Vaig anar a veure Maria Antonieta i vaig anar-hi amb ganes que m'agradés. Que m'agradés molt. Primer perquè Francis Ford Cóppola m'agrada molt i m'agradaria que la seva filla se'n sortís. Després per poder insultar tots aquests que critiquen la vida de la cort i són incapaços de comprendre'n la sofisticació i la bellesa. Però ni amb la millor de les meves intencions puc salvar aquest rotllo immens, aquest gran badall sense solta ni volta.

Aquesta Sofia Cóppola té un problema: i és que és una llauna, és que és molt avorridota. Vol donar sempre una lliçó de com són en realitat les coses i el que t'acaba donant és un Trankimazín 0,50. És el típic rictus de l'esquerra: sentir-te moralment superior, i èticament superior, no tenir cap sentit de l'humor, i passar-te el dia donant-te lliçons. I si primer sabéssim fer bones pel·lícules, Sofia? A veure, digues, què t'has de fer perdonar o què creus que t'has de fer perdonar? Per què intentes sempre que els rics apareguin com uns imbècils? Què t'han fet els rics? Tu ets rica, molt rica, al capdavall. Quin problema tens? On hi ha el ressentiment?

Sofia Cóppola em recorda a als imitadors de Ferran Adrià que quan se'ls trenca l'ou ferrat diuen que l'han deconstruït. La Sofia, amb l'excusa de la transcendència i del súpertràveling que ara vaig a fer-te, et dóna gat per llebre total i sense arribar mai al mínim nivell exigible. És que tant Lost in translation com Maria Antonieta, molt abans de la crítica ideològica que en puguis fer, són pel·lícules dolentes, sense ritme, sense música interna,  avorrides fins a la son, previsibles, sense intenció, sense mala llet, sense que siguis ni una mica millor o estiguis una mica més content quan acabes de veure-les.

M'agradaria que aquesta noia es dutxés, es dutxés per dins, es dutxés l'ànima i se la netegés de la caspa i dels polls proto okupes que hi té instal·lats. M'agradaria que aquesta noia es fiés més de la seva intuïció que de dels seus prejudicis. No m'han agradat aquestes 2 pelis, però hi ha alguna cosa en ella que em du a pensar que en podem esperar alguna cosa. Hi ha un no sé què que em diu que aquesta noia no és ni vulgar ni ordinària i que només ho sembla quan ens vol fer passar tot aquest discurs dels diners no fan la felicitat i del món interior. En fi, ja veurem. De moment, ja el pare li va donar al cine el que, pel que fins ara ha fet, cinematogràficament es mereix: va matar-la a la darrera escena del Padrino 3.

No voldria res més que haver-me de menjar, més d'hora que tard, l'anterior frase.