Eleccions franceses (1er tour)

Manel Berga i Alegre

Dimarts, 24 d'abril de 2012

Les eleccions presidencials franceses són sempre un gran esdeveniment. Al nostre país no existeixen presidencials perquè el càrrec l’ocupa el rei dels espanyols, encara que el primer ministre Rajoy o el cap del govern regional i els seus predecessors insisteixin en ser anomenats “president”, però ho són del govern i de res més i per tant són primers ministres, com a molt. (l’altra raó per la qual al nostre país no existeix un president és perquè no som país ni som res.) El president francès en canvi té algunes atribucions exclusives força sexis, per exemple, quan va de cacera ho fa amb bombes atòmiques.

La campanya electoral dura moltíssim perquè el sistema d’elecció comença amb uns avals que els candidats han d’aconseguir per part de càrrecs electes i que a la pràctica limiten el nombre de candidatures definitives al voltant d’una desena, tot i que no eviten algunes extravagàncies. Ben bé dos mesos abans de les eleccions la història es comença a mobilitzar: les primeres entrevistes, declaracions, punts de vista. Malgrat que la durada del sidral hauria de jugar en contra dels limitats recursos dels partits minoritaris aquests esgarrapen una sèrie de vots molt útils i de vegades donen alguna sorpresa.

Com per exemple la sorpresa de a qui recomanaran votar a la segona volta. De moment, mirem al resultat del passat diumenge i el panorama és desolador. La cosa del Sarko ha fracassat però encara remena la cua, l’excèntric candidat socialista Hollande -que abandera propostes com ara la de pujar els impostos fins al 75% pels certs trams d’ingressos - ha guanyat de moment i el que els opinadors habituals anomenen “extrema dreta” de la Mme Le Pen ha obtingut un 17,9%, un èxit incontestable que només sembla haver sorprès als desgraciats del diari gratuít aquest anomenat La Vanguardia i satèl·lits varis.

Per la segona volta, mesdames et messieurs, faites vos jeux.