fet que s’hi adhereixin o no, que resulta obvi, ingenu, sinó pel contingut de les reaccions a la proposta (Esquerra, per exemple, ha dit que no s’hi adherirà a no ser que així ho faci CiU). Esquerra no pot unir-se entusiàsticament a un projecte liderat per un propi militant, l’Uriel, que els va tocant una mica els ous avui, una mica demà. Per això han dit que no, o, el que és equivalent, han dit «sí però...» interposant una clàusula infactible. Pel cantó que els toca, CiU no està madura encara per dir sí a la independència (únic objectiu de la grandíssima i gloriosa però destinada al fracàs coalició de Laporta) de manera inequívoca; diuen que aquesta “aventura” no és la seva "prioritat immediata". Dic que CiU no està madura perquè em sembla que el país sí que ho està, i és Unió i els votants i militants somiatruites del partit que no ho estan. No m’explico, si no, el resultat de l'enquestes que oferia LaVanguardia fa uns dies (LaVanguardia!), la manifestació del dia 10 que cada vegada veig més útil, i tots els altres indicis que creixen dia a dia i espanten unionistes i conservadors recalcitrants.

A mi, totes aquestes disputes, aquest vaivé entre partits nacionalistes, com que no milito a cap, em rellisca considerablement mentre el nombre total d’independentistes pugi i el d’unionistes baixi. I no és que simplifiqui en excés la categorització del votant català, és que considero, aquesta, l’única divisió útil i factible pel que fa a l’eix nacional.  

Cada dia, la premsa escrita repinta la façana del nostre país; dibuixa i repassa  els últims moviments polítics, i s’oblida a poc a poc dels vells. Hi dibuixen la silueta, la intenció. Catalunya com a animal abatut, moribund, que mig ressuscita a cops de bastó. Espanya com a mamífer curull d’infantilismes, sense remei. Cada article d'opinió acaricia obsessivament una ideologia, la interpretació d’una decisió, un desig. I al cap de l’any s’ha definit un panorama tan complex com revelador del país en què vivim.

Les eleccions autonòmiques d’aquesta tardor seran les meves primeres eleccions. Les primeres que votaré i les primeres que analitzi a bastament. Sense voler, estudiant la teoria econòmica i política, he quedat atrapat per la pràctica. De forma natural he anat estudiant aquesta premsa escrita, els polítics i les seves estratègies; tot just per adonar-me de com funciona –a grans trets– la política, la d’aquí i la de fora, i crear les meves teories amb arguments recol·lectats i sortits del forn, que suren entre llibres de teoria, ingenuïtat i desinformació, però que es van ordenant, completant i solidificant amb el pas del temps. I és a través d’aquestes teories que llegeixo cada pinzellada d’article de diari, de discurs o d’acció política. M’he posat unes ulleres que ja no em puc treure.

A les nou del matí em disfresso de guia turístic. He d’explicar resumidament la història de Catalunya a partir d’uns quants edificis del barri gòtic a quatre estudiants nord-americans que han vingut a fer un curs de ‘creative writing’. Aspiren a ser escriptors.

La seva desinformació pel que fa a Catalunya és total. En part –els proposo com a explicació al seu desconeixement– es deu al fet que no tenim estat. La nostra manca de reconeixement institucional capa gairebé tota la repercussió internacional a què podem aspirar. Fets com la precocitat de les nostres institucions parlamentàries queden sepultats, i l’equivalent anglès s’emporta el reconeixement i coneixement mundials. La nostra llengua se la miren igual que els barrets mexicans o la paella.

Els parlo de setges i dictadures i també d’estatus; els aviso que no s’estranyin si d’aquí uns pocs anys sortim a la portada del NYTimes, amb una constitució a una mà i un representant a les Nacions Unides a l’altra. Per treure pit, els dic que els nostre PIB per càpita és de top ten mundial, a pesar del dèficit fiscal i la centralització. Ells es limiten a assentir amb el cap, i em premien amb un "very interesting" al acabar cada explicació. 

La IP proposada per la Coordinadora Nacional de la Consulta sobre la Independència per organitzar un referèndum a nivell nacional no s’ajusta a l’Estatut, segons diu el Consell de Garanties Estatutàries. I malgrat que això no impedeix que la mesa del Parlament la admeti a tràmit, tots els partits menys ERC, avui, s’hi han oposat. Només l’Ernest Benach hi ha votat a favor. Només ERC.

Fins aquí no hi hauria cap problema de coherència si no fos perquè la lògica aplicada a l’Estatut respecte d’aquest referèndum és la mateixa que el TC aplica -correctament- a la Constitució Espanyola respecte de l’Estatut. La CE és molt clara quan parla d’Espanya, de “la Nación” i de les autonomies. No hi ha res a discutir des de la lògica d’aquell qui aspira a la independència. Ara: això no treu que Catalunya no sigui una nació, que no posseeixi el dret a l’autodeterminació i que això -entre d’altres coses- acabi portant en un futur a la formació d'un nou estat, emparant-nos en el dret internacional. Cap Estatut serà mai una eina per mitjà de la qual arribar a tenir un estat propi. El Parlament és l’eina. Si CiU i ICV-EUiA haguessin mantingut avui el suport, hi hauria hagut un bon terrabastall, cert; i molta feina, algunes tensions, divisions, però haguéssim fet un pas endavant de l’única manera que podem fer un pas endavant. Resulta, però, que a l’hora d’anar més enllà, d’intentar satisfer les demandes que el poble clamava dissabte, els polítics no s’hi veuen amb cor.

Tenim els polítics que ens mereixem, és cert. I per això, després de tanta consulta, de tanta manifestació, tocarà votar massivament i en un sentit. Hem de ser valents i escollir polítics valents. Polítics que hauran de ser capaços al seu moment de votar que sí en una mesa del Parlament com la d’avui. Que hauran de ser capaços de donar explicacions al poble sense enganyar, i satisfer les seves demandes.