Es tanca el cercle i es tanca com jo vaig dir que es tancaria. Bé, de fet es tanca “millor” del que jo vaig pronosticar, perquè sempre la ficció és superada per la realitat. La Mònica Terribas cobrarà pels serveis prestats i ja és consellera delegada i editora de l’Ara. Jo vaig dir que seria directora, que era la idea de l’Oriol Soler, però algú va tenir la idea prèvia de carregar-se l’Oriol, o de forçar-lo a dimitir, de manera que la Mònica ocuparà ara el seu lloc i cobrarà encara més i tindrà encara més poder del que es preveia.

Es tanca així una de les aixecades de camisa més monumentals que s’han fet al poble de Catalunya, només comparable a l’escàndol de La Vanguardia. Els dos diaris principals de Catalunya, La Vanguardia i l’Ara (em nego a dir que El Periódico és un diari), no existirien sense les quantitats indecents de diner públic que s’han embutxacat. La trama és indeturable.

Mònica Terribas oferí contractes milionaris i demencials al diferents accionistes de l’Ara perquè invertissin els diners al diari; a canvi ella tenia assegurat que quan la fessin fora de TV3 passaria a dirigir l’Ara i a cobrar la recompensa. La maniobra va ser teixida pel conseller de Cultura del tripartit 2, Joan Manuel Tresserras, aquest que després es creu amb dret de donar lliçons de periodisme i d’honradesa, quan la seva trajectòria és un escarni per totes dues coses.

El dèficit fiscal amb Espanya no és res al costat del que els herois del patriotisme han robat a Catalunya. El suposat maltractament del govern central és un àngel tocant l’arpa al costat del mal que aquests suposats patriotes fan a la nació, denigrant-la, rebaixant-la, corrompent-la, ofegant-la en els pous d’aigües més tèrboles.

Així és impossible la llibertat, així és impossible la qualitat, així és impossible el periodisme. Espanya està molt lluny de ser el nostre principal problema, Espanya està molt lluny de ser el més greu dels nostres problemes. Catalunya no és un país lliure no pas perquè no tinguem un Estat o unes seleccions propis. No és lliure perquè no té premsa lliure, perquè no té escriptors lliures, perquè el 90% per cent dels periodistes i intel·lectuals cobren la major part del seu sou de subvencions o d’empreses subvencionades, i el 10% restant fa cua esperant arribar a aquest estatus algun dia.

Si Catalunya no ha assolit encara la  independència és perquè no la vol. És perquè els catalans no ens prenem seriosament la llibertat i la immensa majoria de personatges públics estan involucrats en la trama. El que ha fet la Mònica Terribas seria delicte en qualsevol país normal –i lliure de veritat- i aquí encara hi ha el president Pujol –que és qui va crear la trama de totes les trames- que n’està enamorat i li riu les gràcies.

Si aquesta gentola és la que ha de marcar el camí, si aquesta baixesa ha de ser la nostra referència, si aquesta desfeta ètica és el que ens ha d’inspirar, mai no serem res més que una menyspreable tribu i una cova de lladres.

Entre La Vanguardia i l’Ara hi ha la línia que defineix la tensió moral i espiritual d’una nació que ha vist com els seus vicis devoraven la seva virtut i com els seus presumptes soldats es convertien en els seus pitjors i més sanguinaris enemics.

La trama ha guanyat una vegada més. Catalunya capital Chicago. Si algú pensa que aquest es un text agressiu, o insultant; si algú creu que sóc massa dur o que no n’hi ha per tant, vull deixar una cosa clara: els diners que falten a la teva butxaca són a les seves butxaques, i jo no he estat el carterista ni el beneficiari.

He vist Mestres de Mestres. Al Canal 33. És un programa dirigit i presentat per l’Albert Vinyoli i realitzat pel Santi Trullenque. És un molt bon programa, fet amb molta intenció, amb molt de gust, i molta intel·ligència. S’entrevista un personatge de pes i l’entrevista –d’uns 25 minuts- gira al voltant dels seus mestres i de les seves influències. És una manera sens dubte culta i molt interessant d’aproximar-se a algú. És una manera de teixir tradició, d’explicar les ramificacions que en definitiva constitueixen un país, el seu paisatge tan moral com físic. El primer convidat fou Raimon. Parlà de la mestra que li ensenyà a llegir i a escriure, dels pedres –alguns de bons i d’altres no tant-; i també de Fuster, d’Espriu, i dels mestres que ja no conegué perquè eren poetes del segle XVI i tot i que a alguns joves Raimon els pugui ja semblar vell, no ho és tant.

Va ser una entrevista fantàstica, enriquidora, delicada, nova. Quan ja t’esperes que poques coses puguis conèixer noves de Raimon i del seu passat, vet aquí aquest Mestres de Mestres exacte i encantador, profitós, útil, bell. Si una televisió pública ha de servir per a alguna cosa, ha de servir claríssimament per fer programes com aquests, capaços d’explicar coses interessants, de resultar agradables estèticament i de no fer-se gens feixucs.

La realització és elegant, gens pretensiosa, no busca crear efectes exagerats i acompanya d’una manera excel·lent la paraula, que és la gran protagonista del programa. L’entrevistador té la saviesa i la discreció d’aparèixer només quan és imprescindible, de fer preguntes i directes, de limitar-se a fer de solució de continuïtat del protagonista, com si tot el programa fos un sol discurs sense interrupcions ni costures. Cal estar molt segur d’un mateix per se capaç d’aquesta contenció fèrtil, per no caure en l’exhibicionisme dels que encara han de demostrar coses.

En la línia dels millors programes d’entrevistes del món, Catalunya ha estat capaç de donar aquest Mestres de Mestres, al que li desitjo una vida molt llarga. Entre tanta vulgaritat i tanta mediocritat, poder recordar que som un país culte i civilitzat, amb mestres i amb mestres de mestres, amb talent i amb persones que ens poden fer millors només d’escoltar-les, va ser un sentiment molt agradable.

Algú hi està pensant? Vull dir que tothom parla de la independència però només sento converses que van fins el dia de la llibertat. Ho torno a preguntar: algú hi està pensant? Hem de ser república o hem de recuperar la nostra monarquia? Algú ha telefonat a l’Armand de Fluvià per demanar-li si queda algun descendent viu de rei català? Algú hi ha pensat? Hi ha algú que estigui redactant una constitució? Hi ha algú que estigui pensant en com haurà d’organitzar-se el territori? Estem preparant una llei electoral? Algú ha pensat en el model econòmic?

L’independentisme, a banda de tenir una articulació política lamentable, i a banda d’haver estat utilitzat com una puta per Convergència al llarg de la seva història, té a més a més un tercer problema d’inconsistència. Tothom diu que el notari Josep Alfons López Tena és boig. Jo no ho dic, ni ho penso. El que sí dic és que és l’únic polític català que conec que en algun moment s’ha molestat a formular com hauria de ser i com hauria d’organitzar-se una Catalunya independent.

Pel que fa a la resta, res de res. Tot és aquest exasperant anar ensenyant la poteta. Si Catalunya és algun dia independent no serà per la força ni per la valentia ni per la dignitat dels catalans independentistes. Serà perquè Espanya s’haurà desfet en el seu desastre més absolut i no és que ens fem independents sinó que de la resta ja no quedarà res.

Em pregunto en què deu pensar el president Mas. Bé, de fet no m’ho pregunto gaire i m’és fàcil imaginar-m’ho. El president Mas, per dir-ho clar, seria l’home més feliç del món si Espanya negociés amb generositat el pacte fiscal i ens el concedís –o ens concedís una cosa que s’hi assemblés. En Mas, com en Pujol, no tenen cap ganes de discutir el marc referencial d’Espanya, ni que fos fàcil fer-ho. En aquest sentit he de dir que per exemple en Duran i Lleida, que sempre diu que no és independentista, si algú li assegurés que prement un botó Catalunya és independent amb el ple reconeixement d’Europa i dels Estats Units, i sense conflictes gaire penosos, el premia sense cap mena de problema, i fins i tot amb tota la il·lusió hi saltaria a sobre, perquè coneix Espanya i el pa que s’hi dóna, no és cap ingenu, i sap que els espanyols seran així sempre.

Si insisteix sovint en el fet que no és independentista no és per res més que perquè entén que el procés és, de moment, impossible. Entre d’altres coses perquè malgrat totes les enquestes a Catalunya no hi ha de moment més d’un 30 per cent d’independentistes que votarien independència amb totes les conseqüències.

En canvi en Mas, juga amb aquests sentiments amb la ingenuïtat de qui no sap que hi ha coses que no tenen recanvi. Així va jugar –i ens la va jugar- amb l’Estatut, amb el conegut i penós resultat. No veig en l’actual president de la Generalitat un home amb prou talent ni amb prou imaginació per fer-se una idea general ni del país, ni de la seva història, ni del present que ha de liderar ni de com hauria de ser el futur desitjat –si és que ell realment el desitja. No veig en el president Mas un home amb prou classe, ni amb prou lideratge, per guiar la nació cap al seu destí. El pacte fiscal era una estratègia per marxar i ell l’està utilitzant com un peix al cove disfressat i a última hora fugirà de la confrontació i buscarà un pacte. Això és el que li demana el cos, això és el que ha fet sempre, i això és en el fons tot el que es pot esperar d’un comptable amb un gust pèssim per a qualsevol cosa delicada.

El que no sabem és si la força de la Història li passarà per sobre i serà recordat com el president d’un sol mandat i molt mediocre, o bé si està interpretant a la perfecció –que és el que em temo- la infinita mediocritat col·lectiva d’aquest poble i el que diu i fa és un mirall de la seva gent, que estarà disposada a votar-lo massivament fins el dia que es mori.

Ara ja sabem què és el Pacte Fiscal, i és bo saber-ho. De tota manera, el que de veritat és crucial és què pensa fer el president Mas quan evidentment li diguin que no, quan vagi a Madrid, li facin l’escena del sofà i li diguin que a veure si s’ha pensat que estan bojos. Si fa com va fer amb l’Estatut, i negocia a la baixa el text, serà una segona traïció al poble de Catalunya, un frau massiu i impresentable, i el seu capital polític haurà quedat del tot esgotat.

Si decideix desafiar l’Estat de veritat, serà la primera vegada, i per fi comprovarem què és Catalunya: és a dir, què són els catalans i com es comporten en l’hora decisiva. El desenllaç d’una llarga història amb tots els seus personatges posats davant d’ells mateixos, dels seus discursos, dels seus somnis, de les seves febleses i dels seus defectes. Serà digne de veure.

De moment és poca la confiança que es pot tenir en un president com Mas. Després d’algunes actuacions deplorables, com la negociació de l’Estatut, i pertanyent al partit polític que més ha promès una cosa i després ha fet exactament l’altra, en nom del possibilisme, és poc esperable cap sublimitat que capgiri la Història. Però en fi, sempre hi ha una primera vegada. A veure si és aquesta.

Hi ha, de tota manera, una argument que no em sembla vàlid i és el de vincular el dèficit fiscal amb el rescat que hem hagut de sol·licitar. Hi ha dèficit fiscal, evidentment, i és un dels problemes de la nostra economia. Però no és l’únic problema que tenim, ni tan sols el principal. La Catalunya que el president Pujol articulà és claríssimament insostenible des d’un punt de vista econòmic. Un dels homes més antiliberals que ha donat la política catalana ha estat el president Pujol, que tant en públic com en privat ha reconegut sempre que el seu model és la socialdemocràcia sueca.

Catalunya ha de millorar increïblement el seu model econòmic si vol ser un país viable. En el cas que algun dia tinguem la independència no ens servirà de res ser els més rics d’Espanya ni ser més rics que Espanya. Si no tenim una administració eficaç i esvelta, i una musculatura empresarial forta, farem el ridícul i ens enfonsarem en la misèria. Hem d’apostar per la concertació a les escoles, i no d’una manera simbòlica sinó d’una manera radical. La xarxa d’escoles ha de ser privada i els mestres no han de ser funcionaris. Tothom ha de poder anar a l’escola, però el Govern només ha de pagar les places escolars a aquells nens de famílies que manifestament no podrien pagar-les. La cosa pública ha de ser un últim recurs, no una manera d’anar per la vida.

I naturalment, aleshores, el Govern tindrà diners per pagar a aquests nens no una escola pública abocada al conflicte i al fracàs, sinó la millor escola de Barcelona. El mateix ha de passar amb els hospitals: la xarxa ha de ser privada i els metges tampoc no haurien de ser funcionaris, i tothom que tingués uns determinats ingressos i pogués pagar-se una mútua privada no hauria de tenir accés a la sanitat pública si no fos en casos –once again- de tractaments caríssims que manifestament no es pogués pagar. La cosa pública ha de cobrir necessitats, necessitats tangibles i reals, i no ser en cap cas un substitut de l’esforç que cadascú ha de fer per pagar-se el que consumeix.

Els impostos, cal recordar-ho, no serveixen per pagar el que consumeixes, sinó per pagar el que no poden pagar els altres, per això no tothom paga el mateix. Si algú que cobra 1.200 euros al mes creu de veritat que amb els seus impostos es paga el metge o l’escola dels nens està molt equivocat. Tu pagues el fil de cosir, i aquell ric a qui insultes cada dia et paga l’anestesista, el llit i el cirurgia, i no et molesta ni fent cua perquè a més a més té contractada una assegurança privada i va a l’hospital que més li convé.

També les empreses públiques les hauríem de gestionar amb més honestedat i més decència. El que se li ha permès de fer a la Mònica Terribas al capdavant del TV3 no només ha estat un majúscul insult a tots els contribuents sinó que a més a més ens ha sortit caríssim. Culpar Espanya de tot és un vell recurs. Jo també l’he utilitzat moltes vegades. Però només en l’autocrítica ens farem forts i capaços, i trobarem el camí de l’excel·lència.

Catalunya és lluny en aquests moments del camí de l’excel·lència. Massa convenis, massa regulacions, massa horaris comercials, massa pressió als empresaris i massa privilegis als que no volen treballar. Massa traves als emprenedors i massa catifa vermella als ganduls. Una solidaritat molt mal entesa que només crea desactivació i picaresca. Hem de millorar molt com a nació més enllà de queixar-nos de la culpa que tenen els altres.

Si després de tants anys fracassem, si després de tants anys de reclamar la llibertat fem un país de merda, un país tou, un país dèbil, un país perdedor serà deplorable el signe del nostre pas pel món.

Ho dic perquè observo entre els més actius gurus de l’independentisme un nivell molt baix. Un nivell molt baix en el seu discurs, en la seva manera de viure fracassada, fins i tot en la seva vida amorosa que és un desastre. Observo que l’independentisme està ple d’incompetents en tots els sentits de la paraula que troben en aquest moviment una última esperança de no sentir-se tan desgraciats ni tan sols.

La independència no és un final de trajecte, ni la confrontació, i cal que a la vegada que avancem pel camí de la llibertat siguem també capaços de construir un país de qualitat, un país de ciutadans realment lliures d’emprendre i de ser cada dia millors; un país sense cap excusa i amb totes les possibilitats.

Queixar-nos és fàcil i qualsevol fracassat pot fer-ho. Culpar els altres és també molt fàcil, i també és a l’abast de qualsevol pocapena. Però construir és molt més complicat i la llibertat és un repte i un abisme. Si algun dia ens arriba hauríem de saber què fer-ne.

Assistirem amb interès però amb escepticisme –francament- a la darrera aventura del president Mas. Veurem què és capaç de fer.  Però mentre tot això ens arriba hauríem de ser capaços de fer un país molt millor que aquest tova socialdemòcrata i arruïnada on vivim ara. Si no, no ens en sortirem i tot aquest esforç no ens haurà sortit de res.