Justament el problema és plantejar les relacions humanes en termes comptables. És un sistema molt de l'època, perquè vivim en una època pessimista, tremendament superficial. Però no és el meu sistema. Ni em sembla que les coses funcionin així. Comptabilitat interna i externa, dius, no crec que la relació entre les persones respongui a unes balances fiscals, igual que no crec que sigui aquest el problema Catalunya-Espanya. Estic tip de veure gent que estima gent, amb resultats ruinosos pel meu gust. Què saps tu de què volen els altres?  Què saps tu del que els altres esperen de tu? Quan ho creus saber és quan comences a comprar la gent, o  a creure que la gent es pot comprar. Ningú, en el fons, no es pot comprar; això de la corrupció només és intercanvi d'iguals. El que ens lliga a les altres persones és la veritat que hi veiem reflectida, la veritat que som capaços de reconèixer-hi, la veritat que compartim, i que s'engreixa o s'aprima sense que en sapiguem del tot les causes perquè no som Déus i canviem, i no sabríem dir tampoc exactament quina veritat i quina mentida som: en resum, que tenim d'etern i substancial. Aquest és el misteri i la gràcia de la vida i d'estimar. Per això mai paro atenció al que els altres pensin de mi, en general. Deu haver-hi gent que creu que sóc un amargat, d'altres un antipàtic, d'altres que sóc una gran persona, n'hi ha, em consta, que em consideren alegre, d'altres un fill de puta i fins i tot n'hi ha que es pensen que sóc Proust. Francament, el que pensin els altres de mi, en general me la bufa. Jo només visc a través d'aquelles persones en les quals reconec la meva veritat: els meus sentiments, els meus ideals, la meva manera d'estar al món i d'anar per la vida, allò que estimo. Jo tinc les meves normes i amb ningú altre les he posat tant en dubte ni les he distret tant com amb tu: entre tu i jo hi ha una veritat molt prima però bella, per això, malgrat la fragilitat, s'ha aguantat l'amistat. Ara: per això mateix, amb els altres fes el que vulguis (ells sabran quina relació tenen amb tu), però si a mi em tornes a ficar dins d'un article que em revolti l'esperit, et pagaré amb la mateixa moneda; fins que em cansi i t'ignori, i si no et surt a compte o em trobes una rata, doncs què hi farem. Tu no ets el meu flautista d'hamelin.

El gust de Roger Mas