El fred ha vingut rampant com una ofrena, neu al Prineu i vent glaçat a la ciutat. Tota quanta puta bèstia predicava el canvi climàtic pot fer-se avui amb els seus testicles un whisky on the rocks. Ni tan sols l’antiamericanisme més atroç ha arribat a l’extrem de dir que els Estats Units no formen part del planeta: i enguany els líders del món lliure han registrat les nevades més severes dels darrers 50 anys. És tal la propaganda ecologista que un simple termòmetre que de vegades fa el tonto els ha estat suficient per predicar les seves tesis catastrofistes: hi ha una estètica del catastrofisme que es basa en recaptar els teus diners a canvi de salvar-te d’una fi del món que en realitat no existeix. Vivim en un món fantàstic, una mica massa ple d’imbècils, però fantàstic al capdavall. Un món on hi ha cotxes i avions i benzineres que vetllen la ciutat quan tothom dorm. Un món on hi ha internet i rentadores, màquines de fer cafè, parcs Disney i totes les demostracions que vulguis de fins on ha estat capaç d’arribar el poder de l’home. El poder de la intel·ligència de l’home que té la missió de domesticar el planeta i no pas de respectar-lo. Un lleó o un conill respecten el planeta, i la diferència amb els humans és que som capaços d’endreçar el caos, de domesticar les feres i d’elevar a Déu pregàries d’agraïment. La propaganda ecologista voldria reduir els homes a la condició de conills: la fosca orquestració de la dieta vegetariana n’és la prova més evident. Han baixat les temperatures, l’hivern ha arribat finalment i la neu de les muntanyes ha sepultat la sinistra demagògia vegetariana. Hi ha cicles climàtics, com sempre, hiverns de més fred i estius de menys calor, i les teories conspiratives s’acaben esvaint com les bruixes vidents de les Rambles quan arriba la matinada.