En correspondència a l'article tan generós que em va fer el Salvador ahir, valgui aquest altre meu com a torna. Va sortir publicat a Benzina, que és una revista cultural que està molt bé però que no sé si llegeix gaire gent. Aprofito per dir que no entenc que aquesta web tingui tants lectors i que el llibre del Salvador no estigui primer de vendes: que hem de viure de l'aire? Ell no no vol fer propaganda del seu llibre, aquí, per pudor. El pudor jo el vaig perdre el dia que vaig començar a escriure, o sigui que la hi faig jo.

El Geni de Salvador Sostres
Salvador Sostres és amic meu però si no ho fos també diria que és un geni. La paraula és forta, així que deixint-me matitzar. De les persones que he conegut, i d'importants que es creuen genials n'he conegut unes quantes, és la que més m'ho sembla. Amb sort tindrem una altra figura d'aquestes que justifiquen una cultura, ni que sigui petita, com la nostra. Dependrà d'ell també, i de les ganes que tingui de treballar, perquè un geni a més d'un cervell i un cor com una casa ha de tenir una gran força de voluntat. Ha de ser massoquista. Pot tenir altres vicis, però el massoquisme és indispensable per aspirar a la posteritat. Sense molt esforç i moltes llàgrimes, no hi ha obra (artística, política, del tipus que sigui) que valgui res.

Si el meu amic serà prou massoca o no ja es veurà. Repeteixo, però, que té, com a mínim, dues de les tres condicions del geni: una gran intel·ligència i una gran capacitat d'estimar. Per la tercera, la capacitat de sofriment, no crec que haguem de patir: els anys faran el seu efecte.

El geni és un home que, sobrepassat per l'amor i la lucidesa, s'acaba abandonant a una causa superior. Que d'entrada s'hi resisteixi, es faci el frívol, l'egoïsta, el plaga, és natural; ningú va de gust al poltre, per sofisticat que sigui el poltre i seductores les recompenses. Al martiri només hi van de gust els idiotes. Una altra cosa és que la vida acostumi a posar el geni entre l'espasa i la paret. Sempre hi ha un punt en què l'home que val realment per alguna cosa s'adona que el talent que li ha estat concedit és l'únic que té; un talent excepcional és un do que sempre acaba ofegant totes les altres virtuts, que obliga al tot o res. Llavors és quan es veu el temperament; si n'hi ha prou es tria el tot, i si no n'hi ha prou, el res. I tot queda en focs d’encenalls.

De temperament, fins ara, déu n'hi do el que Sostres ha demostrat. Quan sento dir que pot escriure el que escriu perquè a casa seva tenen diners em faig un tip de riure. És un argument tan imbècil com dir que qualsevol pot anar descalç des de Barcelona fins a Montserrat perquè la biologia ens ha donat dos peus. Fins suposant que escriure per provocar fos tan fàcil com pressuposen alguns, i fins suposant que fos això el més significatiu dels seus articles (més que l'estil literari i que el seu contingut ideològic), caldria tenir en compte que tota actitud literària té un preu. Vida i literatura són vasos comunicants: el que escrius ho pagues a la vida i el que ets ho pagues en la literatura. En literatura no existeix la mitja jornada. Nedar contra corrent per escrit és fer-ho en la vida i acceptaran que això desgasta.

El resultat? Jo crec que és bo, molt bo, que compensa. Fa un parell d'anys ja vaig escriure que Sostres era el millor columnista que havia donat la premsa catalana des dels temps de Josep Pla i Josep Maria de Sagarra. Alguns se'm van tirar a sobre. Per cert, que vaig obviar Josep Maria Espinàs i algun altre per una qüestió d'espai i d'efectisme. I bé: continuo pensant igual. D'aquí a 50 anys el seu Llir entre cards s'estudiarà com avui s'estudia el Glosari d'Eugeni d'Ors, L'Aperitiu de Sagarra, el Full de dietari de Carles Soldevila, o el Calendario sin fechas de Pla. Per què n'estic tan segur? Perquè cap altre columnista reflecteix amb tants matisos i brillantor el batec moral del nostre temps i el nostre país. I una altra cosa: el seu articulisme a més d'entroncar amb la millor tradició del gènere d'opinió  (que a Espanya comença amb Larra i passa per Julio Camba i Umbral, a banda dels catalans esmentats i d'altres com Robert Robert i Gaziel, que m'he deixat), n'és la manifestació més evolucionada: per això és tant bo, perquè és prou valent i virtuós per anar al davant.

No sóc pitonissa però diria que Sostres té bastant guanyada la posteritat com articulista; ara cal veure què passa amb la posteritat d'escriptor, que és el premi gros. Ja he dit que té condicions de geni. Fa volar la llengua i sap convertir la grolleria en una gràcia, que és el màxim exponent de la creativitat. Però cal treballar molt i la glòria és atzarosa, cada època posa noms diferents als carrers de les ciutats. Com a amic seu, no tinc interès a lligar-lo al jou de l'excel·lència; jo el preferiria feliç i content, que ens trobéssim al jeriàtric tocant el cul de les infermeres després d'una vida tranquila. Però sense la sensació de deure complert no hi ha serenitat, que és el mínim que es pot demanar a la vida. Què faci el meu amic, és cosa seva. Ell diu que només sap fer articles. El seu últim llibre, Jo. Totes les mentides que calen per explicar una veritat (L'esfera dels llibres) ni és un llibre d'articles, ni és, és veritat, un llibre genial (i quan dic genial vull dir genial). Però és un molt bon llibre i sobretot és un llibre que demostra (si no ho havia demostrat ja amb Lucia) que si vol pot.