Turisme de núvia

Manel Berga i Alegre

Dimarts, 13 de març de 2012

Matí de dissabte fent turisme per botigues de vestits de núvia. I sí el nuvi sóc jo. I no, no veuré el vestit definitiu, només estem fent una visita preliminar. Mentre la V. és al provador miro al meu voltant i no veig cap rastre de màgia ni de polsim d’estrelles, més aviat penso que l’indret s’assembla força a un bordell de luxe, o més aviat a la idea que els que no hi hem estat mai tenim del que podria ser un bordell de luxe. A l’entrada, la fredor del marbre i les mirades dels que hi porten més temps que tu. Molt ràpidament, l’empleada que ens toca o més aviat la madamme es troba amb ella a l’emprovador i l’ajuda a preparar-se per sortir a escena. Sento que li diu com ha d’entrar dins el vestit i alguns tecnicismes que desconec: reconec que hi ha poques coses més tendres -dins el món dels bordells, s’entén- que escoltar com la gata vella aconsella la novícia, que és tota puresa i innocència. Jo mentrestant m’assec a la butaca d’Ikea i quan porto un parell de minuts esperant em ve al cap que tot resultaria més natural si m’abaixés lleugerament els pantalons i el color predominant fos granatós o ocre, en tot cas lluny del blanc artificial i desgastat que m’envolta. Em manquen miralls als costats i al sostre, em manca vellut, em manca pols. Segueixo esperant que surti la meva estimada. Porta una bona estona i el meu desig va creixent, senyal que la madamme sap fer la seva feina.

De sobte apareix, somrient com una nena i caminant com una reina, la meva reina. No són només les sabates de taló que li han deixat, és ella, sobretot ella, sempre ella. El vestit –sigui el que sigui- li deu anar bé puix només la veig a ella. Intento contenir l’emoció mentre deixo anar algunes pedanteries que he après de corre-cuita en visites precedents: el tall del vestit, la caiguda del teixit, qualsevol cosa per tal de dissimular l’enorme impressió que em fa veure com es prepara per ser una esposa. La meva esposa.