A A A
Dubtes i sospites | Dijous, 3 d'abril de 2008


[1] Escrit per: Josep Maria  - Dijous, 3 d'abril de 2008  12:08


Per a mi, la resposta a tot això és: "la lengua siempre fue compañera del imperio". I així es va produir una gran deserció en les lletres catalanes. Molts escriptors que havien escrit sota la dignitat dels nostres reis, fins i tot dels Trastàmeres catalans, van esfumar-se o es van acomodar al castellà que anava penetrant a les corts virregnals.


[2] Escrit per: Josep Maria  - Dijous, 3 d'abril de 2008  12:21


Perdó, volia dir Trastámara. Diré, a més, que la literatura burgesa incipient es va anar afonant per manca d'un comerç pròsper a les nostres capitals costaneres (Barcelona i València). Resposta de M.C. D'acord, però això no treu la possibilitat d'una més que probable adulteració del nostre passat històric. Gràcies.


[3] Escrit per: Josep Maria  - Dijous, 3 d'abril de 2008  12:50


L' adulteració formava part del joc polític d'estendre la idea unitària de l'imperi, no vull pas dir que hi combregui. Resposta: Per tant, la paraula "decadència", aplicada a la nostra cultura, té poca credibilitat. Tot fa pensar que ens deuen haver aixecat la camisa.


[4] Escrit per: Josep Maria  - Dijous, 3 d'abril de 2008  13:37


Evidentment "Decadència" és un epítet posat pels crítics moderns (Antoni Comas, etc.) L'anorreament de la nostra existència com a nació passava per l'esborrament de tota demostració renaixentista literària. Potser com a literatura medieval podia subsistir en el record, però com a magnificència d'una literatura cortesana havia de passar per la castellanització. Recordem qui va començar aquest Renaixement: Rois de Corella. Per què no va continuar aquesta literatura en català? Resposta: Ah! Aquí és on comencen els dubtes i les sospites.


[5] Escrit per: Xavier  - Dijous, 3 d'abril de 2008  15:30


Benvolgut Miquel, quan en un territori hi ha una florida artística, aquesta es manifesta en les diverses formes d'art. Vull dir que quan hi ha bona producció literària també hi ha excel·lència en la pintura, l'arquitectura, la música, etcètera. En aquests segles de "decadència" literària en llengua catalana, quina producció hi havia en els territoris catalans d'altres formes d'art? Potser això ens podria donar alguna pista.


[6] Escrit per: jo  - Dijous, 3 d'abril de 2008  17:49


Sense prínceps catalans l'alta cultura es va quedar sense el mecenatge necessari. Més tard el país es va omplir d'imatges d'un barroc "pagès" auspiciades per la religiositat popular


[7] Escrit per: Pere Alzina i Bilbeny  - Dijous, 3 d'abril de 2008  20:44


Apunts per a la comprensió del fenòmen: 1-Catalunya vençuda militarment per les tropes feixistes i previ pas per la d'en Primo de Rivera dóna un Gaudí, Dalí, Espriu, Pla, Caballé, Carreras, etc...Sota pena de mort i presó. Ergo: en 20 anys pot desaparèixer la millor producció literària europea? 2-Alemanya: anorreada estructuralment, demogràfica i física en 15 anys es converteix en la primera potència europea. Conclusió: pots acabar amb el Hard però no amb el Soft en una sola generació. O els catalans cultes foren exterminats, o emigraren en massa a la cort de Castella o...se'ls obligà a escriure en espanyol o se'ls obligà a traduir totes les seves obres (o se'ls traduí les obres i s'eliminà els originals. Escolliu l'opció que considereu més fefaent. Resposta de M.C.: Sí, sí, Pere, és això.


[8] Escrit per: Octavi  - Dijous, 3 d'abril de 2008  20:45


Espanya sempre estarà sota sospita.


[9] Escrit per: Josep Maria  - Dijous, 3 d'abril de 2008  15:45


Encara una última reflexió: si ens cenyim a la producció literària del segle XVI, la ridiculització i el menyspreu cap a la llengua per part de la cort de Germana de Foix a València és una causa que actua des de dins mateix del nostres escriptors per canviar de llengua i abandonar-la a la marginació. Bona mostra la trobem d'això és l'obra de Joan Ferrandis d'Herèdia "La Vesita"


[10] Escrit per: albert c.  - Dijous, 3 d'abril de 2008  16:24


De Jordi Bilbeny, a histocat, http://www.histocat.cat/pdf/cervantes_catala.pdf LLIBRES ORIGINALMENT EN CATALÀ, AMB TRADUCCIÓ OBLIGADA AL CASTELLÀ 1) Pere Antoni Beuter, pròleg a l’edició castellana de la Historia de Valencia (1546), Vg. Renaixement a la Carta, p. 134-136: “S’imprimí en llengua valenciana, com jo la composí”, però el llibre “era necessari proveir-lo de llengua castellana perquè fos entesa en els llocs on no entendrien la valenciana”. S’excusa de traduir l’obra, donat que “sent jo valencià natural i escrivint de València als seus regidors [en valencià, ara] escrigui en castellà, llengua estranya per València”, perquè havent vingut els diversos regnes d’Espanya “a una general i sola senyoria, excepte el regne de Portugal, sembla que al mateix temps requereix que siguin en tots una llengua comuna”. 2) Jeroni Pujades, pròleg a la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606): no va traduir el llibre al castellà com volien alguns, Vg. Renaix. a la Carta, p. 139-141: “Desitjaven alguns que fos aquesta obra escrita en llengua castellana, com aquella que és més estesa i entesa per les nacions estrangeres. Però no és estada possible altra cosa del que s’és fet”. És a dir que publica el primer volum en català, però tots els restants en castellà, tot i deixar dit que escriu en català “per no ser ingrat a la pàtria i nació” i perquè “els prelats, doctors, mestres i escriptors deuen acomodar-se al profit i utilitat dels súbdits, oynts, dexebles o lectors, no obstant sien murmurats, menyspressats y, com diu Sant Pau, excomunicats y anathematizats” i no fer com d’altres que usen la llengua castellana. 3) Onofre Manescal, Sermó (1603), no vol que s’imprimeixi en castellà, “del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible”. Ídem, p. 138. Els sermons següents són ja en castellà. 4) Lluís Ponç d’Icard, pròleg a l’edició castellana del Llibre de les Grandeses de Tarragona (1572), p. 136-37: “aquest llibre avia jo composat, discret i savi lector, en llengua catalana”, però “coneixent el greuge que feia a aquesta ciutat, que per sola Catalunya el meu llibre fos fet [...] m’ha semblat traduir-lo al castellà, encara que jo hi estigui poc versat, no perquè tingui jo per millor aquesta llengua que la catalana ni que altres, sinó que com sigui jo natural de l’invictissim rei Felip nostre Senyor, és més usada en tots els regnes”. I, sobretot, perquè “no es vol posar a perill de ser reprès i mal notat”. Insiteix al lector que el perdoni per escriure en llengua aliena, “puix ni jo podia servir-te d’altra manera, ni pagar l’obligació que tinc i dec a la meva pàtria, per la qual, segons Ciceró, no s’ha de témer cap perill”. 5)Francesc Tarafa, havia publicat, al 1552 el llibre Dels pobles, rius y montanyes de Espanya. Es va traduir al llatí, però “del text català no se’n sap res”, “Pròleg” d’Alexandre d’Armengol i de Pereyra, al llibre d’En Francesc Tarafa, Crònica de Cavallers Catalans, Asociación de Bibliófilos, Barcelona, 1952, vol. I, p. xvj. [Quadern meu, 1]. 6)Martí de Viciana. A la Dedicatòria de las Alabanzas de las Lengua Hebrea, Griega, Castellana y Valenciana (València, Joan Navarro, 1574) demana al Senat que el “perdoni per haver passat aquesta obra del valencià al castellà; que per la mateixa causa haguí de passar la Chronica de Valencia, i el Llibre de la Noblesa, Armes y Blasons, i el Llibre de Recració dels dies calorosos de juliol, que després d’haverlos compilat, en la traducció de tots ells tinguí altre tant treball solament per fer-los comunicables a moltes altres Provincias”, per bé que l’havia escrita en català perquè tots els qui parlen castellà “tornin a la seva llengua natural, que de la teta mamaren i no la deixin per cap altra del món, puix en la seva propietat a moltes excedeix”. Com diu En Joan Fuster, “redactà els originals en català i hagué de traduirlos per publicar-los”, Hª del País Valencià, III, p. 294. Cf. Vicente Ximeno, Escritores del Reyno de Valencia, vol. I, p. 168 i Martín de Viciana, Alabanzas de las lenguas; Francisco Aguilar, València, 1877, p. 18. 7.- Segons En DIEGO ROMERO LUCAS, en parlar de les edicions en català del segle XVI: “És molt destacable el fet que han desaparegut quasi totalment les obres literàries impreses en aquesta llengua [catalana], a excepció d’algun certamen poètic en honor de la mare de Déu o d’algun sant”. “A més, ni tan sols es reimprimeixen les grans obres d’autors valencians de finals del segle XV i principis del XVI, que tan presents va estar en els origens de la impremta valenciana: Joan Roís de Corella, sor Isabel de Villena, Jaume Roig o el Tirant lo Blanc”; «La Impremta a València a la fi del segle XVI», Del Tirant al Quixot. La imatge del Cavaller; p. 99.


[11] Escrit per: YjBfhuGpUssni  - Dijous, 3 d'abril de 2008  00:02


26Bz3R fhjjmegqdkob, [url=http://jlsdxsszrqul.com/]jlsdxsszrqul[/url], [link=http://kibzytwogfkl.com/]kibzytwogfkl[/link], http://utvjjrytaebe.com/



Per introduir un comentari únicament has d'omplir aquest formulari:
Nom 
Email 
URL 
Comentari