Es recomana que els reis es casin entre ells, prínceps amb princeses, o amb comtesses o duquesses, per evitar tot aquest innecessari trasbals a les famílies plebeies. El ridícul que sempre fan, pobretes. És normal que una ordinària família sindicalista se senti superada per la pressió que una de les filles s’hagi casat amb el príncep. I eren d’esperar aquests espectacles. Una mare de Comissions i divorciada. Una germana suïcida. I ara la nena Telma, que ha demanat al jutge que ningú no pugui fotografiar-la si no és en actes oficials, aconseguint d’aquesta manera que en un sol matí la fotografiessin més que en tota sa vida, amb l’escarni inclòs dels paparazzi, aquesta colla d’impresentables. És veritat que en són, de mesquins, però també que cap jutge sensat pot acceptar que algú triï per què vol ser notícia: i això ho decideixen els mitjans. El que interessa o no interessa, el que és notícia o no ho és, ho decideixen els mitjans de comunicació i no el subjecte de la informació. És d'una arrogància extrema pretendre decidir si s'ha d'informar o  no sobre una cosa que hagis fet amb l'excusa de la privacitat. Primer, ho sento però ets la tieta i per tant la teva vida no és privada. I després: si robes un banc i no ho fas en acte oficial, podrem informar-ne o no? També hi ha la part de sacrifici que hauria de fer per la seva germana; i un sentit del ridícul que la protegís de fer segons quins papers. Nobles, reis i prínceps haurien de casar-se entre ells: també Lady Di va resultar un desastre, i al final vam haver de córrer a París per arreglar-ho. La monarquia com a concepte és l’explicitació de la distància que hi ha entre ells i els altres. Per tant és absurd que formis part de la institució com si aquesta distància no existís, perquè tard o d’hora, l’enorme distància que de fet hi ha t’acaba delatant. El drama de la monaqruia espanyola és que ja només el divorci seria pitjor que l’hortera de saldo i sindicat amb què el príncep s’ha casat.

Vodria el retorn de la cleca. De tant voler dialogar amb els infants, de tant dir que els mestres hi són per ensenyar però també per aprendre’n, dels alumnes, això s’ha convertit en una casa de barrets absoluta i total. El respecte es veu com un arcaisme totalitari i l’exercici de l’autoritat com la mà armada del pitjor grup armat. Que torni la cleca  ni que només sigui durant un temps, la cleca /revulsiu que fa reaccionar les inèrcies adormides. Que torni el càstig físic contra tanta immundícia, el filat electrificat dels camps per deturar la cabra. Els límits són imprescindibles per qualsevol aprenentatge, sobretot si parlem d’infants. Contra tant principi vulnerat, contra tanta autoritat desautoritzada, contra tanta propaganda llibertària, cal tornar a començar. I al principi fou un ase i un pastor que l’endreçava a cops de branca. Hem de tornar al principi perquè l’esquerra relativista i igualitària ha degradat de tal manera els usos socials que cap ressort no queda intacte i tots els models estan pervertits. Tenim malmesa l’esperança. Aquesta devastació mortal propaga la degradació de la condició humana, abarateix els somnis, tot ho torna tenebra de hienes i l’ànima es rebaixa com si fos unça de carn en un mercat. El rictus del rigor, el prestigi de l’exigència, la tenacitat del compromís. Una cleca. Pam! Que torni la cleca a restaurar l’ordre des de baix. Des de les beceroles, com abans. La cleca entranyable que enforteix voluntats i dóna vigor als esperits endormiscats. La cleca  dels nostre avis, que cresqueren agraïts i temorosos de Déu, i és així que foren excel·lents i continguts: savis, generosos, pares exemplars i avis juganers. Sang, suor i llàgrimes; i pols d’estel.  

He volgut penjar quasi tots els comentaris sobre l’article de drenar l’Amazones perquè mai no em deixarà de sorprendre la credulitat d’alguns, la capacitat de prendre’s-ho tot seriosament. Hi ha un fons de pedanteria, rere tot aquest rigor, però també un cor feble com el de tots, que no et durarà gaire amb tanta facilitat d’indignació.  Per cert que ja he començat les obres de drenatge del riu aquell: tinc tres indígenes xuclant amb palleta i dos xamans a la presó. Comparteixen suite amb el Franki. Es volen apuntar en grup al taller de perruqueria.

Sobre l’article de Franki hi ha penajt el comentari d’un que es declara independentista i net. Desplega el seu argumentari -valga’m Déu!- i acaba reivindicant-se net en tant que es dutxa “un mínim de 4 cops per setmana”. I amb aquesta dada comprens el seu article perfectament.

L’Àstrid va estar divina amb el seu article sobre la Terribas. Era un article magnífic, ple de ritme i de frases ocurrents, un article amb gràcia, un article excel·lent. Alguns m’han comentat que no és un article gaire exacte. Però i què? És un article brillant, i el tema de què s’ocupa és prou banal -Terribas, ja em diràs- perquè no ens haguem d’amoïnar pel tecnicisme de la veritat. Da nuces pueris, als nens els agraden les nous. Jugar per jugar, sense haver de morir ni matar. Hi ha articles, tenim dret a fer articles que siguin només jugar, divertir-te i divertir, i la resta és igual. Articles sobre afers que no tinguin gaire importància. Terribas, pobreta, què hi farem.  Molt bé, Àstrid. Cap penediment.