Allende no va guanyar les eleccions ni netament ni brutament: no les va guanyar i punt, com Montilla i com Pasqual Maragall, que tampoc no van guanyar-les. Un conglomerat de forces d'extrema esquerra, sota el nom d'Unidad Popular, va donar suport al seu govern. A força de repetir-les certes mentides acaben semblant veritat. Però que Montilla, Maragll i Allende fossin i hagin estat presidents no té res a veure amb el que es va decidir a les urnes i tot plegat van ser decisions de despatxos. Deixem això clar. Cal dir també que després de la carambola aritmètica que el féu president, Allende va impulsar tota una sèrie d'iniciatives que no respectaven el principi bàsic de qualsevol societat democràtica i lliure, que és la propietat privada. La nacionalització del coure va ser una d'aquestes mesures intentades. Per tant, qui primer va violentar els fonaments democràtics de la convivència fou ell. Els seus principis eren els comunistes i suposo que no cal que ens encallem recordant que sota aquesta ideologia s'han comès els pitjors crims contra la humanitat. La seva pròpia propaganda presumeix de ser el primer marxista que arriba a un govern democràticament. No calia esperar a veure què passava perquè ja prou que hem vist -i plorat- com la gasta aquella gent.

Bé, encabat vingué Pinochet. Un cop, efectivament. Ideat pels americans, segurament, com totes les coses que srten una mica bé. També s'equivoquen, és cert, però si surt bé és gairebé segur que ells hi tenen alguna cosa a veure. És veritat que fou un espectacle poc edificant, sobretot en la seva posada en escena, que hi hagué episodis de crueltat i fills separats de llurs pares. En cap moment he dit que això m'agradi.

El que sí he escrit i ho repetiré tantes vegades com faci falta és que malgrat aquestes crueltats, l'etapa de Pinochet normalitzà l'economia xilena, assentà la vida social i li donà al país una prosperitat que el distingeix fins avui de tots els seus veïns. No entro a jutjar les atrocitats de Pinchet, només dic que Xile visqué una etapa positiva sota el seu mandat. I que a diferència de quasi tots els altres dictadors, Pinchet tingué el punt d'honor d'enretirar-se i de convocar eleccions. No dic que això el converteixi en el paradigma de la democràcia: dic que això és el que va fer, i que dictadors que no tenen tanta mala fama com ell van morir al llit i havent protagonitzat episodis de molta més crueltat. Hem de començar a distingir entre història cançons pop, entre lírica subversiva i el que realment ha pasat.

La història respon a unes dades i a un realitat. Mira Xile i mira el seu voltant.

No calia que caigués Honduras però en tot cas n’és encara una altra prova: que sudamèrica (i centreamèrica) és subamèrica, per sota, una conjunt de tribus. Tenen la tara originària espanyola, aquesta endimoniada llavor de barbàrie que només ha creat endarreriment i desesperança allà on ha fructificat. Així com l’elit puritana arribà a l’Amèrica normal, subamèrica tingué la dissort de ser “descoberta” per la més gran col·lecció d’assassins, violadors i bastaixos que el primer món hagi posat mai en circulació. I esclar, la barreja entre els Pinzón i els de la flauta tocant El Cóndor Pasa fou letal. Així fins als nostres dies. És una tradició dir que, pobrets, han tingut mala sort amb els dirigents que els han tocat i és veritat que han tingut dictadures: però quan han pogut votar lliurement, el desastre ha estat talment colossal. Hugo Chávez, el tal Correa i aquest mariatxi d’Hondures van ser votats en total llibertat. Que no, que no en saben més. El subdesenvolupament és de sempre i no hi ha res a fer. Per arruïnar un país tan ric com l’Argentina, un país que té de tot, totes les riqueses naturals possibles, ha de ser que hi hagi una conxorxa de xoriços transversal i a gran escala, perquè és impossible que un govern o que molts governs ho aconsegueixin sols. Xoriços i gent molt però que molt curteta. Després llegim que la germana de Messi plorava perquè li parlaven en català. Què ens en podíem esperar? L’únic país que funciona és Xile, perquè els americans hi posaren ordre durant 15 anys amb un dictador que s’ha volgut pintar molt més terrible del que fou: cal recordar, com bé digué la senyora Tatcher, que Pinochet dugué la democràcia. Quin altre dictador hem conegut convocant eleccions? Xile és avui l’únic país amb cara i ulls entre tot aquell desori i rutlla tot i estar governat per una socialista histèrica i ressentida. Després diuen que tot és culpa dels americans però la diferència entre Xile i Cuba és que Allende perdé i Castro guanyà. És ja l’hora d’assumir la veritat. Subamèrica és can pixa per moltes lliçons que ens vulguin donar. Qualsevol promesa de seriositat que et facin té el final de trajecte de l’estupor d’haver de veure, al moment menys pensat, com torna a començar el festival.