No hauria dit que arribaria a escriure un article com aquest, mai. Encara recordo unes declaracions de Buenafuente, quan l'humor el començava a fer famós, dient que ho havia après tot de la tele. Que identificat m’hi vaig sentir! Fins a finals dels anys 90, tot el que jo era, tot el que sabia, tot ho devia a la caixa tonta.

De Magnum havia après a consensuar amb la veueta les meves decisions; de Roseanne, les propietats ansiolítiques del sarcasme; de L’imperdible Parker Lewis, el valor de les amistats absurdes i contraproduents; de Perry Mason a no fer preguntes sense saber-ne la resposta; de L'un per l'altre que l’amor només sobreviu amb humor; del Príncipe de Bel-Air que els negres són els andalusos dels EUA; del Doctor Slump que un boig és un sensual desbordat; de Bola de Drac, que els bons sempre guanyen perquè la bondat és tenaç; de Persones humanes frases amb punxa: “o bé ens escalfem tots o llencem l’estufa al riu”; del Curs del 96 frases profundes: “la vida no s’assembla a un viatge en cotxe en què el paisatge queda enrera sinó a un roure, que creix des de les arrels”; de Vacaciones en el mar, com cansa fer vacances i de MacGyver, que tot té solució mentre no falli la imaginació.

Podria citar desenes de sèries més amb les corresponents lliçons apreses. Fins ben passada la vintena, mai en tenia prou, de tele. La caixa tonta se’m feia petita i envejava els països que tenien més canals. Entre la tele i els llibres sempre triava la tele. I ves: ara que llegeixo i fins i tot escric i tenim canals per donar i per vendre, no la miro mai i quan la miro no entenc res. No sé si són els llibres. Però dimecres vaig començar a mirar Herois, aquesta sèrie que ha estrenat TV3, amb voluntat conciliadora i vaig tancar la tele avorrit i estupefacte: què vol dir uns senyors amb poders sobrenaturals? Que no és prou complicada la personalitat humana que hem de posar-li efectes especials? Per explicar que de vegades les persones se sorprenen a elles mateixes no cal fer volar homes sense ales o fer-los travessar l'espai.

No ho sé: últimament, trobo que en totes les sèries que miro hi ha més pa que formatge. El Doctor House, quin personatge més exagerat! El seus sarcasmes no em semblen menys inhumans que la increïble polla de Blackzilla, aquest Malcom X del porno, que estupra les blanques com un angel venjador. La mateixa estratègia de la ració doble (doble de sexe, doble de sang, doble d'efectes especials, doble d'humor) se segueix en les produccions de casa. El cor de la ciutat t'explica Sants a còpia de grans dosis de sexe, caspa i paraulotes; Ventdelplà, els pobles de Catalunya fent servir la moralina com si fos aigua del carme; mentre que Via Augusta és al món romà el que la salsa de tomàquet és a les pel·lícules de terror. No ho sé. No sé si és que he llegit massa o és que la tele s’ha sofisticat tant que mirar-la demana pràctica i uns estudis que no tinc, o si és que m’estic fent vell, o és que abans estava equivocat i la tele sempre ha estat una merda, o de veritat passa un mal moment. Però així anar fent al final em faran creure de veritat, que realment la tele és una caixa tonta. Una mitjà que confon la imaginació amb la fantasia.

P.D. L'última frase, inspirada en el comentari del Toni, és afegida, i tanca millor el text.