|
Dimecres, 4 de juliol de 2012
The Searchers
| |
Soc d’aquelles
persones afortunades que viuen a ras de carrer, planta baixa o local. Doblement
afortunat, doncs davant de la porta a tant sols dos metres tinc tota la
col·lecció de contenidors de la Barcelona neta. Sis en total, en bonics colors
i mides.
Les parets
del carrer son amplis finestrals de vidre blanc, el que permet de veure en
ombres xineses els transeünts i les furgones que aparquen a tocar dels contenidors.
Perquè en aquest país en crisis s’ha desenvolupat una mena d’especialistes en
remenar la brossa i trobar-ne tresors. Personatges espavilats que si abans
anaven de furtius ara ho fan a plena llum del dia i brindant al públic,
descobrint dins del contenidor valuós metall o buidant-lo del paper per tal que
l’Ajuntament s’estalviï feina.
Hi ha categories
entre els professionals i els amateurs. El professional dur de tota la vida
arriba amb la furgona nova, neta i d’un cop d’ull requisa o abandona. Els
nouvinguts son de transport atrotinat i sovint parella jove, furguen i remenen
per si tenen sort. Al menys et saluden. Aquests tenen exquisida preferència pel
contenidor del paper: prenent-me el té de la tarda a la porta del taller vaig
poder veure com actuen. Un s’introdueix dins (*) mentre l’altre va rebent el
producte i el duu a la furgoneta. No exagero. Certament és un treball dur per
pocs guanys.
Mes tard,
ja de nit arriba el buscador d’infanteria. Arrossega carret del super o maleta
de rodes tunejada. Armat d’un estri prefabricat, bastó de ferro amb ganxo a la
punta, es capaç de desmanegar la tapa del contenidor per mirar dins en la
recerca de material vendible. Gent malhumorada, darrera guàrdia del
rastrejador, però esforçats com legionaris romans. Entre tots deixen els
contenidors gairebé buits, menys el del vidre al que també contribueixen.
I venen els camions de l’Ajuntament amb molt
soroll i llumenetes i s’enduen el que resta. Societat de Consum. Tu compres un
poquet, jo una miqueta de res, vosaltres llenceu de tot i massa... i els
rastrejadors aprofiten les sobres.
(*) He trigat dies per aconseguir-la. Adjunto
foto dels esforçats rapinyaires de paper.
|
|
 Imprimir ·
Afegir comentari
Diumenge, 15 d'abril de 2012
ESPERANÇA
| |
Esperança
Certament hi ha una màgia en els noms. En els cognoms no, que només marquen la pertinença a una tribu. El nom propi, l’original, que t’identifica com a individu davant els altres. I també, de vegades, davant la vida.
Va néixer l’any 1976. Els pares, somiadors republicans, la varen inscriure en el registre civil com Maria Esperança. Norma obligatòria encara en el post-franquisme: totes les noies havien de dir-se sempre Maria, i després el que volies o podies. De fet havia de ser Maria Llibertat però el funcionari era del morro fort, que va estar a la División Azul. Poques bromes. També sonava a incongruència la combinació, a casa tots eren ateus.
Al cole només era “la Espe”, a ella l’abreujat li feia ràbia. Sonava a menyspreu o a una cosa pitjor. Ho va suportar fins l’adolescència, fins que va conèixer el que creia era l’amor de la seva vida. Ell era prop de vint anys major i òbviament ja n’estava casat. Sense manies, però, li va fer una filla que ella, malgrat ser una descreguda, va arriscar-se a tenir. Altra opció no hi havia, sinó volia jugar-se la vida. Els pares la varen fotre al carrer. Serien republicans però la decència és la decència.
Buscar-se la vida i criar una filla sola en temps tant insegurs la dugueren a la “carrera”. Sort tingué d’un jove músic que les acollí. Començà una vida de bohèmia, com li deien les amistats, viure de nit al màxim i dormir la ressaca tot el dia. Aleshores ja tothom li deia Esperança, molt sovint fent-se el burleta. Ella era feliç amb el seu nom, convençuda que n’hi havia d’esperança en aquella Transició de merda...
Una nit ens trobarem per casualitat al London. Ja anava força torrada i em va demanar que l’acompanyés al ......., que el seu xicot tocava aquella nit. De camí va contar-me un munt de coses intimes que jo no volia saber. Només érem amics, però com sempre em passa amb les noies em prenen per mocador de llàgrimes. Deu ser la barbeta, que em fa pinta de psicòleg.
Caminarem per carrerons foscos, d’acord amb la història que em contava. Estimava el music, digué. Dissortadament l’artista no pogué donar-li cap pau ni tranquil·litat. Addicte a l’alcohol i a la heroïna, i una mica pederasta, la convivència només era suportable compartint la derrota. Iniciada en el món dels sense futur, entregà la nena als pares, que l’acceptaren amb recances.
Després ja lliure volgué que li diguessin Llibertat. Així va viure fins el final. Fa uns anys una coneguda que teníem en comú em comentà que havia mort de sida, sola en la caseta al camp que tenien els pares.
Màgia dels noms, predestinació. Si l’haguessin pogut batejar com a Llibertat... Sospito que Maria Esperança li va dur tot el mal karma de la contradicció. Quan la recordo, tant bella i riallera d’adolescent, només se m’acut la darrera frase dels fracassats: Ich binn ein Gott?
|
|
 Imprimir ·
Afegir comentari
Diumenge, 8 d'abril de 2012
TARONGES I ARRÒS
| |
Taronges i arròs
Quan era menut la meva àvia alacantina em cantava cançons. Jotes de llaurador, en deia. Ella havia nascut a Teulada, on es fa el millor raïm moscatell del mon, en l’antic Regne de Daniya (Dénia). Hi vaig passar tot un any en el poble amb ella, i son els records mes bonics d’infantesa.
Coses com ara: “No son les figues madures, que ja les piquen els pardals”, o com “Xiqueta roja que guapa estàs, tens una figa com un cabàs!”, i la coneguda “Lo tio Pep se’n va a Muro, amb una tartana i un burro...”. Amb aquesta formació clàssica que se’n podia esperar d’un xiquet que arriba a l’edat de mirar i tocar les noies...
Així anava jo de content, pensant que de gran podria fer un casament a lo mudèjar, o sia una d’oficial i visible i dues o tres de sotamà, però igual d’estimades. No contava que vivia en un país i en una època que ja s’havia oblidat de les bones costums antigues. Em vaig tenir que conformar amb un casament vicarial i malaguanyat. Fins que va arribar la benedicció del divorci.
Mentrestant vaig seguir el consell dels germans sefardites: Cortapicos i callares!, em deien en llengua vernacle. Ells també practicaven el bell art del dissimular i fer la teva. En la antiga francmaçoneria dels mascles només vaig ser traït per cristians que poc sabien de la veritable veritat del Crist. Alà els hi tindrà en compte, que menysprea la hipocresia humana. Déu es savi i misericordiós.
Quan arribes a una edat provecta és inevitable sentir enyorança de la infància, dels perfums i dels sabors. De les flors dels tarongers i de la paella que el meu pare cuinava els diumenges amb la recepta de l’avia. Dels agredolços anys passats en una València que no estimava els catalans. Queda la paella alacantina, la veritable, la de regust a llaurador muslim agraït a la bondat de la terra i el cel. Amin.
Si la voleu compartir, ací va la recepta (per a quatre persones):
¾ kg de pollastre i ½kg conill tallats a octaus, 400 g d’arròs de gra mitja del Delta, 250 g de mongeta verda,125 g de mongetes blanques tendres, 200 g de garrofons, 12 caragols vaquetes o bovers o una branqueta de romaní fresc, 1 pebrot vermell tallat a tires, 100 g de tomàquet. Tasseta i mitja d’oli, 2 l d’aigua, all i julivert picat i una mica de pimentó i si podeu, safrà.
Anivelleu be la paella i aboqueu l’oli. Quan sigui calent poseu el pollastre i el conill, coure’l remenant-lo, que quedi daurat. Afegiu la mongeta verda, després el tomàquet i l’all i julivert picat, també una culleradeta de pimentó i el pebrot, coure una mica i afegir l’aigua. Ara les mongetes blanques i els garrofons. Poseu els caragols o la branqueta de romaní. Foc viu fins que bulli i després foc mitjà uns 45 minuts fins que la carn i la resta sigui ben cuita.
Comproveu el nivell, que ha de ser just a l’alçada dels rematxes de l’assa. Afegiu el safrà i augmenteu la intensitat del foc. Tireu l’arròs repartint-lo per que quedi ben igualat. Mantenir el foc viu els 10 primers minuts, i anar baixant-lo gradualment els següents 10 minuts. Proveu si ja es cuit l’arròs i retireu. Tapar amb paper d’estrassa o paper de diari i deixar reposar uns 5 minuts. Llestos.
La costum era deixar la paella al mig de la taula i menjar-la amb cullera de fusta, d’enfora endins. Migdia de sol, un bocí de pa, un vas de vi... i ni el mateix Califa menja millor. (El socarrat es de vici. Jure.) Salam.!
PS. La paella marinera no existeix. Es una parida, una mariconada per turistes i senyores pijes. Si voleu escamarlans, gambes o sípia feu-ho a part i com entrant. El que es, es. I el que no pot ser, no pot ser i a mes es impossible, com deia el torero. Siguem seriosos.
Il·lustració: Quadre petit que se’m va endur la Natàlia, que va aprendre català a Vinaròs i el xinés a Xendú. Taronges i arròs. Per a ella i en Lluís, si no us la puc cuinar jo mateix.
|
|
 Imprimir ·
Afegir comentari
Diumenge, 25 de març de 2012
Feminista? No gràcies.
| |
Fa uns dies ens vàrem trobar altre cop asseguts a la barra
del Tirsa. Feia més d’un any que no
ens veiem i allò va ser gran alegria i esbarjo, a veure qui l’explicava més grossa. Be no tots els que hi érem, que
sempre hi ha algú que va de transcendent per la vida i t’esgarria la festa. En
un moment de la sempre recorrent repassada sobre el sexe, en Badò va afirmar,
no se perquè, que jo no era feminista. No hi vaig caure en aquell moment, que
els meus reflexes son lents i secundaris pel que fa al tema. Però pensant-ho
veig que te tota la raó. Doncs no, no soc feminista. Faltaria més.
De fet vaig ser
feminista. Me’n recordo dels anys seixanta i setanta, quan la Revolució de les
Dones era del tot necessària, que aquest país era aleshores pitjor que Aràbia
Saudita o l’Iran. Com que em vaig casar als vint anys de penal i abans de la
mort del Paco, tinc coneixement sobrat de causa. Aleshores era feminista, com
John Brown era abolicionista.
No cal recordar les lleis espanyoles i les costums dels
foscos anys. Hi ha hemeroteques i memòria viva encara. Mares i avies... Si hi
ha una cosa pitjor que ser esclau es ser l’amo d’un esclau, però encara queden
dels que es treuen la corretja per fuetejar dones. De tota manera ningú pot
fer-te sentir com un esclau si tu no ho vols.
Clar que les coses han canviat, malgrat elles diguin que no
prou. Però disculpeu-me si us dic que el que cal ara és la Revolució dels
Homes. I no vull dir tornar enrere, i ser uns cafres com eren els nostres
avantpassats, sinó valorar-nos en el que som. Veig molta por soterrada en les
relacions dels joves amb les noies. I agressivitat, que és la resposta dels que
van acollonits per la vida. I cada cop més senyores putes, solució al total
desvaliment dels noiets criats amb pollastre estrogenat. També augmenta el
nombre de violacions. Incomprensible.
De fet, ni elles volen ser feministes ara. Volen el mateix
que volem els homes, dignitat i les mateixes oportunitats. Surt una psicòloga
venent un llibre recomanant l’ús de la coqueteria i erotisme femení per trepar
a millors llocs de treball. La Falcón l’escorxaria viva, potser per
obvia i esperpèntica.
No, no soc feminista ja, malgrat m’agraden i molt les dones.
Tampoc soc comunista, m’avorreixen sobre manera Pink Floyd i no suporto fumar
porros. Son coses de quan eres jove i ho duia l’època. No cal penediment, però
si propòsit d’esmena.
M’he fet, això si, una mica misogin. Crec que després de
trenta anys de matrimoni i altres experiències sobrades soc bon observador del
món femení i m’he guanyat el dret. Elles tenen intel·ligència, sobretot
emocional. Nosaltres, encara que no tots, tenim saviesa. En les qüestions
sentimentals, nosaltres ferim. Elles et tallen el coll, i altres parts vitals
si et descuides. No exagero. Ho deixo aquí, no vull rebre.
El meu entorn, el meu taller, es essencialment masculí.
Excepte els quadres i dibuixos penjats a les parets. Tot son dones.
Si mireu al voltant a
casa vostra i veieu cretones de floretes, quadres de gats o collonades xineses,
traieu a passejar els gosset i accepteu-ho... Sou feministes.
Il·lustració: “Élevez
notre verre pour les femmes que boivent et fument...”, digué el poeta Brel. (Les biches au Tirsa, oli, 65x55 cm.)
|
|
 Imprimir ·
Afegir comentari
Divendres, 16 de març de 2012
No ploris, que ploraré
| |
Sé que no està bé, que fins i tot és un costum lleig. Però no ho puc evitar, m’agrada mirar la cara de les dones. Sobretot quan creuen que ningú les mira. Després, sobre aquell rostre indefens hi poso una història. Imaginada o deduïda, segons el moment o el lloc.
Seus en un tamboret al taulell d’un bar i demanes un cafè americà. Repasses dissimulant el personal que hi ha al local. En un racó de la dreta una noia morena i atractiva, sobre la trentena, seu cap cot mirant el sobre de la taula. Hi ha una copa mig buida de cervesa i un got llarg amb el que sembla un gin-tònic. Abandonades, unes claus. Nues, sense clauer.
Em serveixen el cafè i em distrec perversament veient com la noia sospira i vessa una llàgrima. Ja hi som, jo hi veig de seguida un drama passional, un adéu-siau de la parella que ha deixat les claus del pis que compartien, i sense ni acabar la birra, ha fugit com un conill. Perquè ja es veu que la noia val la pena i que ha d’haver raons poderoses per renunciar-hi. Un adulteri? No ho crec. Ara això a ningú l’importa gaire, i menys als joves.
No, ha de ser una deixada per motivacions més profundes. Demano un dònut per sucar al cafè i a veure si amb una mica de sucre...
Ja està: Un que vol matrimoni i l’altre, no. O potser volia tenir un munt de fills i ara son massa cars per arriscar-se. Calla, que... es clar! Ha de ser això! A mi em va passar i projecto sense voler el meu terror sobre l’historia imaginada...
No, ningú fuig de manera tant covarda si no és pel pànic atàvic que te un home assenyat sobre l’única cosa més cruel, feixuga i duradora que la pròpia vida: una hipoteca!
|
|
.JPG) Imprimir ·
Afegir comentari
|
