11.10.06

Com cada any, han podat els arbres del passeig, de tot el poble. Han quedat tots pelats, calbs, sense ni una fulla ni un branquilló. No sé per quin motiu es fa la poda dels arbres a la tardor, hi deu haver raons de pes, suposo, però no m’agrada. Sense la fulla seca, la tardor perd la seva poesia. Potser els escombriaires tenen menys feina i algunes al·lèrgies remeten, ah!, i les velletes no rellisquen. Però enyoro aquelles catifes cruixents que es feien abans a terra quan era petit; suavitzaven la metafísica crua i fúnebre que té aquesta època de l’any, li treien ferro. Poder veure, penjant d’un fil, alguna fulla verda (o fins i tot marró) com una promesa de felicitat, com una esperança de resistència, de victòria: quina alegria! En canvi: veure els arbres tan nets i polits, tan racionals i perfectes, com si sortíssin de la clínica o de cal botànic (o de la perruqueria!): quina pena! Diuen que ara el passeig queda més lluminós, que tot el poble té més llum durant més hores: certament, al matí sembla que hagin encès un florescent, que estiguem tots a la cuina de casa. El sol, a través del cel platejat, dóna una llum esmolada i desagradable. La manca de vegetació sobre el cap fa que trobis a faltar portar barret. I a mesura que es fa fosc encara és pitjor: desfullats i amb les branques amputades, els arbres semblen cossos torturats demanant ajuda. Fan ombres que posen la pell de gallina i la sensació general és d’intempèrie, com si haguéssim perdut el sostre i el cel amenacés de caure'ns al damunt, durant uns mesos.