La princesa Nausica ens obsequia avui amb un article sobre el mite de Prometeu que ve a dir que els homes han de passar del mite de foc a quedar-se amb el foc perquè els pertany, i aprendre a utilitzar-lo. Naturalment que per bullir uns espaguetis val més tenir uns llumins a mà, o un encenedor, que no pas fer una pregària.

Però el foc pertany a Déu, estimada Blanca, el foc i els miracles i les meravelles. Una noia com tu, de la teva delicadesa, és un ultratge que negui l'existència de Déu. És equivalent a que Vázquez Montalbán fos comunista, anticapitalista, i negués així la bondat del sistema que l'havia fet ric i li permetia de viure en una bonica mansió a Vallvidrera. Tu que ets fruit de l'inspiració de Déu i no pas de la retòrica evolucionista, de la retòrica evolucionista de la qual són conseqüència, per exemple, protoéssers com Montilla o Minobis; tu que és evident que no pots venir d'aquesta mateixa mona i que estàs cosida a mà per Déu, és un ultratge i una desconsideració -pensa-ho bé, no hi ha res pitjor que el desagraïment-  que neguis l'existència de Déu i de la seva potència credora. Tu que n'ets filla,  tu que com  algunes altres princeses sou la prova que Déu existeix perquè les seves obres existeixen.

Hi ha Déu, hi ha una intel·ligència creadora i endreçadora que ens dóna sentit moral i jerarquia. No n'hi ha prou de la casualitat evolutiva per explicar l'existència de Valentí Puig i encabat de Miquel Martí i Pol. Hi ha un Déu fonamental, transcendent, creador de bellesa quan s'avorreix de l'eternitat, i encabat el Caprabo de la humanitat, que abasteix en sèrie. És insultar-te tu mateixa dir que Déu no existeix. Dir que no hi ha jerarquia, dir que no som millors ni pitjors sinó simplement diferents. És una tendència adolescent voler-ho explicar tot a través de la raó, és una tendència adolescent i molt ingènua. El foc és de Déu, com tu, com el Valentí, com els cels d'estiu i les estrelles que cauen damunt de la costa ferida per calmar-la.

I això no vol dir que no t'hagis d'esforçar, i això no vol dir que el que escrius no sigui mèrit teu, i això no vol dir que no costi un ou sortir-se'n, però Déu creu en tu i en el fons és igual si tu creus en ell o no: valdria més que fossis una mica menys impertinent amb Ell, és veritat, però en el fons és igual perquè Déu està acostumat a l'eternitat i es pren el teu agnosticisme com un petit i temporal contratemps. En tot cas, tant si creus en ell com si no hi creus, segueix escrivint com fins ara i millorant si pots cada dia, i ja veuràs com al final, quan t'aculli als seus braços perquè t'ho hauràs guanyat deixant al món el teu rastre de bellesa, hi creuràs definitivament: és només qüestió de temps, i de talent.

I juga-hi i salta-hi i escriu-hi, i posa accents de llum en allò que creus: però el foc és de Déu.