Abans les redaccions de diari eren un brogit immens, hi havia nervi, velocitat, el soroll de les tecles de les Olivetti com una promesa de felicitat. I sortien diaris esplèndids, amb el mateix nervi i el mateix talent que hi havia a la redacció: abans que els buròcrates arribessin a caps de secció. Parlo d’abans, de quan els periodistes es fotien a cavall i a peu d’allò que se suposa políticament correcte en lloc d’agenollar-s’hi com avui passa. Quan escrivíem bevent xampany, quan a les redaccions s’hi podia fumar; parlo d’abans, quan érem el centre del món i no un geriàtric. El silenci és el refugi dels mediocres. El que tu en dius soroll és música, la música de la velocitat i del nervi, de l’eufòria, la música de la qual neix sempre i imprescindiblement la bona escriptura. Si vols silenci fes-te empleat de Tabacalera, oficinista de La Caixa, secretària d’un ministeri. A les redaccions s’hi ha d’anar a escriure, a respondre trucades, a discutir-te amb el que tens davant, a indignar-te, i si no saps escriure sense silenci vol dir que no saps escriure. El silenci és el refugi, el pretext dels mediocres. Abans a les redaccions la vida hi passava com un cop de puny que s’obria pas entre el trànsit i que cap detector de metalls no podia aturar. Abans els funcionaris eren empleats de Correus i no caps de secció. Abans el talent era la premissa, la contrasenya, la moneda de canvi. Després vingué el sindicalisme, el pacifisme, l’ecologisme: i tot quant eunuc, i tot el pack complet. I ara a les redaccions hi ha silenci, el silenci i el buit que sempre generen els mediocres al seu voltant. El silenci que és el consol dels incapaços que no tenen res a dir. Mira el Montilla: el paradigma nacional del silenci. Abans bevíem xampany i ara hi ha un imbècil que no es pot concentrar.