Dietari a Destemps (Nàpols i Memòria de Kapuscinki)
Enric Vila
Dijous, 25 de gener de 2007
24.1.07
Aquest matí em llevo d'un bot, contemplo al mirall el meu cos net com el marbre (admeto la insistència però és que després de tants anys pelut, em redescobreixo: avui els genolls, per exemple) i em dic: "Faràs estiraments". Veure'm un cos tan ben parit m'ha fet sentir jove i he intentat, en fred, tocar-me la punta dels dits amb les mans. Ara em fot un mal l'esquena de collons. Com que demà hi ha la cosa aquella, pastilla al canto. Després de tanta comèdia, ara no farem el ridícul per una tonteria. Banzaaiii!!, que deia el Karate Kid. Cal superar-se.
Rebo aquest comentari: "Amic, un apunt sobre el teu comentari d'ahir de Nàpols: la policia no permet portar casc. És il·legal. Els mafiosos l'utilitzaven per cometre delictes (bàsicament, pelar a gent) sense que els reconeguéssin. Vaig llegir que si et fots per un barri xungu de Nàpols amb casc et poden acribillar els de la família que controla el barri. Ja veus com està el pati. Jo, que he estat a Nàpols, m'ho crec perfectament". Me l'envaino, doncs.
Llegeixo que ha mort Kapuscinski. El vaig entrevistar. Molt accessible, sense manies ni cartró, com tota la gent que de veritat val.
Ryszard Kapuscinski: "Sovint he tornat a un lloc que coneixia i m'he trobat perdut"
E.V. No duc gravadora. Li fa res?
R.K. No i ara! Per favor.
E.V. Alguns periodistes m’ho recriminen.
R.K. Jo crec que depèn de la situació: depèn del que tu busquis i del que vulgui l’altre. Per copsar l’home autèntic, en la seva senzillesa, no serveix.
E.V. Vostè no la utilitza, oi?
R.K. Per mi és una barrera. La gent canvia la manera de parlar i el llenguatge es torna encarcarat i burocràtic. Ara: els homes importants es prenen més seriosament l’entrevista si davant tenen una gravadora. La gravadora té prestigi i a vegades és un mecanisme de defensa.
E.V. Però no té la veritat periodística, oi?
R.K. Esclar que no. La veritat periodística passa per la pròpia consciència, és una pregunta que t’has de fer a tu mateix contínuament.
E.V. Per tant demana capacitat d’introspecció, d’autocrítica.
R.K. I humanitat, tractar l’altre amb tot el respecte que es mereix. Aquesta és la primera regla del bon periodisme.
E.V. Una lliçó per 50 anys de professió?
R.K. Que el món canvia.
E.V. Bona aquesta!
R.K. Sembla una tonteria, però no ho és.
E.V. No, no: ja ho sé.
R.K. Això vol dir que el periodista o es forma continuament o es torna un destorb: esdevé incapaç d’entendre res. Mira: hi ha llocs on vaig treballar fa 30 anys que ja no existeixen, encara que els noms dels carrers siguin els mateixos.
E.V. Per exemple?
R.K. Lagos, Kinshasha, Ciutat de Mèxic. Europa és més estable. Però a l’Àfrica, sobretot, sovint he tornat a llocs que coneixia molt bé i m’he trobat perdut. Els moviments de població són tan forts que a vegades fins i tot ha canviat l’idioma de la gent.
E.V. I com s’orienta quan es perd?
R.K. Amb un mètode infalible.
E.V. Vostè dirà.
R.K. Quan arribo a una ciutat que no conec el primer que faig és anar al quiosc i preguntar pels diaris locals. En compro uns quants, miro la direcció del més important, i m’hi presento.
E.V. Hola sóc el senyor Kapuscinski.
R.K. Exacte. I llavors demano ajut: que m’orientin sobre els problemes socials del país, la gent que remena les cireres, els partits, etcètera. Mai falla. Els periodistes són iguals a tot arreu. E.V. Ah, sí? Com són?
R.K. Curiosos i xerraires. La gent normal es pot passar 30 anys sense saber a què es dedica el seu veï. El periodista ho vol saber i entendre tot.
E.V. I com ha afectat l’edat al seu periodisme?
R.K. M’ha fet passar de la descripció a l’anàlisi. Quan era jove volia veure coses, cobrir guerres, descriure-les. Però amb el temps t’adones que les guerres sempre són iguals i comences a interessar-te per les causes i mecanismes subjacents.
E.V. Què el va impulsar a marxar a la seva primera guerra?
R.K. La curiositat.
E.V. Els castellans tenen una dita: “La curiosidad mató al gato”
R.K. Sí, sí, esclar. He passat situacions límits. A vegades m’he dit: “Si te’n surts a partir d’ara et quedaràs quietet a casa”.
E.V. I després res.
R.K. La curiositat ha estat més forta.
E.V. Devia tenir un buit enorme.
R.K. Pot ser. Cada corresponsal té les seves motivacions. Però hi ha una cosa: a mitjans del segle XX, quan jo vaig començar a exercir, la humanitat vivia una situació inèdita en la història que segurament no es tornarà a repetir.
E.V. Quina?
R.K. Amb els processos de descolonització mitja humanitat s’havia independitzat. Jo volia ser cronista d’aquest fenomen.
E.V. Fenomen que en certa forma encara dura.
R.K. Sí, perquè amb la descolonització occident ha anat perdent la seva posició de monopoli a favor d’altres civilitzacions que també volen participar en la construcció del món:
E.V. Però d’on li venia el buit: de la dictadura comunista del seu país, de l’impacte de
R.K. No hi he pensat massa sobre això. Aquests d’autoanàlisis t’impedeixen actuar.
E.V. Li agradava el que feia i punt.
R.K. Exacte. Quan començava érem un grup de 300 periodistes que ens movíem per tot el món i ens trobàvem a tot arreu. Ara, la bandada és molt més gran i per tant més anònima. Però en els meus temps hi havia una convivència molt estreta i agradable: ens ajudàvem, discutíem; t’assabentaves d’on eren els companys llegint les seves cròniques al diari i arribaves dient: “quan he vist que estaves aquí m’ha faltat temps per agafar les maletes i venir”.
E.V. I aquest bon clima ereu incapaços de generar-lo a casa vostra.
R.K. Sí: el corresponsal vocacional viu de crisi en crisi.
APUNT
A Kapuscinski se’l considera el rei dels periodistes, l’encarnació els millors valors de la professió. Com que els periodistes són, en general, herois vocacionals que per covardia o mediocritat viuen encadenats a la taula de redacció, davant d’algú que juga fort d’entrada crítiquen i menyspreen, però després, si aquest algú se’n surt, el baveig no té límits ni aturador. Aquesta és una mica la història de Kapuscinski que va tenir uns inicis difícils, en què els seus llibres no es venien ni regalats, i que ara ja fa anys que, entre el col·lectiu, genera una fascinació quasi infantil. El millor dels seus llibres és fruit de la forta inquietud que l’ha dut a viatjar per tot el món, i de la seva prosa clara i continguda, reflex d’un caràcter adaptable i molt discret, perfecte pel camuflatge i l’observació.