No li doneu la culpa al fred

No li doneu la culpa al fred. Que en feia, que entre el fred i la por que fa érem poc més de mitja entrada, però manen les teles i més val donar bons consells que reclamar per causa justificada una o dues horetes d’avançament. No li doneu la culpa al fred, que en feia. I no us exclameu massa, que el que tenim és el que hi haurà durant aquest llarg i fred febrer: lesionats, molts partits, molta anada i vinguda, rotacions per a evitar l’impossible i nois del filial als que demanarem que es facin grans com els més grans. I així ha estat, que Cuenca i Tello han hagut de fer d’extrems, i Dos Santos de volant central. I l’invent ha resistit tota la primera part, i Tello ha pogut obrint la llauna estrenar-se com a golejador a la lliga i endur-se a casa la pilota, mercès a un Messi que l’ha vist amb ganes de desmarcar-se i amb punta de velocitat superar amb una rematada ploranera la semisortida del venut porter. Defensaven molt endavant i hi havia ritme i possessió, i pressió, i intel·ligència, i ocasions i pals, i tot se jugava, fora d’un parell d’internades ben armades del contrari, al camp del Sanse, i un Puyol immens, titànic, homèric, feia fruir la grada amb la força, l’empenta, el coneixement d’un central prou valent com per ser a rematar tots els corners i tornar a ser al seu lloc, ferm i sencer, als pocs segons. Massa pals, que ja en portem més que partits, i Messi que sembla que li fa mandra fer els gols fàcils, eren els únics peròs, i com que a la segona, quan el rumrum començava a construir-li al Marca el titular (la noche en que Messi no se reencontró con el gol, podeu comptar), el noi ha transformat en gol l’ocasió més difícil de les que ha tingut, doncs ens hem quedat amb la hipòtesi inicial i tant contents. Tant contents per un minut, que aprofitant una cantada coral dirigida per Alves ens han fet un gol de passarells i allà han reaparegut els ressons de les absoltes d’aquesta lliga, perquè deixatats de tanta tralla, nerviosos i aculats, oblidant fins el més bàsic que aquest equip sap fer – tenir la pilota – ni els canvis han pogut evitar que patíssim de valent pel que a mitja part ja s’hauria d’haver sentenciat... no li doneu la culpa al fred; això anirà així, ja ho deia Sopa de Cabra a Bloquejats: aguantarem el fred.

Joan Capdevila i Esteve

El Ferran Soriano es pregunta -en la intimitat- per quin motiu La Vanguardia li fot aquesta malsana manta d'hòsties per l'assumpte d'Spanair. Roma no paga traïdors, Soriano. Vet aquí per què. Tu vas ser membre de la junta directiva del Futbol Club Barcelona, i tot i que el vas trair el president Laporta, abandonant-lo després de la moció de censura, i vas pensar que així et guanyaves el favor de les rates, simplement t'utilitzaren per intentar destruir el Jan i ara que en tenen l'ocasió t'estan destruint a tu. Roma no paga traïdors. I La Vanguardia, que és només un bordell de la Roma més decadent, encara menys.

Vas caure en la trampa més elemental i en la covardia més vergonyosa. Vas voler ser més llest que ningú i em sembla que has acabat sent el més imbècil de tots. Amb el que li vas fer al Jan, vas quedar tacat com a persona, com a barcelonista i com a catalanista. Amb el que has fet a Spanair has quedat tacat com a empresari, amb la teva gestió com a mínim deficient i ja veurem si delictiva.

Tens el que et mereixes, Ferran. El descrèdit, el deshonor i una mà d'hòsties de La Vanguardia. Feres el joc a les hienes i les volgueres d'amigues, i ara que estàs dèbil et rematen a queixalades i t'escuren els ossos. Què t'esperaves? Que vinguessin a rescatar-te? Que t'agraïssin el servei que els vas prestar traint el Jan? Sempre hi ha un català que es creu més intel·ligent que ningú i que intenta pactar amb La Vanguardia. És el que ha fet la Convergència del president Mas: se'n penedirà tota la vida. La Vanguardia no és un diari: és un sistema, és una trama amb l'únic objectiu de reduir Catalunya a la província i al folklore, perquè només en un país de provincians folklòrics aquesta porqueria infame de diari podria ser el més important.

El Soriano es mereix totes les bufetades que hom vulgui donar-li, per cuc i per miserable, però és molt gros, ben igualment, que La Vanguardia s'atreveixi a donar lliçons sobre Spanair. Va ser Javier Godó qui va organitzar aquella deplorable pantomima dels empresaris al IESE fent tot quant escarafall sobre les infraestructures que necessitava Catalunya.

Tot neix de l'anècdota que el comte de Godó havia de volar cap a Düsseldorf a fer-se infiltrar aquest coll que té cada dia més tort; i es va trobar que el trajecte només el cobrien companyies de baix cost. A l'avió, va coincidir amb un grup de turistes alemanyots que tornaven a casa directament de la darrera festa, ben borratxos i naturalment sense haver passat per la dutxa de feia una bona pila d'hores.

Va ser tal el fàstic que va passar -talment el mateix que fa veure-li aquest coll tan recargolat- que quan va tornar a Barcelona va decidir organitzar l'esmentada pantomima sobre les infraestructures. I fou així que tinguérem aquella colla d'empresaris asseguts en una sala dient-li al govern el que havia de fer i fent-se tota classe de fotografies. I al final, com sempre, no res.

Un empresari el que ha de fer és treballar i guanyar diners; i si té vocació de fer país i vol arreglar alguna cosa, el que ha de fer és pagar-la o oferir els seus diners per ajudar a pagar-la, com passa als Estats Units. I no aquest cínic anar a fer-se la foto, aquest descarat exigir sense pagar, i a sobre, després, quan el govern et fa cas i actua com tu li has dit que actués, queixar-te i fer-te l'íntegre perquè el resultat no és l'esperat. Javier, quina barra!

El més fort de tot plegat, a banda de la traïdoria del Soriano, i de la pobra ingenuïtat de creure que La Vanguardia l'hi agrairia, és que el Govern -el del president Mas i el del tripartit- ha fet exactament allò que Godó li va ordenar en aquella farsa de l'IESE, i com que aquesta burgesia no només no paga sinó que a més a més és deficitària i ens costa un ull de la cara (si se sabés la quantitat de diner públic que ha rebut La Vanguardia des de la recuperació de la democràcia seria el pitjor escàndol econòmic de tot aquest temps), doncs ho va haver de pagar el Govern de la seva butxaca. Montilla primer, Artur Mas després.

Cal ser un barrut immens, i cal que el teu coll tort sigui una metàfora d'una ànima encara molt més recargolada, per ser l'inspirador d'un afer i sortir encabat a fer-te l'indignat quan aquest projecte fracassa. Godó va ser el principal instigador de l'aventura d'Spanair, i qui més va insistir perquè el Govern hi posés diners. Que ara es faci l'estreta és una mostra més de la seva indignitat, i de la del diari que posseeix.

No em cansaré de repetir que aquest comte tarat i deficitari no ha d'anar a Düsseldorf a fer-se infiltracions sinó a Roma a que el vegi un exorcista. I que Déu hi faci més que nosaltres.

Si hi ha una cosa que els homes amb poder menyspreïn, i fixa't que dic cosa, són els empleats, és el tracte servil; la manca, en definitiva, de poder en llurs interlocutors. No és que els menyspreïn per esnobisme, ni per pedanteria, ni per fer-se els ostentosos. És simplement que no identifiquen la dignitat dels que s'arrosseguen, perquè realment no en tenen, i aleshores no senten cap llàstima a l'hora de trepitjar-los. A més a més, de servilisme, un no en té mai prou. Si tinguéssim una quantitat il·limitada de diners tindríem una quantitat il·limitada de servei. Si tinguéssim una quantitat il·limitada de poder, tindríem una quantitat il·limitada d'esclaus. La mà oberta del desig ho vol tot.

En aquestes i d'altres coses pensava l'altre dia parlant amb en Màrius Carol. Que consti que sento una certa simpatia pel personatge, i he de confessar que en algunes ocasions m'ha fet riure molt. El Màrius forma part de la cort de Javier Godó, concretament és el cap de comunicació del Grupo Godó. M'explicava l'home que du alguns dies mosquejat perquè pel que es veu Xavi Colltort té un xofer nou que també es diu Màrius, i que es clar, és molt desagradable sentir que el comte crida "¡Màrius, coño!", i no saber si et vol a tu o al xofer, de manera que hi has d'anar igualment i moltes vegades per no res.

El Màrius m'ho explicava com ofès, donant per descomptat que el seu rang és molt superior al del xofer. És probable que sobre el paper sigui així, però en realitat l'amo els deu considerar ben igualment part del servei, exactament dins del mateix sac i pressuposant-los la mateixa (poca) dignitat. Un sac on també hi ha d'altres homes amb vocació de catifa com en Josep Caminal.

Si tant el Màrius com el Caminal, que tot ho fan per congraciar-se amb l'amo, sabessin fins a quin punt els deu arribar a menysprear el comte tarat; si sabessin fins a quin punt els considera servei de la més baixa estofa, s'estalviarien aquest paper d'estrassa que fan, recuperarien part de tanta dignitat perduda i tal vegada així es guanyarien el respecte no només de Javier Godó sinó del públic en general.

El poder només entén els codis del poder. I de la por. Fa molts anys, quan el vell Lara encara era viu, les famílies Lara i Godó vivien al mateix edifici de Doctor Fleming, just a la cantonada amb Jacinto Benavente. També era veí de l'edifici, i ho és encara, l'empresari Javier de la Rosa. Bé, el cas és que un dia com un altre, Don Javier, que llavors encara no tenia el coll tan tort, ni havia hagut d'anar encara a Düsseldorf a fer-se infiltracions, es trobava al jardinet del terrat, que té piscina, prenent el sol. De sobte un gran terrabastall el sobresaltà: era el vell Lara, que llavors tampoc no era tan vell, que pujava cridant i alarmat i amb una pistola a la mà amb la que va apuntar a l'editor de La Vanguardia.

Godó no s'ho podia creure. Lara començà a cridar-li que com podia ser que La Vanguardia hagués publicat aquell dia una crítica tan salvatge i demolidora contra el darrer guanyador del Premio Planeta. És una llàstima, perquè no sé l'any exacte ni de quin autor es tractava. Sí que sé que un matí de primavera d'ara fa més o menys 25 o 30 anys, Godó va ser apuntat per Lara amb una pistola perquè un home amb poder considerava que un altre home amb poder havia perjudicat de manera incomprensible i insensata els seus interessos comercials. 

Godó va poder calmar el seu veí, que va abaixar l'arma i l'incident va acabar-se. Al cap d'uns dies, l'editor de La Vanguardia i l'editor de Planeta van tenir aquesta conversa al mateix terrat amb jardí i piscina.

-José Manuel, quiero que sepas que a parte de la entrevista que hemos publicado a tu ganador, y de otros artículos positivos, he tomado medidas drásticas en el periódico para que esto no vuelva a repetirse.

-Javier, a parte de agradecerte los artículos y la entrevista quiero que sepas que la pistola no estaba cargada.

La continuació de l'anècdota, és tràgica, però la tragèdia no és ja una metàfora del poder sinó del les forces del mal que hi ha rere el coll tort de Javier Godó. Ell insisteix a fer-se tractar per un fisioterapeuta a Düsseldorf, però jo sempre he cregut que el que veritablement necessita Xavi Colltort és un exorcista. No és un problema físic, és el diable que li estira el cap. No és estrès, com diu ell, és el mal, és Satanàs estirant-li l'orella dreta. "Tira cap avall, orella". El que Godó necessita és fer fora el mal de dins seu, el que Godó necessita és un exorcista amb tota classe d'estratègies i d'instruments per expulsar el dimoni que els Godó sempre han dut dins seu.

Tot i que Godó ja havia complagut el vell Lara amb una entrevista i no sé quants articles, i havent pres mesures dràstiques a la secció de Cultura, se sentia francament malament amb l'amo de Planeta i volia quedar bé amb ell i fer-se el simpàtic. Perill! Per bé o per mal, sempre que se t'acosta Godó se t'acosta Satanàs, i tot queda tenyit de fatalitat. Tot put a sofre i té un funest final. Negra sort, fuig que ve el Godó. Vet aquí que el Javier va pensar que una de les maneres de fer-se el simpàtic amb Lara era jugar amb el seu gosset, encantador. I ja veus tot un comte fent-li tota classe de gràcies a la bestiola. La darrera que l'hi féu, consistí en obsequiar-lo llençant-li una croqueta -de Semon, per cert- perquè anés a buscar-la, amb tanta mala sort que el gos saltà de tal manera damunt de la jardinera que es precipità daltabaix caient a la vorera del carrer i quedant ben mort.

El poder és el poder però val més que Godó no tingui mai la sensació de deure’t res, perquè el seu agraïment pot ser letal. Segurament a Colltort li va saber més greu la mort de l’animaló del que li importa la vida del Màrius, però cal dir que el Màrius encara piula i que gosset, pobret, ja no.

Una salus victis

Massa partits a les cames pot ser que acabi essent plom a les ales. D’acord que només calia que el pal al travesser d’en Cesc per a que aquesta crònica fos tota una altra. O aquell parell d’ocasions que ha tingut Messi a passada del propi Fàbregas. O... vaja, no volen la llista, oi?. La cosa és que un Vila-real ordenat i efectista ens ha aturat, que per molt que els hi hem obert el camp amb dos laterals, magnífics,  fent d’excel·lents extrems, i que la pressió del marcador, pel que suposava als guarismes de la competició, ha fet que precipitats, trenquéssim l’ànima del conjunt a la recerca de l’espurna d’alguna de les nostres notables individualitats. I aquest cop no ha estat així. Si a això sumeu que velocitat i precisió no han estat màximes, com exigeix la tàctica de Guardiola, el resultat pot ser, com ha estat, rosegar empat malgrat ímproves i generosos esforços.

No podem demanar més: els nois no es van rendir, i en darrera instància la dita virgiliana és la que caldrà invocar, si com sembla el fat ens té reservat aquest cop quedar a un pam de la glòria: la darrera esperança dels vençuts ha de ser que no els resti cap esperança. Mentrestant, i per si de cas, seguim jugant com sabem, que és molt. I la història en parlarà, que, per no sortir-nos de l’Eneida, fata viam invenient: el destí s’obre les seves rutes.

Joan Capdevila i Esteve

Regalem-li al Mirandés!

Tots els partits en un. Ells volent fer de nosaltres, nosaltres caient en el paper d’ells, i els uns i els altres sovint sortint-se’n; anades i vingudes, el millor i el pitjor de cadascuna de les versions de cadascú, victòria i derrota a fregar dels dits, l’atzar i la necessitat, el trànsit i l’ocàs i tot alhora i tot anant i venint. I després que us diguin que el futbol no és la metàfora de la vida, que sovint només et queda entre batecs i espasmes, entre ràbia i desig, aquella coseta, aquell sol bri, aquella flor de l’esperança, minúscula i tenaç, aquell únic moment en que abraçar-se a una idea és gairebé tan físic com abraçar a qui estimes. Exagero? Doncs no veu veure el partit, o si més no, no el veu veure com jo; no veu veure que el millor de tots els que anaven de calça curta era un d’ells, Özil; no veu veure fins on de la cuina ens tenien apretats, fins on Pinto ballava entre l’art i la pantomima dels extrems del seu personatge, fins on Puyol oscil·lava entre el badoc i l’immens capità que salta sol contra el món a l’abordatge de la glòria, fins quins extrems la grada, a estones vessant eufòria (i fins intel·ligència: que poc sovint els crits tenen la fina ironia del “Mourinho quédate”) a estones regalimant adrenalina graons avall, sempre però, diguem-ho, tronant de justa ira... si no ho veu veure així em direu amb raó que exagero. Potser sí, que som el millor equip del planeta, però ahir al millor equip del planeta, que havia contingut una càrrega a ultrança, que havia sabut recuperar tenaçment la possessió, que havia aprofitat poques més oportunitats de les que al rival va saber malenguanyar, ahir al millor equip del planeta li van posar dos homes en punta i en una estona, en dues jugades, l’un i l’altre, Cristiano i Benzemá, assistits pel coratge que no havien abandonat i per sengles pífies de Puyol i Piqué, ens van fer dos bonics gols (bé, bonic, bonic, el que es diu bonic el d’Alves, si, però ja m’enteneu la ironia) dos golets que van posar al millor equip del planeta a demanar l’hora i a la seva heroica afició a patir com verres quan les despopen, perquè sí, som el millor equip del planeta, un dels millors de la història, i fem de tot i tot ho fem bé... fora d’adormir-la, qualitat a la que estem genèticament negats, i que segurament és el que més ens hagués calgut pel bé dels nostres pobres miocardis, que han passat una llarga estona que sort de tenir a ma aquella coseta que us comentava. Hem passat, i ells es queden fora. Però quin patir! Proposo, dit això, que fet el més important que es podia fer a aquesta competició, els la regalem a aquests xicots tan trempats del Mirandés, en justa paga al fart de riure que dimarts ens procuraven, i nosaltres passem plana i a mirar d’encarar sense Iniesta títols més seriosos.

Joan Capdevila i Esteve