Sempre, un dels millors moments del dia és al matí, quan surto de casa i noto el primer raig de llum que em pica els ulls i l'airet que em renta la cara. Aquest primer bon dia del món m'omple d'una alegria tan sana i refrescant  que, en el mateix instant que l'ascensor arriba al zero i veig el carrer, a l'altra banda de la porteria, ja l'espero, i tiro cap a la sortida amb un entusiasme de banyista que corre cap al mar a capbussar-se un dia xafogós d'estiu, tot saludant pel camí -naturalment-, el senyor conserge. Els dies de cada dia, aquest plaer és més curt que un esternut. De seguida quedo engolit pel trànsit i la gent i les meves obligacions i problemes. Però els diumenges, que la ciutat és buida i el cel sembla més alt i els carrers més amples; que els arbres es veuen més verds i grans i fins i tot l'asfalt té una textura més humana, el moment s'allarga i és com si la vida se m'anés ficant dins del cos a poc a poc. L'única cosa que passa, naturalment, és que trigo més a despertar-me. El cervell va més lent, les cames més feixugues, els pensament són estranys, inconnexes; el sorolls del carrer ressonen llunyans, com si els escoltés des de dins d'una bombolla de vidre. La pell és molt sensible (és l'hora ideal de les mamades: perdó és una broma). Si fa fred m'embolico dins l'abric amb un gest manyac, igual que si rebés una carícia, com quan la mare em tapava a mitja nit; si fa sol el primer raig al clatell em posa la pell de gallina. Quan el cel està tapat camino jeperut com si dugués un pes a sobre i, si passa algú, el miro de reull, igual que un delinquent. Quan fa bon dia, el meu cos es redreça, la meva cara busca la llum i semblo un girasol. M'agrada mirar el cel, de bon matí, quan és tibant i net i la llum no li ha desfet aquell blau tan consistent i juvenil, encara. Els dies que ha plogut, respiro fondo. L'asfalt brilla i de vegades es fan, molt arran de terra, petits arcs de sant martí. Quan trobo un bar obert m'hi fico dins. Demano un cafè i alguna cosa per menjar. Si pot ser em poso prop de la finestra, i miro fora: Els cotxes aparcats, un vellet que s'arrossega, una senyora que passeja el gos, un plàstic que s'emporta el vent, o un jove que torna a casa fent pudor de fum i alcohol. En definitiva, contemplo la olímpica mandra de diumenge i, si tinc paciència, torno a casa que el carrer ja s'ha animat. Quan al bar té una màquina del milió, sempre hi ha algun desventurat jugant-hi. Cada vegada que prem els botons, es desencadena una musiqueta esgarrifosa, que m'emprenya, però que m'acaba de despertar i em recorda la immensa sort que tinc.