| |
(altrament, Carta a un vell amic)
(altrament, Quan l'amor no existeix)
Estimat Harkaitz,
Em deia en Nacho, un dia: tu mou les teves peces i no et preocupis pel que passarà amb els altres quan les moguis. Els altres també són vius, també tenen les seves reaccions i també intentaran fer les coses el més bé possible. Allò que tu facis amb bona intenció, amb amor, mai no farà mal.
Ho deia, en Nacho, perquè de vegades, davant d'un problema, suposem que d'una acció nostra X se'n derivarà una d'Y en l'altra persona, d'una certa mena; i com que pot ser que no desitgem que aquella reacció imaginada Y s'esdevingui, el que fem és reprimir o censurar la nostra acció inicial X, evitant així un possible conflicte. Evitem el conflicte, sí, però també la desitjada solució al problema original, la raó per la qual volíem emprendre l'acció X.
Un exemple: ma germana em comunica un problema personal greu i em diu que no ho digui a ningú. Jo vull fer-hi alguna cosa i de seguida m'adono de tres fets:
1. La família ho hauria de saber, perquè l'amor que li podrem transmetre entre tots li ha de ser bo. Però perquè això passi, ho han de saber.
2. Ma germana no vol que ningú no se n'assabenti perquè li fa molta vergonya. Jo puc pensar que si ho comunico als altres ma germana se sentirà ofesa i em mirarà com a un traïdor. No vull que això passi.
3. Si ho conto concretament als pares, m'imagino que s'entristiran de mala manera i que es culpabilitzaran de la situació de la seva filla, perquè tenen el pensament que no han sabut mai ajudar-nos amb aquest tipus de coses. Tampoc no vull que això passi: vull evitar que mons pares, que ja són grans, s'entristeixin fatalment.
Així doncs, què faig? No faig res? Però realment tirar endavant amb l'opció 1 seria el millor i, segons el que diu en Nacho, no he de suposar que hagi de passar el que imagino a 2 i 3. Jo jugo la peça 1, amb amor i bona intenció, i ja veurem què passa...
Una mica això, Harkaitz, és el que vaig fer quan et vaig escriure aquella carta amb les meves queixes i greuges. Jo sabia que no calia haver reaccionat d'aquella manera, aquells dies a casa teva, però així va anar, era un fet. També sabia que, si no t'explicava les raons de la meva incomoditat i de la meva actitud, aquella idea es quedaria per sempre fent tombs dins el meu cap, primer com a record i després com a part de l'inconscient, acumulant una coseta més d'aquestes que van conformant la nostra personalitat. Jo no volia acumular aquesta coseta, i per això vaig escriure tot allò. Però també era conscient que podia afectar-te a tu, que podries començar a fer-te preguntes, que tot el que et deia podia generar-te conflicte. Mira, jo simplement ho vaig fer. I aleshores va venir la teva resposta, i la meva resposta a la teva resposta, i la teva segona resposta, i la teva conversa amb aquest altre amic teu, que em vas voler fer arribar, i això que jo t'escric ara... i l'amistat que semblava que defallia veig com torna a brotar.
I és que això és precisament, senzillament, tot el que hem de fer: respondre sincerament al que el nostre interior ens indica, sense gaire censures, ni excessives reflexions, tan sols amb l'amor que vulguem posar-hi.
Pensa una mica en tot això, Harkaitz, abans de continuar. Observa bé aquests mecanismes. Observa com l'amor sempre s'obre pas enmig de les dificultats, poderós, guaridor, genial. Observa, pensa-hi llargament si vols...
És bonic, oi que sí? Doncs ara faré com feia Sòcrates, que no donava cap cosa per certa sense abans haver-la il·luminat amb la seva raó i la seva lògica. Sòcrates, a "El Banquet", comença el seu discurs, l'últim de sis, lloant els cinc que acaben de ser pronunciats, i dient que són molt bonics i que han estat genials en exposar amb gran bellesa les virtuts d'Eros, el déu de l'Amor. Però Sòcrates no està interessat en la Bellesa dels discursos, sinó en la Veritat (que per altra banda és d'una bellesa molt més sòlida, profunda, autèntica, oi?). Així que comença per desmentir precisament tot allò que els altres havien pres com a punt de partida: Eros, diu Sòcrates, no és cap déu. Aquesta és la grandesa de Sòcrates: ser capaç de qüestionar els paradigmes més sòlids i, elucidant la qüestió, ser capaç de proposar i de defensar noves veritats.
D'una forma similar, a mi no m'interessa si tot el que acabo d'explicar més amunt és bonic o no, sinó si val per a alguna cosa; i si val per a alguna cosa precisament en el moment que ho necessitem: no per filosofar, sinó per actuar. I és que tot això tan bonic, això d'actuar des de l'amor, que sembla tan senzill, no ho és en absolut. I per què? Perquè de vegades no sentim aquest amor. No el sentim i per tant no podem invocar-lo perquè ens guiï en els nostres actes. Seria com allò de veure la llum o no veure-la, oi? No sentim aquest amor i aleshores ens trobem perduts, perquè hem d'actuar en funció exclusivament dels nostres càlculs, dels nostres prejudicis, de les nostres misèries… No ho has vist mai com a inevitable, això? Quan no ets capaç de comunicar-te des de l'amor? Quan les teves accions, les teves decisions, veus que has de donar-los cinquanta voltes abans d'adoptar-les? I tot i així no en quedes satisfet? Quan no saps si dir o no dir una paraula, una frase? No és precisament el conflicte interior un sinònim d'haver perdut de vista l'amor? Com hem de seguir-lo llavors, l'amor, si no sabem on és, si ens hem tornat sords als seus missatges, cecs a la seva llum, orfes de la seva escalfor? No és tot això un fet?
Si això és un fet, aleshores quan aquest fet s'esdevé, tot el que he explicat més amunt no serveix per a res; és un jardí d'Edèn molt bonic però sense cap poder. És Bellesa sense Veritat. I quan des del conflicte ho recordem, quan recordem aquelles paraules boniques sobre l'amor i tota la mandanga, no ho sé pas, et diran que ajuda a trobar el bon camí, però jo en dubto i molt. Més aviat em sembla que insistir per aquest camí pot contribuir a la nostra desesperació, perquè intentarem buscar aquest amor, amb ànsia, i tal com tu m'has dit en alguna ocasió, l'amor no es busca, l'amor sorgeix.
La manca d'amor és el quadre típic d'una persona deprimida. Un deprimit no sent l'amor, ni cap a les persones, ni cap a les coses, ni cap a si mateix, ni cap a res. Ni pel futur ni pel passat. Ni pel lloc on es troba, ni per cap altre lloc que se li pugui acudir. En la realitat d'un ésser deprimit tot pensament està cridant el mateix: L'Amor No Existeix! Què fer, aleshores? La pregunta és molt seriosa, i vol una resposta a l'alçada.
Per mi, que de depressions n'he passat ja algunes, arribat en aquest punt, la sola cosa que se'm fa evident és quelcom de molt més fort: enmig de la crisi, d'aquesta soledat absoluta, només hi ha una cosa clara, i això és les ganes de sortir-ne, les Ganes De Viure. Això només falla per als suïcides, però jo, tot i les meves caigudes, ja fa molts anys que no tinc idees suïcides. De fet, només les he tingudes una vegada: durant la primera depressió. Suposo que d'aquella primera vegada, el fet de visualitzar aquesta idea del final total a tot patiment va generar en mi una reacció en contra encara més forta (una cosa que no sóc conscient d'haver fet), que és les Ganes De Continuar Vivint. I això, malgrat no ser tan bonic com el meu discurs original, és molt més veritat. I és d'aquí, Harkaitz, de la constatació clara i inequívoca del fet que tinc ganes de continuar vivint, de la inqüestionable positivitat d'aquesta afirmació sorprenent, d'on ha de sortir tota l'energia per tornar a aixecar el cap i albirar l'horitzó. És d'aquí, i no de l'amor, d'on recomença tot.
Una forta abraçada,
Joan
|
|
