Buf! Tot el dia llegint i preparant l'espectacle (mai millor dit, lamentable) de dijous (que no sigui res). Em poleixo un llibre  sobre Pujol (aprofito aquests dies tontos per començar a mirar-m'ho) Serà més difícil que el Companys; massa informació, poca perspectiva i molta susceptibilitat. Ganes d'anar a la facultat, demà; necessito veure gent, les alegres becàries: quin quartet! L'article d'aquest mes de gener de Benzina, i au:

Com que el públic d’aquesta revista està obert a tot tipus d’experiències no escandalitzaré ningú si dic que estic content de no haver començat a llegir −i encara amb moltes precaucions− fins als 23 anys. No vull dir només literatura amb cara i ulls, obres d’aquestes que anomenem clàssics, sinó també novel·les d’entreteniment. Si exceptuem els dos volums de Jim Botó i Luques el maquinista, La historia interminable i algun llibre de Tom Sharpe, es pot dir que fins als 23 anys em vaig dedicar a somiar truites jo solet. Feia campana amb els amics, veia passar els núvols, engolia cerveses, mirava molt la tele i a l’hora dels exàmens me’n sortia justet: era jove i creia que per viure sempre en tindria prou amb les meves forces.

Als llibres, i especialment a la literatura considerada seriosa, no hi vaig caure fins que la desgràcia no m’hi va empènyer. Fins que no vaig començar a tenir por: un gran amor que falla, l’avi preferit que es mor, el desengany d’una vocació, un dolor físic que et doblega. Va ser aleshores que em van venir ganes de llegir. Primer m’hi vaig posar amb molta calma, com qui es fica dins d’una piscina d’aigua freda; després, cada vegada amb més vici i compulsió. Fins aleshores, i encara ho penso, sempre havia cregut que llegir era cosa de gent feble i retorçada, el que vulgrament se’n diria una mariconada. Com a molt em permetia arreplegar algunes frases enginyoses que em servien per tenir una idea bàsica de la vida, tipus: “No n’hi ha prou de ser feliç, cal que els altres siguin desgraciats” o “Surem entre diverses opcions: No volem res lliurement, res absolutament, res constantment”. Teòricament la primera és de Bob Kennedy i la segona de Montaigne; les vaig treure d’uns sobrets de sucre molt abans de llegir el gran assagista francès i no les he oblidat mai més.

Amb tot això vull dir que la lectura, com l’escriptura, que per mi ha estat la conseqüència de llegir, són, sobretot, lamentables crisis de voluntat. Desconfio dels escriptors vocacionals que no voldrien haver estat una altra cosa, tenir un altre caràcter, una altra vida. I no entenc els lectors que admiren els escriptors en comptes de compadir-los.

Llegeixes per consolar-te, escrius per consolar-te. La literatura només té sentit com a segona oportunitat. És una forma de fugir del foc per rostir-se (més lentament) a les brases. Això els que hem començat a llegir tard ho sabem perquè portem gravat al cor el vertigen de l’experiència nua i recordem com era enfrontar-se al món sense escuts de paraules, i l’emoció d’aconseguir una victòria a pit descobert, total, rotunda, autèntica. També el sabor indescriptible de la derrota.

Qui hagi començat a llegir abans de tenir por, abans d’haver tingut temps de cansar el seu cos pensant i somiant pel seu compte, no m’entendrà. Dirà que sóc un provocador i un cretí. Com més hagis cregut i més por hagis tingut abans de començar a llegir, més t’aprofitarà la lectura perquè més fina serà la teva visió del caos i més precís, intens i personal serà el teu enyorament de l’absolut. 

Per treure profit dels llibres s’ha de llegir poc i bé. En nen que troba gust als llibres el primer dia que li ho diu el mestre, i ja mai més no para, potser arribarà a catedràtic però difícilment serà mai brillant o tindrà alguna cosa a dir que valgui la pena. Les bones idees es treuen de la vida i no dels llibres. La literatura ha de ser un balancí per jubilar-hi l’experiència, s’hi ha d’anar després d’haver viscut, sinó és una escola de lloros pedants i perversos. Sense memòria, la literatura només és una font d’impostures i dogmes, podreix l’ànima, mata la intel·ligència.

Dic tot això ara que vénen les festes nadal perquè potser els lectors tenen criatures. Potser tenen una família normal i celebren els reis com déu mana. Potser els nanos han fet una llista de reis. Jo la vaig fer durant molts anys i, per sort, només a casa la meva tieta àvia, on la llista no arribava i no sabien què regalar-me, em portaven llibres (que mai no llegia: Tom Sawyer, Res de nou al front de l’oest, etc.). Si el seu fill demana llibres en comptes de joguines no ho celebrin dient que és molt intel·ligent, preocupint-se: segurament té un problema.

P.D. Collons que bé que escriu aquesta Blanca! Qui és?