Jordi Hereu va dir divendres amb encert que no era cert que jo hagués fitxat per la seva candidatura perquè em sento molt més proper a Convergència. Fa uns dies vaig escriure un article mirant d’explicar que el candidat socialista a Barcelona em sembla el més raonable de tots. Perquè ha promès multar els ciclistes que no vagin pel carril bici, perquè amb els okupes no farà cap concessió i perquè no permetrà que l’abús sistemàtic de tota quanta bèstia manifestant lesioni els drets de les persones decents i netes, que a Barcelona som majoria encara. Ja sé que en una ciutat normal això ho podríem donar per descomptat, però en un panorama on el candidat de la dreta pertorbada és un fanàtic de l’Espanyol i el candidat de la dreta civilitzada és ciclista i socialdemòcrata, Hereu no ho té gaire difícil per semblar sensat, inclús sent sociata. Bé, aquest és el drama: de bon gust votaria Jordi Hereu si no fos socialista, si amb el meu vot no afavorís que els socialistes seguissin tacant de mediocritat i de sordidesa la meva ciutat, que és el que han fet i el que faran. És el mateix que em passa amb Xavier Trias, però a l’inrevés. Podria no votar-lo però no podré deixar de votar Convergència perquè crec que és de llarg el partit que millor defensa Catalunya i els valors d’Occident: no el millor partit, sinó l’únic. Ara, és l’última vegada: si a Espanya Convergència hi presenta el Duran el meu vot no el tindran. De cap manera. Mas ha de prendre les brides del partit i deixar de posar-nos-ho tan difícil: cal tota la determinació a partir de l’endemà de les eleccions. El dia que Hereu es presenti per Convergència amb molt de gust el votaré, i el dia que Convergència presenti candidats raonables a Barcelona podré escriure articles municipals sense que m’infartin les tietes de Gràcia.